divendres, 19 d’abril de 2013

Estratègia de la por. v2.0

La veritat és que, de tant en tant, els diaris de Madrid proporcionen moments extraordinàriament hilarants, en contra del que acostuma a ser habitual, és dir, que provoquin una mala llet molt important.

La última és aquesta:  potser alguna vegada heu sentit a parlar del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC), que és un grupet d'analistes que es dediquen a pensar com podrien ser les relacions internacionals de la República Catalana posant especial èmfasi en la seguretat i la defensa.

Aquest grup advoca per que Catalunya disposi d'un exercit propi i estigui integrada a l'OTAN.

En aquest article exposen com creuen que hauria de ser l'exercit català.

No entraré ara a discutir sobre la conveniència o no d'un exercit català, només vull fer notar el detall que el CEEC no és un bolet que ha aparegut de cop: son coneguts de fa temps i el seu posicionament en aquesta qüestió és diàfan.

El cas, és que la premsa de Madrid els ha descobert aquesta setmana. Informats que estan, ells.

Ha estat un bomba.  Intereconomia, El Mundo, la Razón... han dedicat temps i portades a parlar del perill de l'est. De l'est de la península, s'entén.

Vist que l'estratègia de la por no ha funcionat amb Catalunya -que sembla que com mes va més catalans es tornen independentistes-  aleshores es prova una estratègia nova: espantar als espanyols.

És dir, els diaris ultranacionalistes de Madrid han decidit que la millor forma d'aturar l'independentisme català és fer que els espanyols s'adonin que Catalunya serà un enemic sàdic, que qualsevol dia pot intentar la invasió, no ja del que quedi d'Espanya, si no de tota la Península Ibèrica (Lisboa, tremola, que anem per tu).

Després vindrà la reconstrucció de l'imperi de Jaume I, quan la Mediterrània era el Mar Català i els peixos portaven l'escut de les quatre barres gravat al llom.

Com ens posem xulos arribarem a Moscou, què dic... a Vladivostok! Amb dos collons!

En realitat no se si als articles dels diaris ultres de Madrid la cosa anava per aquí perquè, la veritat, amb les fotos de portada amb un tanc català amb la senyera ja n'he tingut prou per pixar-me de riure.


Bé, està clar que han provat de vendre diaris i aquest ha estat el recurs fàcil. L'estratègia de la por, release 2.0. En comptes d'espantar els catalans, que passen de nosaltres, espantem als espanyols, que no.

Rumiant-ho una mica, que un titular així funcioni per vendre diaris, vol dir que la distància que ens separa és molt gran.

Que la senyera sigui mostrada, obertament, com una bandera hostil i amenaçadora diu alguna cosa sobre el seu concepte d'Espanya. I també diu que tenen por. No els editors dels diaris, és clar, aquests només han aprofitat una notícia que ni tan sols és nova per a vendre diaris. Els que tenen por són els lectors d'aquests diaris: els ultranacionalistes espanyols. Aquests tenen molta por.

El fet que aquest diaris hagin començat a espantar els seus propis lectors, un cop vist que aquí no ens hem espantat amb les seves amenaces és una notícia molt interessant, també: ells saben que no tenim por.

Trobo força trist com es fa servir la por per mirar de controlar les masses.

Només espero que la majoria dels espanyols siguin prou espavilats per adonar-se que aquestes pirotècnies editorials són tòxiques, mentideres i perilloses.

Espero que no tinguin por i siguin capaços de deslliurar-se d'aquests psicòpates que els volen espantats i sotmesos. M'agradaria pensar que no tindran por i que la secessió serà vista com una opció democràtica d'un grup humà, que fins aleshores hauran estat conciutadans i, a partir d'aleshores, veïns, tant de bo bons veïns, aliats i amics.

Però no em faig il·lusions: és més còmode i fàcil tenir por.

Compte, però. El perill per als espanyols no són els (inexistents) tancs catalans. El perill és la seva pròpia por. Quan es te por es fan bestieses. No és bona, ni pels espanyols ni pels catalans, la por.  Aquests articles sobre els tancs catalans fan riure, però no convé prendre-se'ls tant a la lleugera perquè de forma buscada, o no, posen la llavor de la por. La por a l'altre. A nosaltres, als catalans, indepes o no. La por a l'enemic català.

"Aquests tipus de coses se sap com comencen però no com acaben, que acostuma a ser bastant malament, sobretot si no es mata la serp dins l'ou".
Publica un comentari a l'entrada