Es tracta d'una guia que va editar la CGT de Catalunya el passat juliol i que, com indica el títol, pretén recordar als treballadors en condicions de precarietat que, malgrat tot, tenen drets laborals i que, en algunes ocasions, la llei els empara.
És un text necessari perquè la precarietat és allà fora i no són pas pocs els treballadors que hi estan atrapats. Tots coneixem gent amb contractes de precarietat i alguns d'aquests encara es consideren afortunats per tenir feina.
És una situació terriblement injusta que cal capgirar entre tots, però que ni s'aconseguirà fàcilment ni aviat. Els primers interessats en defensar-se ells mateixos són els treballadors, siguin precaris o no. Aquesta guia ofereix això, amb un llenguatge planer i directe fa el recordatori dels drets, i d'opcions d'actuació per a defensar-los.
No és la guia definitiva, però no està gens malament per començar. Hi han massa treballadors que ignoren gairebé completament que tenen drets i poden exercir-los. Caldria demanar-se com és que tants i tants joves acaben la seva etapa formativa ignorant-ho gairebé tot sobre els seus drets laborals.
I ja per acabar, el que definitivament em va motivar a dedicar un post (cosa que faig avui) a aquesta guia va ser la seva introducció:
EL PER QUÈ D’AQUESTA PETITA GUIA D’AUTODEFENSA LABORAL
Aquest document ha estat confegit amb la intenció de ser una eina útil per a l’organització de base i per a la lluita dels treballadors i les treballadores, destinat especialment a aquelles que prestem els nostres serveis laborals en condicions més precàries, és a dir, en realitat, a aquelles persones que actualment constituïm la majoria de la classe treballadora al nostre país. Amb aquesta petita guia volem que pugueu tenir a mà alguns recursos que us permetin orientar-vos a l’hora de defensar els vostres drets i el de les vostres companyes de feina.
Òbviament, aquestes pàgines no us solucionaran tots els problemes amb els quals haureu de bregar a la feina, però sí que us aportaran una mica de llum en aspectes que potser desconeixeu, i que us poden ser d’utilitat a l’hora de fer front a les arbitrarietats de l’empresa. Ras i curt: L’objectiu és que tingueu algunes pautes clares per a no anar venuts davant l’empresari. Nosaltres molt sovint cometem l’error de no conèixer prou bé els nostres drets, ni els límits on podem situar la ratlla que els nostres caps no poden traspassar. Ells, en canvi, se les saben totes, fan un ús extensiu quan els convé del xantatge emocional i del maltracte psicològic i, a més, tenen sempre a l’abast de la mà l’arma definitiva: El recurs a l’acomiadament o a la no renovació del contracte (allò de “si no t’agrada, ja saps on tens la porta”). Volem que aquestes pàgines us puguin servir per a equilibrar aquesta situació, tot fent-vos conscients que hi ha vies segures per a plantar cara, més de les que potser us imagineu, i que hom pot, si les aprofita, doblegar la voluntat de l’empresari.
Si bé és cert que les reformes laborals que s’han anat aprovant durant les últimes dècades han anat configurant un marc de relacions laborals cada cop més desregulat i amb una legislació que ens ofereix cada cop menys garanties, és important estar assabentada d’algunes de les armes que encara ens ofereix la legalitat per a plantar cara al poder dels patrons. És per això que aquesta guia posa l’èmfasi, en alguns dels seus apartats, en explicar elements de caràcter jurídic que és important conèixer (què són els convenis col·lectius, la Inspecció de Treball, quins tipus d’acomiadament hi ha, etc). Però no ens enganyem. Més enllà de les garanties, cada cop més minses, que ens ofereix la legislació, defensar els nostres drets a la feina és, bàsicament, una qüestió d’actitud. I en relació a aquest particular, cal tenir sempre en compte un seguit de punts:
La feina forma part de la vida. No s’hi val dissociar mentalment el
temps que passem al curro del temps que passem a fora, com si una cosa
i altra no tinguessin res a veure. Aquest és un mecanisme psicològic
que convé evitar. Molt sovint ens trobem companyes precàries amb una
gran activitat militant fora de la feina (per exemple, en moviments
socials, assemblees de barri, etc), però que tenen, en canvi,
un comportament absolutament submís dins d’aquesta, i només cerquen
“no complicar-se la vida” durant la seva jornada laboral. Hem de
tenir clar, però, que la feina és també un camp de batalla, tant o
més important que qualsevol altre, ja que té una influència molt
directa sobre la majoria dels aspectes de la nostra vida quotidiana.
Canviar la societat en la qual vivim també implica canviar les
relacions laborals (que determinen els nostres horaris, els nostres
ingressos, les nostres possibilitats d’oci i consum…) No podem ser
actius al barri, al centre social, a l’ateneu, a les lluites al
carrer, i desactivar-nos un cop creuem la porta del centre de
treball. Això és una anomalia, i és contraproduent per a nosaltres i
per a les companyes amb qui compartim espai a la feina.
A la feina no s’hi val a fer l´orni. De fet, això és que li
interessa a l’empresari, que totes les treballadores vagin a la seva,
i ningú no es preocupi pel que li passa a les altres. Cal
relacionar-se amb els companys, parlar-hi (i no només de futbol,
ni de si el cafè de la màquina és bo o dolent), prendre-hi
confiança. La majoria de les empreses tendeixen a crear múltiples
barreres psicològiques en la ment de les seves treballadores, barreres
que cal trencar. Cal interessar-se per les condicions de treball
d’aquelles que curren amb nosaltres, per la feina que fan, si estan a
gust o no, si tenen els mateixos problemes que tu o en tenen uns
altres, si a la seva nòmina els consta una altra categoria laboral
diferent a la teva, malgrat que feu la mateixa feina… Només teixint
vincles de solidaritat mútua, de comunicació horitzontal entre
vosaltres, trencant les línies de jerarquia que us imposarà
l’empresa, és com podreu articular respostes de caràcter
COL·LECTIU. I la solució al teu problema (que més sovint del que
penses serà un problema compartit amb molta altra gent) passa la
immensa majoria de vegades per això, per donar-hi una resposta
col·lectiva, entre totes, no pas per buscar-se la vida
individualment.
Cal mirar més enllà de la teva màquina o del monitor del teu
ordinador. L’organització del treball en moltes empreses ens
atomitza, ens aïlla i fa que tinguem una visió parcial de com funciona
tot plegat. Això ens fa més febles. És bo adquirir una visió
global, que no es limiti exclusivament a les tasques que tens
assignades. Fixa’t bé com funciona l’empresa, en conjunt, quina és
la seva estructura, els noms dels responsables… Interessa’t per com
s’organitza el treball, el teu i el dels companys, quins
departaments hi ha, quins torns, quines línies jeràrquiques… I si
pots, fes-te esquemes de tot plegat, et podran ser molt útils. El
coneixement és poder, l’empresari ho sap prou bé. Hem de tenir-ho
també nosaltres en compte i evitar viure en la inòpia i en la ignorància
de tot allò que ens envolta en el nostre entorn laboral.
L’empresari no és el nostre amic, ni tampoc ho són els nostres caps
directes, encara que puguem tenir “bon rotllo” amb ells a nivell
personal. Hem de tenir clar que els interessos de l’empresa no són els
nostres, i no ser ingenus pel que fa aquest particular. Potser el
teu cap és un paio simpàtic, potser sou del mateix equip de futbol,
potser us agrada el mateix tipus de música. Però no t’equivoquis,
si te la pot fotre te la fotrà, si ha de triar entre la seva
conveniència (o la de l’empresa) i la teva (o la de la gent que
treballa amb tu), no ho dubtarà ni un sol moment. I no et deixis
menjar l’olla amb coses com ara “el que és bo per a l’empresa és bo
per a les treballadores”, perquè no és cert. No et deixis enganyar
i sigues murri, molt murri, perquè ells se les saben totes, i
nosaltres hem d’actuar en conseqüència.Un agraïment a la CGT per aquesta guia.
Els enllaços:
A l'article de la web de la CGT en que presenten la guia
Al PDF de la guia per centres de treball.
A la versió per a moviments socials.
Per llegir, compartir i posar en pràctica.
Si lluites pots perdre. Si no lluites estàs perdut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada