Pàgines

dimecres, 18 de març del 2015

Una venjança de tres anys de presó.

El 16 de juny de 2011 una concentració de manifestants va impedir, si més no, per una estona, l'accés dels diputats als Parlament de Catalunya. Aquell dia es votava la "Llei omnibus" que es caracteritzava per importants retallades en despesa social.

L'any 2011 va ser l'any de l'acampada a la Plaça Catalunya, que s'incardinava dins el moviment del 15M. Va ser un any de gran efervescència social. Probablement el mapa polític actual, recull una part, i encara ha de canalitzar, una bona part d'aquell impuls.

En particular, la "llei omnibus" va ser objetce d'una gran contestació. A mes encara cuejava el violent desallotjament de la Plaça Catalunya per part dels mossos d'esquadra.

Aquell dia 16 hi havia molta ràbia acumulada. Aquella ràbia es va demostrar impedint l'accés dels diputats al Parlament, i amb alguna empenta i taques de pintura. Va ser una avançada del que posteriorment s'ha conegut amb el nom d'escarnis (en castellà, "escraches").

En el seu moment, aquella acció em va provocar dubtes.  Dubtes que avui encara tinc. Encerclar i impedir l'accés a un Parlament democràtic és, penso jo, una cosa molt grossa. D'altra banda, el dret a la protesta és inalienable, i indiscutible.

La cosa és com de "democràtic" és un Parlament  "democràtic", encara més quan aquest parlament està legislant en perjudici del poble. Sobretot quan hi ha una majoria social que té aquesta percepció, però aquesta majoria no pot influir sobre els seus suposats representants. També caldria demanar-se si el dret a la protesta inclou impedir accessos, o empentar, o llançar pintura. Els meus dubtes persisteixen.

Però el cas és que a rel d'aquells fets van haver-hi detencions que s'han jutjat i, segons el codi penal, l'atemptat contra les institucions democràtiques és castiga amb penes de presó, entre tres i sis anys. El Tribunal Suprem ha considerat que impedir l'accés va ser un atemptat contra el Parlament de Catalunya i ha dictat el càstig que, segons la llei, correspon al cas.

O sigui: tres anys de privació de llibertat per un escarni.

Tres anys.

És una barbaritat.

No és un càstig. És una venjança. O pitjor, un intent d'exemplaritzar. De voler espantar la dissidència. De dir que ells són intocables, i tu no.

Aquesta sentència fa molt de mal. Fa molt de mal, primer de tot, als condemnats. No s'entén la desproporció. No és justificable. No té explicació. És un horror. Aquesta gent que han estat condemnats no són delinqüents, ni terroristes. Per mi són presos polítics. Les víctimes d'una injustícia i un crim d'estat.

I ens fa mal a tots perquè, justament, ens converteix en còmplices d'un crim d'estat: el segrest durant tres anys dels condemnats. Els còmplices d'una venjança de la casta, a Catalunya també en tenim, oi tant! contra la dissidència.

Jo no vull ser còmplice. Jo vull poder respectar el Parlament de Catalunya i vull sentir que representa al poble de Catalunya (la CUP avui tampoc ho veia). Em nego a acceptar que el poble de Catalunya sigui capaç d'aquests crims d'estat. D'aquests atemptats contra la democràcia. En democràcia la dissidència és escoltada. En democràcia, la dissidència no es persegueix. En democràcia, si un Parlament es veu assetjat com ho va ser el dia 16 de juny de 2011, quan aquell Parlament finalment es reuneix, es demana perquè ha passat allò. S'investiga què ha provocat aquest esclat de ràbia. Es demana com és que no ha pogut canalitzar-se la protesta pels representants del poble. En cap cas, però, fa servir el poder atorgat pel poble per a venjar-se.

Aquesta sentència fa molt mal: per injusta i per antidemocràtica. Però és que, a més, hi haurà una reacció. També és una sentència miop.

Espero que al Parlament hi hagi algú que s'adoni que aquesta sentència mai ha de poder executar-se. Pel bé de tots. Pel futur que volem construir.

Enllaço un parell d'opinions que trobo molt interessants de llegir, la de David Fernández i la de Montserrat Tura, totes dues publicades avui al Vilaweb.