Els fets d'avui al Parlament, fora i dins, són greus i confosos. Tots hem perdut.
Fora del Parlament s'ha produït, primer, un xoc de legitimitats: És legítim anar a protestar a les portes del Parlament. D'altra banda, els diputats i diputades triats el novembre passat com a representants pels seus electors, també són legítims.
No només això, també és legítim que els diputats i diputades votin a favor o en contra de la llei omnibus de retallades.
La gent concentrada avui a les portes del Parlament en nombre eren, segurament, menys que la quantitat de vots necessaris per a obtenir un diputat a la província on això resulta més barat. Segurament no hi havia prou gent com per a tenir un representant al Parlament.
Però tenim una paradoxa: la gent que protestava es representaven a ells mateixos, amb el seu discurs particular cadascú. És possible que alguns dels que estaven protestant hagués votat el novembre passat a algun dels diputats presents. Però els que protestaven no tenien ni veu ni vot al Parlament. un cop has votat, el teu "representant" rep un xec en blanc per un període de quatre anys. No pots reclamar la part del teu xec ni tan sols anant al Parlament a dir als "representants" que no estàs d'acord amb allò que fan.
Aquestes són les regles del joc. Són conegudes i la gent, tot coneixent-les, majoritàriament vota. Per tant, els diputats triats ho són legítimament.
Els diputats i diputades hi eren en virtut d'un sistema de llistes tancades que fa, entre d'altres coses, que la majoria de representats desconeguin completament als que els representen i viceversa. A la porta del Parlament, doncs, hi havia gent que estava allà dient clarament que no a la llei òmnibus i a una determinada forma de fer les coses, i també hi havien uns diputats que anaven a votar, seguint una disciplina de partit, a favor o en contra de la llei. Uns i altres hi eren legítimament. A uns els legitimava el fet de representar-se ells mateixos. Als altres els vots rebuts i el sistema de representació acceptat per aquests votants. Els diputats, de forma legítima, havien d'entrar al Parlament i votar. Els que protestaven fora del Parlament tenien el dret, legítim, a fer-ho i a reclamar que la seva veu s'escolti perquè no se senten representats pels diputats i diputades.
El govern tenia l'opció legítima de demanar al poble, via consulta o referèndum, si aquest estava d'acord o no amb aquesta llei que no figurava en cap programa electoral. De fet, portser era aquesta la millor forma per a legitimar una llei que ens afectarà sensiblement a tots. Als que van votar i als que no van votar. Els que no van votar, recordem-ho van ser una mica més del 40% dels electors. I dels que van votar, els vots a CiU, PP i Joan Laporta representen poc més del 30% dels electors.
Els electors que van votar ho van fer per una llista concreta. No es coneixen els motius dels que no van votar. Sobre el paper, el sistema es legitima pel vot. Sobre el paper, la legalitat es legitima pel vot. No cal esforçar-se gaire per descobrir, però, que ni el sistema ni la legalitat estan absolutament legitimats. Sí que són, si més no, en part, legítims. Però no totalment. Els actes il·legítims del sistema i de la legalitat hi són. Esdevenen. Són denunciables i, legítimament, cal combatre'ls.
L'opció del referèndum era això, una opció. Potser la més legítima. Però el govern ha optat per una altre opció, de legitimitat qüestionable, però legal: aprovar la llei omnibus al Parlament fent us de la majoria parlamentària suficient.
No crec que hagi estat legítim impedir l'entrada dels diputats i diputades al Parlament. No han estat legítimes les agressions. Això últim ha estat, sent tous, una bretolada.
En parlar sobre els fets d'avui, el President Artur Mas ha dit que "s'ha traspassat un límit". I que, de forma "legítima", les forces de seguretat podran emprar la violència contra aquells que han traspassat aquest límits.
Legitimitat i legalitat són dues paraules semblants, i que pertanyen al mateix camp semàntic. Però mentre que la legitimitat es fonamenta en principis ètics, la legalitat es fonamenta en les lleis. Les lleis, en teoria, haurien d'estar inspirades en principis ètics. Però tot sovint no és aquest el cas. No és el mateix legitimitat que legalitat. No són sinònimes. És tendenciós emprar-las així. Al meu parer, la desconfiança envers el sistema ve donada, en gran mesura, per aquest desacoblament entre lleis i ètica.
L'us de la violència per part de les forces d'ordre potser serà legal, però dubto molt que sigui legítima.
I quan les mateixes lleis són violentes? quan les lleis, com la llei "òmnibus", serveixen per retallar serveis com la sanitat o l'ensenyament? o per a precaritzar els llocs de treball? En canvi, es destinen aquests diners "estalviats" per a "rescatar" bancs i caixes? Com pot ser que les lleis del sistema siguin violentes i agressives envers tants i, en canvi, es toleri la corrupció d'uns pocs?
L'única violència que em sembla legítima és la que cal per defensar la vida, i només amb proporcionalitat a l'agressió. La legalitat, en canvi, ens desarma a la majoria per a concedir el monopoli de la violència, la de les lleis i la de les porres, a uns pocs. Aquests pocs exerceixen la violència per a defensar el sistema del que ells mateixos en són els màxims beneficiaris. I, pel que sembla, aviat seran els únics.
Sens dubte que el sistema en part està legitimat. Però els actes il·legítims del sistema no ho estan. Per molt legals que siguin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada