dimecres, 1 de juny de 2011

Més reflexions al voltant de #acampadabcn

Quan encara cueja la càrrega policial contra els acampats de la Plaça Catalunya, i un cop els ànims més calmats, crec que es poden dir algunes coses:

Felip Puig té un públic, uns votants, que estan d'allò més contents amb un xèrif que no té manies. Per a aquests fanboys fins i tot es va quedar curt. Tanmateix, fora d'aquest nucli de fidels irreductibles, la resta del món hauria de coincidir en que Felip Puig ha perdut un munt de punts.

Si l'objectiu de la càrrega dels mossos era el de castigar físicament als acampats, aleshores potser es pot considerar que va tenir èxit. És un objectiu que difícilment podrà compartir tot aquell que es consideri demòcrata però en fi. Acceptem que en això va tenir èxit.

Si l'objectiu era desallotjar, no cal dir que va ser un fracàs. Si l'objectiu era espantar als acampats per a que abandonessin la plaça, aleshores cal dir que va ser un altre fracàs. Aquella nit hi havia més gent que mai. I molta menys por.

Objectivament, doncs, la violència de la policia només es pot considerar un èxit si és que era un objectiu en ella mateixa. Era aquest l'objectiu? crec que a molts votants convergents, o del PP, ja els està bé. Però també crec que a molts d'altres no. Personalment, crec que els partits de l'oposició han descobert una mina en el conseller Puig. És difícil ser més maldestre i barroer i per aquí CiU tindrà una sagnia de vots. Ja s'ho faran.

El cert és que potser alguna cosa va aprendre el conseller Puig i el dissabte a la nit, amb la celebració de la Champions, la policia va passar de llarg de la Plaça Catalunya en la batalla que va haver amb els grups violents que, aquest cop sí, provocaven destrosses i aldarulls.

És molt significatiu això: sempre es parla d'aquells dos-cents o tres-cents violents que hi han a Barcelona i que són els que sempre que hi ha ocasió provoquen conflictes. Doncs bé, cal dir que, pel que es va veure aquella nit, aquests dos-cents o tres-cents no són els mateixos que els acampats, i en tenim una prova: els violents estaven fent de les seves, i els acampats estaven a la Plaça Catalunya evitant, de forma efectiva, que els aldarulls i els que els provocaven entressin a la plaça.

No són els mateixos. Això no ho sabia el servei d'intel·ligència de la policia? no van ser capaços de distingir uns i altres? ¿o potser, justament per això, van actuar amb tanta violència en el desallotjament de la plaça del dia abans? ¿potser pensaven que en tractar-se de gent "no violenta" s'espantarien i marxarien corrents? Em demano si els polítics, els partits, l'executiu, han entès de què va això de les acampades. ¿S'han preocupat de què vol dir? ¿com s'ha organitzat? ¿o vist que sembla que influeix poc en el vot no és preocupant i es pot ignorar?

Bé, jo crec que en Puig i la policia no en sabien gran cosa dels acampats quan van provar de fer-los fora. Però, i els "moviments socials"? és dir, tots els grups, grupuscles, associacions, col·lectius que fan l'amalgama de l'esquerra alternativa de Barcelona. Jo crec que aquests tampoc en saben, o en sabien, gran cosa.

Aquests grups, després de la sorpresa inicial, en major o menor mida, s'hi han deixat caure per participar, i potser alguna cosa més que participar, en les assemblees i les comissions. La pregunta, però, és la mateixa: ho han entès? han entès de què va això? d'on ha sortit? aquests grups, ¿tenen la ment prou oberta com per aprendre alguna cosa del que està passant? ¿del que ha passat? ¿o, pel contrari, el que faran serà intentar "dirigir", o "donar contingut", o "aportar experiència", que podrien ser només eufemismes per controlar el discurs, o les accions dels acampats?

No és pas casualitat que des d'alguns "moviments" es miri amb recel als acampats. Un col·lectiu apartidista? Molts d'aquest moviments han fet del sectarisme i de la hiperdefinició ideològica algunes de les seves principals raons de ser. Es defineixen més per l'oposició que per l'afirmació. Tenen molts més enemics als costats que al front. Seran capaços d'aprendre alguna cosa dels acampats? O, pel contrari, els acabaren veient com un enemic més? de fet, algun col·lectiu ja els veu com un enemic més.

Aprendran alguna cosa els "moviments socials"? seran prou humils? alguns d'aquests "moviments" tenen estructures extraordinàriament complexes de càrrecs i quadres que ultrapassen ridículament el nombre de militants efectius. El club Pickwick de Dickens podria ser, perfectament, un grupuscle dels molts que pul·lulen per aquest espai de l'esquerra alternativa. Cal tanta "estructura"? Els cal tanta estructura als acampats?

La meva opinió és que els moviments socials tenen molt a aprendre i molt a aportar als acampats. Jo crec que això ja és així avui i que les acampades aniran als barris de bracet dels moviments socials. Ja ho veurem.


Però tornem a l'acampada, a la part visible, és dir, als tendals, a la gent que dorm a la Plaça Catalunya, a les assemblees i les comissions de treball. Són el que són, que no és poc, però tampoc és tant.

L'acampada ha obtingut un gran ressò mediàtic per varies raons: la coincidència amb les municipals, l'"okupació" permanent de la Plaça Catalunya per un col·lectiu de mida variable, des d'unes dotzenes de persones fins a alguns milers, el fet de tractar-se d'una acció en xarxa tant per la quantitat de ciutats participants, com per la metodologia de funcionament... La qüestió és que, mediàticament, l'escenari, el moment, la quantitat d'actors, el dramatisme d'alguns dels episodis viscuts, el record fresc de la Plaça Tahir a Egipte i de les revoltes del nord d'Àfrica... Tot plegat resultava sucós per als mitjans. Era notícia, i encara ho és, però menys.

La qüestió és: i la part invisible? i els milers i milers de tweets? ¿i les piulades al twitter que són, en definitiva, persones darrere d'aquests tweets? i la xarxa social que s'ha construït que té un abast que depassa i de molt, cal sospitar-ho, l'àmbit estrictament barceloní?
les acampades que es veuen són només la punta d'un iceberg social? quina és la proporció entre part visible / part oculta?

El moviment dels acampats està tractant d'arribar a un consens de mínims i es planteja el futur. Volen anar als barris. Aquesta serà la pedra de toc. Si les acampades només compten amb la gent que és avui a Plaça Catalunya, aleshores el moviment es fondrà. És molt simple: sis mil persones, per dir alguna cosa, a la Plaça Catalunya són molt visibles i fan molt soroll. Sis mil persones repartides entre un milió, no.

La qüestió és: només són sis-mil? quina és la xarxa social d'aquests sis mil? quin és el seu factor multiplicador? per una qüestió purament tàctica caldria combinar la marxa als barris amb actes centrals i unitaris de gran visibilitat. S'havia parlat d'una gran manifestació, doncs bé, alguna cosa així. Però aquests actes centrals només tindran sentit si des dels barris el moviment continua actiu: amb assemblees, amb comissions, o de la forma participativa que es decideixi, amb accions als barris, i sempre amb auto-organització i autogestió i enxarxats amb altres barris i nivells d'associació.

Bé, en tot cas, les acampades i tot el que es mou al seu voltant són un gran experiment de democràcia propiciat per Internet, com diu Manuel Castells. Potser és un error sobreestimar la seva capacitat d'influència, però crec que és encertat dir que assenyala un canvi de tendència. La política no és patrimoni dels polítics professionals. Els fluxos d'informació ja no són unidireccionals. Tothom pot informar-se, informar, opinar i votar. L'auto-organització i l'autogestió apareixen espontàniament. Avui s'està experimentant. Potser no canviaran el món amb aquesta acampada, però el món ja està canviant. I el que s'està dient és que es vol més democràcia.

El que ens diuen els acampats és "volem recuperar la nostra sobirania". "Volem decidir per nosaltres mateixos", "Estem preparats".

Potser no tothom està preparat. Hi han molts interessos en que la sobirania popular no torni al seu legítim propietari. Però a diferència de fa uns anys, les relacions d'informació, sobretot, han canviat. Hi ha un conflicte latent.

Un altre món és possible.
Publica un comentari a l'entrada