Prou lliris

Jo sóc optimista de mena, i és un biaix que reconec, però també miro de ser analític. Penso que, per paradoxal que sigui, una anàlisi social o polític que es limiti al estrictament racional serà erroni. Precisament perquè l'emoció individual i col·lectiva pesa decisivament en els comportaments individuals i col·lectius.

La meva opinió és, doncs que una anàlisi del social o del polític es veu influïda per quatre factors :  l'estat emocional de l'analista (la seva intel·ligència emocional), l'empatia amb la societat analitzada (la seva intel·ligència social), el raonament lògic i la disponibilitat de la informació més rellevant.

Quatre factors. Dels quals només un, el raonament lògic, segueix unes regles formals ben establertes, però que cal saber utilitzar correctament i que, en tot cas, precisa de  tota la informació disponible per obtenir resultats fiables.

Sobre el cas de Catalunya, en particular, el meu biaix optimista, avui trontolla. La meva empatia amb la societat es limita a allò que m'és més proper i a la influència dels mitjans. La informació que m'arriba està, en els millors dels casos, filtrada i puc estar segur que és incompleta. En resum, doncs, que les meves opinions són només això, opinions personals, intransferibles i fruit de l'escadussera informació (o propaganda) que m'arriba. És important tenir-ho present.

Tenint en compte, doncs, totes aquestes limitacions a l'hora d'opinar vet aquí el que penso, els meus dubtes, les meves conclusions a partir del que crec que sé (i que, per tant, pot canviar en el moment que apareguin noves informacions... o em canviï la lluna) :

Crec que Puigdemont està en una posició extremadament difícil. S'està jugant el patrimoni i el físic... i crec que, lamentablement, ha comès dos errors greus : primer, el passat divendres 27 va oferir la declaració d'independència a canvi de retirada del 155, la llibertat dels Jordis... Crec que va ser un error. La declaració d'independència no es podia oferir en la negociació, perquè volia dir que s'estava disposat a renunciar a allò que dona sentit a un partit independentista. El govern espanyol va inferir, lògicament inclús, que era el mateix vell escenari de les negociacions amb CiU: un farol. De fet, em sembla que l'estat espanyol ara creu que qualsevol negociació amb el PDECat es farà essencialment amb els mateixos termes que es feia amb CiU i que  l'independentisme del PDECat només és un espantall.

El segon error ha estat desactivar el carrer. La declaració d'independència s'ha fet, però s'ha renunciat a defensar-la a l'únic lloc on és possible : al carrer. Al menys, a hores d'ara això sembla que és així. L'argument per a fer-ho és noble : es vol evitar més violència de l'estat espanyol contra la gent. Ho entenc, ningú vol morts a la consciència.  Tanmateix, aquesta decisió no li corresponia a Puigdemont, si no a la gent que votar JxSí i CUP per a fer la independència. La gent estava disposada a resistir? de moment no ho sabem. Però la meva opinió és que sense el carrer, la independència no és possible. És el vell eslògan que diu que "Si lluites pots perdre. Si no lluites, ja has perdut". El carrer feia molta por a l'estat i per això els piolins i l'agressiva campanya de repressió que, segons Puigdemont, s'estava preparant. Però ara, de moment, sembla que el carrer està desactivat. L'estat respira alleujat i es prepara per esclafar l'autonomia als despatxos, amb les seves pròpies regles i on, evidentment, no tindrà cap oposició.

Més coses : les eleccions del 21D són autonòmiques. Punt. No tinc cap indici que em faci pensar que es tracta d'un plebiscit camuflat tutelat per la UE. De fet, tot fa pensar que és una decisió lògica de l'estat : un cop han guanyat i el carrer està desactivat, han de posar un govern titella al front de Catalunya com abans millor. Per això han triat un dijous per fer baixar la participació, cosa que sempre beneficia a la dreta (al PPSOECs) i si arriba el cas i els sondejos ho recomanen, s'il·legalitzaran els partits independentistes i/o sobiranistes. És el 155 aplicat amb tot el seu esplendor. En unes eleccions autonòmiques amb les cartes marcades i després del que ha passat, pot guanyar l'independentisme? Ho dubto. Però és que fins i tot en el cas que es guanyés i es repetissin o es milloressin resultats, el vice-president del senat ja ha dit que es tornaria aplicar el 155. Sense resistència i lluita al carrer, doncs, no es pot fer la independència. Fiquem-nos-ho al cap.

El cinisme espanyol és esfereïdor : ahir algú declarava que els independentistes haurien d'obtenir 90 diputats per a canviar la llei. Quina llei? l'estatut, evidentment. Però justament tenim l'exemple de l'actual estatut per dir que això és mentida : amb més de 90 diputats es va canviar l'estatut, i després el constitucional va reescriure el que li va rotar. Des del 2010 la llei fonamental de Catalunya és una llei imposada des de Madrid, quan hauria d'haver estat una llei aprovada en referèndum pel poble català.

Es diu ara que es vol convertir les eleccions del 21D en un plebiscit. No ho veig gens clar. Els comuns estan d'acord amb aquest caràcter plebiscitari? aposto a que no. I per què l'estat hauria de permetre-ho? Per la declaració de Puigdemont des de Brussel·les? Si els sondejos d'aquest suposat plebiscit no els quadren, vista l'experiència del 27S de fa dos anys, en tenen prou amb il·legalitzar els partits independentistes. Ja ho van fer a Euskadi. O fins i tot de buscar un pacte amb el PDECat : Santi Vila ja s'ha postulat com a candidat. Un PDECat a l'estil CiU amb Santi Vila al front, trencant la unitat independentista i tornant als vells temps del putaramonetisme peixalcovista pujolià (un PDECat fent de PNV. Això també ho van provar a Euskadi).

En fi, suposant que el PDECat no caigui a la temptació de ser la CiU 2.0 i romangui fidel a l'independentisme (que no li facin a Puigdemont el mateix que el PNV a Ibarretxe!), i suposant que els partits independentistes ERC i CUP puguin participar, que tot plegat és molt suposar, certament una victòria gran, rotunda en vots i escons de l'independentisme seria un bon escenari. Ara bé, si no s'està disposat a activar decididament el carrer, la situació serà la mateixa que ara : autonomia suspesa. No veig per què hauria de ser diferent. La UE no pinta res. Per a l'oligarquia mafiosa hispànica és més assumible ser expulsats de la UE i tornar a formes de vida autàrquiques que perdre Catalunya. En definitiva, a la UE es tornaria tard o d'hora, però una Catalunya independent  s'hauria perdut per sempre. Crec que ho veuen així.

Si guanya l'independentisme en escons i vots el proper 21D ha de ser per a fer valdre la força del carrer aquella mateixa nit. Sense dubtes. Ocupant el que calgui ocupar i disposant-se a resistir amb el que sigui contra qui sigui. No hi ha una altre, com s'ha pogut veure amb tots els fets que han passat des de l'1 d'octubre.

Perquè la meva opinió és que no hi ha més sortida : enfront no hi ha un estat democràtic. El que hi ha és la màfia que controla l'estat espanyol i que no vol perdre la mamella catalana (20% del PIB). Estan disposats a fer servir la violència, com quan van extorquir a Mas, Rigau i Ortega, com quan van llençar la policia contra votants indefensos l'1 d'octubre, com quan han segrestat als Jordis, com quan han emparat a grups ultres per a provocar el pànic entre la gent, com ho faran quan segrestin a Forcadell, Junqueras i a tothom que vagi a declarar demà, com quan apareixen morts els testimonis dels judicis de corrupció. És una màfia que fa servir mètodes mafiosos. És tant així que l'apel·lació a la resistència al carrer encara pren més sentit, perquè és impossible, per definició, cap negociació democràtica amb la màfia. Només cap derrotar-la policialment, però ai las! resulta que la màfia també controla jutges i policia... I per si fos poc manté milers, centenars de milers -potser alguns milions- de vots captius, però això és la xocolata del lloro, perquè encara en té més, molts més, de votants nacionalistes convençuts que la "con los catalanes hay que tener mano dura", amb la qual cosa el control mafiós de l'estat i les seves estructures és complet.

És així : el cas Gürtel hauria fet dimitir en bloc qualsevol govern, però això, simplement, no passarà ni s'espera, i la majoria de gent a l'estat no protesta ni posa el crit al cel per aquesta indignitat. En realitat, els que criden diuen "a por ellos, oe".

En fi, és la meva opinió. Queda un munt de temps fins el 21D i ja veurem què passa. Jo no descarto res. Però em temo que l'espiral de repressió pot augmentar fins a fer-se angoixant. En definitiva, opino que l'estat sent que està guanyant i que pot esclafar tota dissidència. Avui ho veig així. Negre.

Arribats el cas, serà necessària una victòria clara i contundent de l'independentisme el 21D, o quan sigui, caldrà guanyar sempre que es plantegi una votació. Es cert. Però, si us plau, prou lliris. Si es guanya ha de ser per anar a totes. Assumim tots, partits i bases independentistes però també les dissidències de tota mena contra l'estat mafiós, la responsabilitat d'una resistència que haurà de ser, necessàriament al carrer i amb el que això implica.

I si es creu que no es té prou força, doncs diguem-ho també, i fem el que calgui per a que sigui possible algun dia. Però, sobretot, prou lliris. La màfia se'n fot dels lliris i, més que de cap altre cosa, se'n fot de la democràcia.

PD: He afegit l'enllaç al llibre "De la dictadura a la democràcia". Lectura imprescindible.  Com des de la resistència no violenta es pot derrocar una dictadura. Si fa no fa, el cas en que avui, lamentablement, encara ens trobem.