Mots singulars

Aquests dies s'ha parlat del "finançament singular" com a condició per a investir a Salvador Illa.

"Finançament singular" vol dir alguna cosa com "concert a la basca", o "règim foral navarrès". El finançament actual de la comunitat autònoma de Catalunya és el del "règim comú", que tenen totes les comunitats autònomes excepte Euskadi, Navarra i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.

He dit totes? No! Madrid també té un "finançament singular" des de fa molt de temps. Des de abans de la "Transición" i de la dictadura. Us diran que el finançament de Madrid és el de "règim comú". com el de Catalunya, però és fals. Madrid té un règim de finançament dopat per la capitalitat estatal, i reforçat per un dumping fiscal que converteix Madrid en el motiu, essencialment, únic de la "España vaciada". O quina altre explicació teniu per a que a Madrid s'executin més del 100% de les inversions previstes cada any -o sigui, que en pressuposten i n'executen de noves sobre la marxa- mentre que a Catalunya amb prou feines se n'executi una tercera part?

Com cada cop que es parla del finançament català,  a les Espanyes tothom ha posat el crit al cel, titllant als catalans d'insolidaris, de jueus, d'usurers, de xantatgistes i de tot el que se us pugui imaginar. De nou, s'han publicat taules dient quants calés perdrien els espanyols si Catalunya tingués un règim fiscal a l'estil del basc. Alguns s'han atrevit a xifrar aquesta pèrdua en uns 20.000 milions d'euros.

És curiós, perquè aquestes notícies també es llegeixen a Catalunya i has de ser molt unionista, o molt solidari - Una paraula interessant. En parlaré després - per a no adonar-te que si aquests 20.000 milions no van a Espanya serà perquè es queden a  Catalunya, i que això potser permetria que enlloc d'executar un terç de les inversions, se n'executés el 100%, o més i tot, com a Madrid.  

Alguns opinadors madrilenys -ells, precisament- diuen que el que és just és que qui té més pagui més. Ho diuen obviant que Madrid és la que té més i que, si bé és la que paga més, després també rep molt més. Fins al punt que la inversió prevista s'executa per sobre del 100%. En realitat Madrid no és la que paga més. La que paga més és Catalunya. I com no és la capital d'un estat (reconeguem que per mèrits propis dels polítics processistes) ha de patir el dumping fiscal de Madrid.

Mal que ens pesi, els catalans som solidaris amb els espanyols. Hem de ser solidaris amb els espanyols perquè aquesta és una condició de l'espanyolitat. Serem solidaris amb els espanyols mentre no siguem un estat independent. Mentre siguem una dependència d'Espanya serem solidaris. De forma inevitable.

Un comentari sobre la paraula "dependència". A l'anglès es distingeix entre la paraula "dependency", que és un territori que es troba sota la jurisdicció administrativa d'un altre, com una colònia; i la paraula "dependence", que estableix una relació entre dos conceptes, de forma que un precisa de l'altre d'alguna forma. El concepte de "independència" prové directament de l'anglès: deixar de ser una "dependency" per a exercir completament la pròpia sobirania. la frase "avui tots els estats són  interdependents" és certa, perquè tots els estats tenen dependència de bens, productes, serveis...  d'altres estats, però no és cert que uns estats siguin "dependències" d'altres. Se'n cuidaran prou. Políticament, el que caracteritza als estats és,  precisament, que són una ·"no-dependency", és dir que són independents. 

Una cosa és tenir dependències, i l'altre ser una dependència. És molt diferent, i la frase "avui tots els estats són  interdependents" juga a la confusió amb els significats del mot "dependència". No us deixeu prendre el pel. Ens cal la independència per a ser. La independència et permet triar amb qui vols ser interdependent. per mi, amb Espanya, la mínima interdependència possible, si us plau.

"Solidaritat" és una altre paraula que cal rumiar. M'ha costat molts anys copsar-la. La paraula solidaritat  ens parla d'una propietat d'unicitat i de integritat estructural. Quan es mou un sòlid, totes les partícules del sòlid es mouen "solidàriament". Quan una comunitat ha de fer front as un pagament, és la comunitat que en respon "solidàriament". El que és important assenyalar aquí és que per enlloc apareix "l'empatia" o la "voluntarietat" dels components de l'organisme "solidari".

La solidaritat és una característica imposada. Els espanyols són solidaris entre ells perquè la reputissima constitució així ho mana i ordena. No per una qüestió de voluntarietat, o perquè castellans, andalusos i extremenys em caiguin molt bé i sóc molt empàtic amb ells i vull que els meus imposts serveixin per a fer-los feliços. No va per aquí. Si sóc solidari amb la resta dels espanyols és perquè hi ha una llei que m'obliga a ser-ho. Si els espanyols decideixen fotre's daltabaix d'un barranc, els catalans de la comunitat autònoma de Catalunya, en tant que espanyols, també ens n'haurem, solidàriament,de fotre daltabaix. 

Rumiem-ho, fugir de la solidaritat espanyola és, potser, el millor motiu per a la independència de Catalunya.

Penseu-hi. Els espanyols són molt solidaris. Ho són tant que el bé d'un, si és madrileny, és el bé de tots (que no són madrilenys). Ja ho deia Ayuso, interpretant com ningú el concepte de "solidaritat": "Madrid es España, y España es Madrid". Per això els espanyols no tenen cap problema amb el dumping fiscal de Madrid i que Espanya s'estigui convertint en el seu hinterland, buit i espoliat. Tant els hi fa, perquè mentre hagi un sol espanyol que sigui feliç a Madrid (i ja us dic que ara mateix n'hi han molt que ho són), la resta dels espanyols (que no són a Madrid) també seran solidàriament feliços. I s'ho creuen. 

Sent precisos, potser no tots s'ho creuen. Però els efectes són els mateixos. Poso un exemple numèric per a reblar-ho: Suposem deu persones. Una té quaranta euros. dues en tenen cinc cadascuna, les altres set, no tenen res. La solidaritat espanyola diu que els 50 euros pertanyen solidàriament a tots i, per tant, a cadascú li correspon una part de cinc euros. Ideal, no? Els problemes comencen aquí: en realitat només el que en té quaranta pot gaudir de l'abundància. Els que tenen cinc viuen bé, sense estridències. La resta han de fotre's. Però aquí entra la solidaritat al rescat, si més no sobre el paper. Tots han de sentir-se solidàriament feliços.

És curiós això de la solidaritat. Un no és empàtic i voluntàriament és solidari. És just al contrari: un és solidari de forma obligada i, en conseqüència, ha de ser empàtic, li agradi o no. Perquè si no, això de la solidaritat inter-territorial espanyola no funciona. 

Si analitzem al grup dels deu espanyols solidaris de l'exemple, un cop la solidaritat ha fet efecte, es veu que els que tenen i gaudeixen dels quaranta euros, defensen aferrissadament  que aquest és el millor dels sistemes. Potser s'ho creuen i tot. Si més no, són conscients que aquest sistema els beneficia com a ningú: són els madrilenys. Els que tenen cinc procuren no fer soroll, que encara els tocarà el rebre, i aprofitar els seus cinc euros reals: són bascos i navarresos. La resta es reparteixen entre els que creuen  que el sistema és bo i, de forma sorprenent, creuen que els han tocat cinc euros per cap. Encara que no els vegin, o hagin d'anar a Madrid a gaudir-los. Aquests són els estúpids. Estan també els que s'adonen que no els ha tocat res, però com que a la resta tampoc, ja els sembla bé. Aquests se'n van a Madrid a gaudir dels seus suposats cinc euros. Són els mesquins.  També hi han els que s'adonen que no els toca res i diuen que el sistema és una presa de pel i que la solidaritat espanyola és una puta merda. Aquest demanen un concert com bascos i navarresos o, directament, la independència. Són els catalans. No cal dir que tota la resta els titlla de traïdors, de garrepes, d'insolidaris i de ser la causa de tots els mals del col·lectiu.  Bé. L'exemple numèric només és una metàfora més o menys encertada.

Quan des de Catalunya es malda per aconseguir la independència, o en el seu defecte, es parla d'un concert econòmic o de, simplement, que s'executi la inversió prevista, a Espanya es posen rabiosos, els ull se'ls injecten amb sang i els puja la bilirubina. Perquè no hi ha res pitjor per a un espanyol que la insolidaritat. Els hi va, literalment, la vida tal com l'entenen.

El problema és que ells ja ho saben que sense Catalunya, el model de súper-capital madrilenya no és possible. El problema és que o fotem el camp aviat, o la súper-capital madrilenya també xuclarà a Catalunya. El problema és que quan això passi -i si no som independents aviat, passarà- Madrid també col·lapsarà en no tenir res més que consumir.  Si no fotem el camp aviat, Catalunya s'acaba aquí. Ara va de debò. Potser quedarà alguna cosa, potser, fins i tot, es dirà Catalunya. Però sense llengua, sense cultura, sense arrels ni tradicions, sense els noms dels llocs, sense la gent. Un lloc erm, brut i devastat. No serà Catalunya. Si de cas "El solar" que deia aquell general fatxa.