Amnistia, eleccions i meditació estoica.

 Avui s'ha publicat al BOE la llei d'amnistia.

Espero que tots els que han patit les represàlies de l'estat en puguin treure un profit. Si és que, és clar, decideixen acollir-se'n. Que serveixi per alliberar-los de la persecució de l'estat espanyol. Ho espero de debò. És per aquesta molta gent que la llei d'amnistia val la pena.

Tot i així, crec que tots faríem bé de no refiar-nos el més mínim. No em semblaria estrany si, al final, l'aplicació d'aquesta llei acaba sent retorçada. L'estat ha pactat la llei d'amnistia amb fàstic i oposició interna, i ha estat més fruit de les necessitats electorals de Pedro Sánchez que no d'una voluntat democràtica. 

És important això, perquè l'oposició interna -notablement, la judicatura- ja ha començat els moviments per a aigualir els efectes de la llei. En particular, crec que aniran a pel president Puigdemont. Sospito que el molt honorable i el seu advocat Gonzalo Boye en són ben conscients d'aquesta situació. Pel seu propi bé, segurament el més segur per al president a l'exili sigui romandre a Catalunya Nord. Si més no fins que sigui ben clar que els jutges no el podran detenir. Arribat el moment, tampoc aniria a Barcelona sense una escorta de confiança absoluta. Estic convençut que les clavegueres de l'estat consideren la possibilitat d'atemptar contra la seva vida. Digueu-me paranoic.

En tot cas, espero que l'amnistia serveixi per a la majoria. 

És significatiu el cas de Jordi Sánchez. Sembla que renunciarà a demanar l'aplicació de la llei, per tal d'esperar al resultat de la denúncia de la persecució soferta que va presentar al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Serà interessant. L'aprovació i aplicació de la llei d'amnistia pot fer que diverses causes presentades a tribunals internacionals acabin en no res, en considerar-se que l'amnistia constitueix una reparació. Evitar condemnes internacionals a l'estat espanyol ha estat un dels arguments a favor de la llei d'amnistia. Caldrà seguir aquests processos internacionals.

Des del darrer post, a l'abril, fins avui, hi han hagut les eleccions al Parlament de Catalunya, i les eleccions al Parlament Europeu. Una bona part dels votants independentistes s'han abstingut a totes dues votacions. Els partits polítics independentistes semblen desconnectats dels seus votants. Aquesta desconnexió també afecta als partits d'esquerres i, a tots dos comicis s'ha pogut observar l'entrada i el reforçament de les opcions racistes i xenòfobes. El poble, els més rics i els més pobres, voten ultradreta. I la cada cop més reduïda classe mitjana ja no sap a qui votar, després d'anys i anys de fer-ho i comprovar que el vot es va tornant cada cop més inútil.

El sistema en conjunt sembla estar en decadència. En el temps que ha anat des del darrer post de l'abril al d'avuí he tingut temps de llegit "La défaite de l'Occident" del francès Emmanuel Todd. Un llibre que parla justament d'això: de la decadència de la civilització occidental i de la d'Europa, en particular. Todd  en fa l'anàlisi i defensa la tesi que aquesta decadència és fruit de molts factors, i que té a la guerra entre Rússia i Ucraïna, i en com s'està desenvolupant, la seva mostra més virulenta, sagnant i perillosa.

El món va malament. Al nostre país, a Catalunya, al nostre petit racó de món hauríem de ser capaços de redreçar. No serà gens fàcil. Cal sumar els esforços de molta gent. Cal poca gent per a malbaratar esforços, Cal molt de temps per aconseguir resultats. Cal poc temps per a destruir-los. Sempre és més difícil fer que desfer. L'esforç sostingut no té per què obtenir recompensa. L'esforç, sovint esgotador, també sovint només afecta l'entorn més proper. És així.

Caldrà acceptar-ho, doncs. Estoicament. Si el nostre millor esforç, sostingut, només serveix per a redreçar una mica l'entorn que ens envolta, aleshores cal fer-ho. Perquè el nostre entorn, el meu entorn, el teu, el seu, el de tots nosaltres, junts, és el nostre país. Vet-ho aquí. És el nostre deure envers els demés, i envers nosaltres mateixos el tractar de fer que el nostre entorn proper sigui, cada dia, una mica millor. Ni que sigui amb una millora infinitesimal, gairebé imperceptible.  Ni que alguns dies, només es pugui aspirar, i que això sigui una gran victòria, a que el nostre entorn no es degradi gaire. Només podem comptar amb el nostre millor esforç, i el que hagi de ser, serà. Llegiu a Marc Aureli. 

No sembla gran cosa, però no hi ha més, i ho és tot. I jo crec, vull creure fermament, que això que penso jo també ho pensa molta gent d'aquest país. Crec que amb l'esforç sostingut de tots els que pensem així farem que aquest país es redreci i sigui lliure. Crec que hi ha molta gent a molts altres països que també pensen això mateix. Crec que faran el seu millor esforç per redreçar llur país. 

Vull creure en la gent i que, malgrat  l'avarícia i les guerres, un altre món és possible.