divendres, 20 de desembre de 2013

Llibre llegit: "Ecotopia" d'Ernest Callenbach

El darrer apunt estava dedicat al Món Feliç d'Aldous Huxley. Un futur distòpic en el que es bescanvia  plaer físic per llibertat i negació de la individualitat.

L'apunt d'avui, en canvi, va dedicat a un altre llibre que també he llegit recentment, en aquest cas amb un plantejament utòpic: Ecotopia d'Ernest Callenbach, en versió digital en anglès. Un pdf compartit per torrent.

Crec que un exercici interessant és confrontar aquests tres llibres: 1984, Un Món Feliç i Ecotopia.

Ecotopia explica la visita que fa un periodista dels EUA a Ecotopia.

Què és Ecotopia? doncs ni més ni menys que la franja de la costa oest nord-americana. Un país secessionat dels EUA després d'una curta guerra per la independència i que des del moment de la secessió ha esdevingut un misteri per als Estats Units.

El nom d'Ecotopia va fer fortuna en l'època de la novel·la i dona nom a una de les "nou nacions de nord amèrica", que és un altre llibre que espero poder llegir algun dia. Segons les referències, aquest llibre descriu les bioregions, o regions afins en cultura, ètnia, religió o economia que conformen el continent nord americà, des de Mèxic al Canadà.

Aquest mapa ens mostra les "nou nacions".  La franja verda de l'oest és Ecotopia.


A aquest país misteriós viatja el periodista William Weston amb l'encàrrec d'escriure una sèrie de reportatges per explicar als lectors del Times-Post com viuen els Ecotopians (i amb l'encàrrec secret per part del govern d'explorar les possibilitats d'una reunificació).

La novel·la aprofita aquest plantejament i, per una banda, podem llegir els reportatges que escriu William Weston però també les anotacions del diari personal del periodista. La novel·la alterna les cròniques amb els apunts personals.

I com és Ecotopia? després de llegir el llibre crec que és la mena de paradís que un hippie dels 70 podia somiar. Efectivament, es tracta d'un país que ha dut els conceptes de reutilització, reducció, reciclatge (i reparació per allargar la vida dels objectes, rebuig dels materials perjudicials,  recuperació d'espais i productes degradats...) fins a les últimes conseqüències amb l'objectiu d'assolir un "estat estable" en el que els fluxos de consum d'energia i matèries primeres es'equilibra amb el replantat i la recuperació d'espais. El resultat és una societat en equilibri amb l'entorn.

La novel·la ens mostra una Ecotopia que ja ha assolit aquest equilibri i descriu el procés de decreixement seguit des de la secessió fins assolir-lo. Un decreixement econòmic i de població, però  acompanyat d'una millora substancial de la qualitat ambiental i de la qualitat de vida. Es renuncia a determinades comoditats a canvi d'una major responsabilitat sobre la pròpia vida i l'entorn.

El llibre descriu com s'implementa aquesta política de l'"estat estable", i va molt més enllà: explica com són l'educació i la sanitat i la protecció social, o els serveis com el transport, o com es treballa (amb jornades setmanals de 20 hores). I també els costums socials, com les "guerres rituals", les relacions "familiars", les inter-personals i, fins i tot, les sexuals. Tot es veu tocat d'alguna manera per l'esperit d'Ecotopia.

Per descomptat que "l'esperit ecotòpic" sempre ho millora tot. Digue'ls optimistes.

Al meu parer és en aquests darrers punts on més es veu que Ecotopia és una obra dels 70 amb una important vena hippie.  Però en cap cas qualificar-la de novel·la hippie seria  un demèrit. Trobo que té alguns plantejaments molt interessants.

Per exemple: a l'estat d'Ecotopia el poder flueix estrictament de baix a dalt. Els individus s'agrupen en comunitats, que són pobles, barris o ciutats. Les decisions es prenen de forma comunitària (assembleària en podríem dir), en aquest primer nivell amb una autonomia absoluta que inclou el dret a secessió -cosa que, efectivament, s'ha produït en algunes ciutats per motius racials (sí, racials, un dels punts que més m'han sorprès). Per a polítiques que ultrapassen l'àmbit municipal els municipis i comunitats deleguen (de baix a dalt) en una estructura estatal que és la que actua, per exemple, amb la política exterior. Els municipis i comunitats són els que fiscalitzen i determinen els comptes de l'estat, no a l'inrevés.

Aquesta idea anterior és oposada al model que tenim. Encara més, quan des de partits estatalistes (que també  acostumen a ser nacionalistes) es parla de simplificar les administracions i es planteja una estructura a dos nivells, estat i municipis, el que no es diu, però queda sobreentès, és que l'estat és l'estructura forta i la que determina les polítiques. És dir, que el poder va de dalt a baix. El plantejament ecotòpic és exactament el contrari. És un plantejament que el podríem situar proper a l'eco-anarquisme.

Una revolució que condueixi a un nou estat com Ecotopia és, em fa l'efecte, molt improbable. Després d'haver llegit el Món Feliç de Huxley crec que al cap de la majoria de nosaltres hi ha la idea, que racionalment podem rebutjar, però inconscientment acceptem, que aquest és el millor dels mons. Malgrat que la crisi del capitalisme està abocant a milers i milers de persones a l'atur i a la pobresa; i que aquest mateix capitalisme és violent; que és depredador de recursos i agent de la destrucció global del medi ambient. Malgrat que ho sabem, sospito que per a la majoria aquest és el millor dels mons.

En tot cas, si algú està interessat en saber com Callenbach explica la secessió d'Ecotopia pot llegir (jo non he fet, agrairia referències) "Ecotopia emerging".

Al món real, avui estem vivint el procés de secessió de Catalunya que haurà de culminar en un procés constituent. Bé, jo no dic que Catalunya hagi de ser l'Ecotopia d'Europa, però sí que crec que hi han algunes idees que es podrien tenir en consideració quan arribi el moment.

En fi. Un llibre hippie. Un llibre amb perfum de maria. Una utopia. Però les utopies marquen un camí.

Un altre món és possible.
Publica un comentari a l'entrada