dilluns, 24 de desembre de 2018

Inacció

Ja hem fet cagar el tió. El tiroll, com diuen a Catalunya Nord. A casa tenim la  immensa sort que el nostre fill adolescent  s'ho passa bé amb aquestes tradicions que ara esdevenen un joc, on tots fem teatre i passem una estona divertida interpretant, i exagerant, la litúrgia i els rols tradicionals. Tenim vena de comediants a casa. Hem rigut molt i ens ho hem passat bé.

No penso oblidar als que avui no podran ser amb les seves famílies.

En particular als presos i els exiliats republicans.

Primer de tot, vull agrair a Cuixart, Sànchez, Forn, Turull i Rull la seva protesta en forma de vaga de fam, que van decidir donar per acabada el passat dijous. Crec  que ha estat una gran decisió. A més, sembla que efectivament ha permès desbloquejar la tramitació dels recursos. Amb l'objectiu assolit, allargar la vaga hauria estat un risc innecessari.

Tanmateix, les preses i els presos polítics segueixen tancats. La vergonya d'aquest segrest persisteix. La crueltat d'aquest segrest, persisteix.

I les preses i els presos, com les exiliades i els exiliats, carreguen amb la venjança de l'estat. Una venjança que va dirigida contra els milions de catalanes i catalans que vam votar i participar en el referèndum de l'1 d'octubre de 2017, contra el que vam fer vaga el 3 d'octubre de 2017 i vam aturar el país, contra els que el 21 de desembre de 2017 vam tornar a derrotar-los a les urnes, urnes que estaven marcades, però que ni amb amb joc brut, van evitar una nova victòria republicana.

Com no es poden venjar de tots nosaltres, es vengen en ells. Amb un segrest vergonyós i que ha d'acabar. L'hem de fer acabar d'immediat.

Qui compensarà als nostres camarades segrestats per aquests moments que ja no podran ser viscuts? I com? No es pot. El mal està fet. I el que ens hem de demanar és com li posem fi a aquesta vergonya.

I això em porta a demanar-me en quin punt ens trobem. Com pot ser que havent tingut la victòria a tocar, com sabent perfectament quin és el camí que porta a l'alliberament de la República, per quina raó no emprenem decididament aquest camí. M'ho demano seriosament. La única forma que podem perdre -perdre és no alliberar la República- és per inacció nostra. Per què, doncs, aquesta terrible sensació d'inacció? A què estem esperant? Què va passar el passat 21? Per què la sensació que el carrer i el govern no anaven gens a l'hora?

Hem d'avançar i, si és possible, hem de fer-ho tots junts: el poble i els seus representants. Però em fa l'efecte que, de nou, el poble ha de ser el que estiri i marqui el pas. Generosament, sens dubte, amb l'alliberament dels segrestats com objectiu prioritari, però amb l'alliberament de la República com objectiu principal. Aquest és l'objectiu de país que, al meu entendre, ens ha de motivar a l'acció.

Si els nostres representants no estan disposats, o pitjor, proven de desviar-nos d'aquest objectiu, aleshores el que cal és canviar-los. Perquè aleshores voldrà dir que, en realitat, ja no ens representen. No hi ha res de dolent això. Al contrari, és ben democràtic. I sense rancúnies ni acusacions. Hi ha un risc elevat i no es pot obligar a ningú a assumir-lo, però tampoc a renunciar als objectius.

És el poble qui mana, i el govern obeeix. Ha de ser així per a que sigui  democràtic. És per això que volem la República.

Potser és aquest el problema? A qui espanta el poble lliure i empoderat?
Publica un comentari a l'entrada