dimarts, 11 de setembre de 2018

11S. Fem la República Catalana




11 de setembre, Diada nacional. Però no és com altres anys. Enguany, més que mai, toca ser al carrer.

Sí, és cert. L'any passat per aquestes dates, veníem de l'atemptat del 17A, de la contundent resposta policial que van donar els mossos, i de la contundent resposta cívica del país. Una resposta que va qüestionar directament el paper de la monarquia en el negoci de la venda d'armes i la seva amistat amb governs corruptes i protectors del terrorisme internacional. Aquells dies, alguns sentíem que ja actuàvem en bona part com un país independents. Que gairebé només faltava ratificar-ho amb una votació. Sentíem que calia culminar votant el primer d'octubre, però ho veiem possible. Veiem possible votar i guanyar. No hi havia eufòria, però sí molta esperança i determinació.

Encara no s'havia produït el cop d'estat i l'assalt a les conselleries, ni les detencions dels Jordis, ni havien vingut els piolins.  Encara havien de venir el 1Oct, el 3Oct, la declaració del 27O, el 155, les detencions del govern l'exili, les eleccions del 21D, l'antidemocràtica retirada de la sobirania del Parlament al qual, per tres cops (Puigdemont, Sánchez i Turull),  no se li va permetre triar lliurement al President de la Generalitat; finalment, la constitució d'un nou govern independentista, sempre sota vigilància i amb amenaça de repressió; també havia d'arribar la moció de censura a Rajoy i el suport -gratuït, i ara s'està veient que inútil- a Pedro Sánchez i l'aparent alleujament (només aparent) de les condicions de sotmetiment i control del govern de Catalunya.

Vam passar de l'esperança en una victòria que veiem possible a la resistència. La resposta de l'estat va ser fer ús de la violència i la repressió.

Hem après que la resposta de l'estat serà la violència i la repressió. No poden perdre el 20% del seu PIB, ara que Espanya és a punt de fer fallida. O més acuradament, les elits franquistes que van dirigir la transició de la dictadura a "la democràcia", el Règim del 78, i que controlen de forma intensa i profunda -sovint de forma corrupta-  l'estat espanyol no estan disposades a cap canvi que signifiqui la més mínima pèrdua d'aquest control, privilegis i beneficis. La República Catalana és l'única amenaça seriosa que han tingut des del 78. La seva resposta ha estat la que cabia esperar de franquistes : violència i repressió.

Enfront d'ells, el poble de Catalunya segueix dempeus. Seguim dempeus. Els Republicans ens vam equivocar pensant que el primer d'octubre significaria un moment d'obertura de diàleg. Error. L'estat espanyol franquista no negocia res. Les seves batalles sempre són d'extermini. A aquesta lluita, doncs, encara li queda temps i patiment, sang,  suor i llàgrimes.

Però aquí estem. I la nostra persistència és la seva derrota. La nostra persistència serà el triomf de la República de Catalunya. La nostra persistència serà la llibertat. Guanyarem. És inexorable i inevitable. Cada dia som més ni que només sigui perquè la demografia va al nostre favor.

Ara sabem ,a més, que caldrà pagar un preu en sang perquè només des de l'independentisme o republicanisme màgic algú pot creure que els franquistes pactaran un referèndum d'autodeterminació. Això no passarà mai. Mai mentre el franquisme segueixi dominant l'estat espanyol (i 40 anys després, el segueix dominant). No passara mai mentre el nacionalisme espanyol segueixi dominant l'estat espanyol. El nacionalisme espanyol és l'instrument polític del franquisme i està representat, almenys en tres partits: PP, C's i PSOE. El seu domini sobre l'estat espanyol és, simplement, abassegador. És aquest el nostre enemic. El que ens vol exterminar, i el que hem de derrotar per sobreviure.

Però nosaltres persistim. Persistim. Resistim. Resistir és vèncer. Hem pres l'humil decisió de no retrocedir. Resistència no violenta perquè no serà amb força que vencerem. Però resistència a la cap i a la fi. Quan arribi el moment, caldrà controlar el territori. No hi ha una altre i caldrà resistir. Els carrers han de ser nostres. Els carrers sempre han de ser nostres.

Per això, perquè els carrers han de ser nostres, avui toca sortir al carrer. A la Diagonal o a les marxes que es fan arreu del país. Toca dir ben fort i que tothom ho entengui que la República Catalana no es rendeix. Que la República persisteix. Que no retrocedim. Que desplegarem la República. Que farem el procés constituent. Que al franquisme, que és un feixisme, se'l combat i se'l derrota i que a aquesta lluita tots els pobles d'Espanya hi són cridats; que en  aquesta lluita tots els demòcrates d'Espanya i d'Europa tenen batalles pendents i que cal vèncer; que en aquesta lluita, tots els republicans de l'estat han de participar. Catalunya és la línia de front del combat contra el franquisme a l'estat. Catalunya serà la  tomba del feixisme. La llibertat de Catalunya és la llibertat dels pobles d'Espanya.

Tenim, doncs, una gran responsabilitat.

Ens veiem al carrer.

Que tingueu una bona i reivindicativa Diada Nacional.

Visca Catalunya Lliure! Visca la República!




Publica un comentari a l'entrada