diumenge, 2 de setembre de 2018

11S. Fem la República Catalana!

D'aquí nou dies és 11 de setembre, Diada Naciona.

Toca performance. Sí, ja ho sé. Cansa. Fa mandra. La de l'any passat havia de ser l'última Diada, ara sí, abans de la Independència. Però mira, resulta que no és ben bé així.

A veure, per una banda, la República ha estat proclamada.

Però no ha estat desplegada. No només això: Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Quim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull estan segrestats per l'estat, vergonya, a presons ubicades a territori català.

Hi ha exili : Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig, Clara Ponsatí. Marta Rovira, Anna Gabriel.

Algú dirà que avui som més lluny de la República que fa un any, abans de tots els fets que s'ha esdevingut des d'aleshores.
 
Però no és cert. És exactament al contrari. Malgrat els segrestats i els exiliats. Les possibilitats de fer efectiva la República són, objectivament, molt més altes a hores d'ara. Justament pels fets esdevinguts durant aquest any. Més que res i que cap altre cosa:  la consolidació i increment lent, però segur, de la base independentista, la recuperació del front institucional a Catalunya, la consolidació del front internacional, els nervis cada cop més evidents de l'unionisme i el seu error monumental de voler convertir els llaços grocs en "violència" i la seva estratègia incendiària. La resiliència republicana , en definitiva. El 155 havia de ser la victòria per KO de l'estat espanyol sobre la República Catalana, però no ha estat així. Ha estat, pen contrari, la constatació que no té cap altre argument per retenir Catalunya que la força. I que aquest argument, a Catalunya, ningú que sigui demòcrata el pot comprar.

El 155 ha fracassat. La seva arma definitiva ha fet mal, però no ha estat, ni de bon tros, suficient. La millor carta de l'estat espanyol a dia d'avui  segueix sent, com ho ha estat sempre, la divisió interna del Republicanisme i el curtplacisme tàctic dels partits republicans. Per contra, la millor arma republicana segueix sent, com ho ha estat sempre, l'impuls de la gent. La base que, lenta però constantment, va creixent. La gent mobilitzada. Els carrers que a la fi han estat i seran, si ho fem bé, sempre nostres.

Per tant, guanyar segueix estan a les nostres mans.

Encara no hem guanyat. El fracàs del 155 no vol dir, ni molt menys que  nosaltres hàgim guanyat. Només cal constatar l'evidència que la República no s'ha desplegat. Les espases estan en alt. Tenim avantatge, però hem de recuperar la iniciativa i l'empenta i, sobretot, no hem de cometre errors. No donem armes a l'enemic. Brandem amb força les nostres millors armes.

És per això que hem de tornar al carrer. Aquest 11 de setembre hem d'omplir la Diagonal. La Diada ha de ser la fita que marqui l'inici de les mobilitzacions. Hem avançat quan hem pres la iniciativa, quan hem dictat  l'agenda. Hem après molt i hem de posar en pràctica tot el que hem après. Hem de fer valdre la nostra força, que la tenim, i és al carrer.

Els presos són la nostra responsabilitat perquè ells ens representen a nosaltres. No ens podien tancar a tots i els han represaliat a ells. Hem d'alliberar-los i només la República podrà alliberar-los. Per això hem de tornar al carrer i ocupar-lo tant com calgui.

Primer de tot, per nosaltres : per la República. I de retruc, per elles i ells, perquè només la República els alliberarà del segrest del que són víctimes.

Som-hi doncs! Llum als ulls i força al braç.  Busca el teu tram i apunta't!




Publica un comentari a l'entrada