Pedro Sánchez ha presentat la dimissió en haver perdut la votació - per 133 en contra i 107 a favor - en que es decidia la realització d'un congrés extraordinari precedit de primàries al PSOE.
Sánchez ha caigut i, amb ell, també cau la remota esperança que podien tenir els defensors de la "tercera via" d'un improbable pacte de les esquerres espanyoles i les forces independentistes, per a fer fora el PP i tractar de buscar una solució civilitzada al procés d'Independència de Catalunya.
Avui el PSOE s'ha fet l'harakiri com a "partit d'esquerres" si és que encara se'l podia considerar d'aquesta manera. Però, encara més, avui ha prevalgut l'ànima més nacionalista del PSOE que prefereix una Espanya blava abans que "trencada". On per "trencar" s'entén "posar urnes a Catalunya i que els ciutadans votin".
És dir, nacionalista espanyol i no d'esquerres. Serà dreta, doncs? Em recorda a algú: Al PP, ves.
Però la gent prefereix els originals millor que les còpies i avui, amb el cap de Sánchez, el PP derrota definitivament al PSOE que ha optat pel suïcidi. Sí, potser sí que de les restes del naufragi socialista el gran beneficiat acabi sent Podemos, però en cap cas es materialitzarà aquest benefici abans de quatre anys, i quatre anys és molt de temps.
A Catalunya el PSC de Miquel Iceta s'havia alineat amb Pedro Sánchez. EL PSC, doncs, ara queda descol·locat, amb una Carme Chacón que estava en el bàndol revoltat i que podrà tornar a Barcelona amb el suport de la nova direcció estatal. Un PSC que des del cop intern contra Maragall fins avui no ha fet més que anar cedint més i més sobirania a Madrid.
El paper de Carme Chacón i del PSC a partir d'ara és una incògnita. És l'hora de la vendeta de l'ex-ministra? En tot cas, em fa l'efecte que Chacón pensa més en Madrid que en Barcelona. I el PSC? en què queda el seu "federalisme"?
I aquesta és l'altra pregunta, en quina posició queden "els federalistes", siguin del partit que siguin. Avui es materialitza la gran coalició nacionalista espanyola: el PPSOEC's. El PSOE abstenint-se, però donant suport a un govern que, explícitament, pensa actuar contra, per exemple, el sistema d'immersió lingüística de Catalunya.
Un govern PPSOEC's a Espanya és el pitjor escenari per al procés d'independència de Catalunya perquè és un govern purament nacionalista espanyol. En aquest sentit, com pitjor, pitjor: anirem pel camí del pedregar. Ara ja es pot garantir que aquest tram final del procés d'independència comptarà amb l'oposició frontal del nacionalisme espanyol, hereu directe del franquisme i del falangisme.
Es precipitaran els fets. Dubto molt que ens tinguem que esperar fins al juny per a la desconnexió. Serà abans, perquè no cal ser un geni per saber que Girauta i companyia pressionaran, el PP es deixarà pressionar i tractarà d'avançar (per la dreta, per descomptat) als C's, i el PSOE callarà, o potser s'apuntarà i tot, a emprendre accions de força contra el govern de Catalunya.
Només hi haurà una resposta possible: els independentistes haurem de sortir al carrer a defensar el Parlament i les institucions del nostre auto-govern. N'estic segur. Que en aquest punt els que avui s'auto denominen "federalistes" decideixin, primer de tot, defensar la democràcia és una incògnita. O potser per ells defensar la democràcia serà aplaudir la repressió.
En tot cas, arriba l'hora de la veritat. Irònicament, la independència de Catalunya es més probable fer-la amb un govern PPSOEC's a Espanya. Ara tots els nacionalistes espanyols estaran al govern de l'estat. Són els que fan bandera de la unitat de l'estat. Només ells, doncs, són els que poden forçar, amb les seves polítiques agressives i reaccionaries d'assimilació nacional, el trencament unilateral. I el forçaran, en podeu estar segurs.
Torno a dir-ho: aquí no ens poden tremolar les cames. Tocarà defensar el Parlament i la Generalitat. Tocarà defensar els ajuntaments. Tocarà defensar la democràcia. Aquesta és la qüestió. Això ja no va d'independència sí o no: va de democràcia sí o no. Va de guanyar, assumint el cost que pugui tenir, i fer un nou país; o de perdre i sotmetre's al nacionalisme espanyol hereu del feixisme per qui sap quantes generacions.
Això és el que finalment s'ha desbloquejat avui quan ha caigut Pedro Sánchez i el PP ha guanyat a Ferraz. No és que Pedro Sánchez fos garantia de res, però permetia mantenir viu el discurs dels partidaris de la tercera via. Això s'ha acabat. Ja no hi han excuses que valguin.
Ha mort l'últim dels unicorns.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada