divendres, 16 de desembre de 2016

Això va de democràcia.

Carme Forcadell ha declarat davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per que va permetre el debat i la votació de les conclusions sobre el procés constituent que havia estat expressament prohibit pel Tribunal Constitucional.

Estem en aquest punt. El nacionalisme espanyol fa sevir la judicialització de la política perquè ni es planteja el debat polític: el nacionalisme espanyol no reconeix a l'estat espanyol cap altre nació que no sigui la seva i en la forma en que la descriu; i exigeix l'adhesió incondicional a aquesta identitat política.

El nacionalisme espanyol és, de llarg, la força política hegemònica a l'estat espanyol, capitalitzada, sobretot, per PP i la seva marca blanca Ciudadanos, però de la que també participa el PSOE. Les grans dificultats que pateix Unidos Podemos per créixer estan, en la meva opinió, fortament relacionat amb la seva tebior en l'adhesió a l'ideal nacionalista espanyol. Algun dia ho entendran i llavors hauran de decidir què fan: si assumir aquest nacionalisme i, de fet, tornar-se indistingibles de la resta de partits nacionalistes espanyols; o, pel contrari, mantenir aquesta tebior i assumir que el seu destí és ser un partit minoritari i d'oposició. En definitiva, el que ja era Izquierda Unida.

Al camp de l'adversari, doncs, les posicions estan molt clares i els moviments són els esperats. El que ha passat avui estava, per tant, més que previst. S'ha ofert al món una nova foto, i ja és la segona, d'un president de Parlament autònom encausat per part del sistema judicial espanyol. El primer cas va ser el del president del Parlament Basc Juan Mari Atutxa, que va ser encausat, jutjat, inhabilitat i multat per haver-se negat a dissoldre el grup Sozialista Abertzaleak, després de la il·legalització de Batasuna.

Això vol dir alguna cosa pel que fa a Europa: tot i les honorables reaccions internacionals, en general, Europa mirarà a una altre banda, com a ho va fer amb el País Basc. No hi han aliats a Europa, al menys per ara. Com a molt, alguna simpatia. Convé tenir present això. Europa no farà res ni es mourà si no és per defensar els seus propis interessos. Donat el cas, actuarà seguint el model de soft-power que caracteritza la seva acció internacional, quan aquesta existeix.

Tinguem clar, doncs, que la batalla de la independència es lliura aquí, i la lliurem nosaltres sols. L'única forma de guanyar-la serà aguantar el pols de força que intentarà l'estat espanyol, que esperem que sigui curt, però que cal preparar-se per a un setge llarg.

Nosaltres tenim raó. El camí cap a la independència de Catalunya ha entrat en una fase en la que, efectivament i com diu l'eslògan, això va de democràcia: És cert que Forcadell va desobeir el Tribunal Constitucional. Però també és cert que, primer de tot, hi ha la declaració de sobirania del 23 de gener de 2013 del Parlament de Catalunya, amb el qual s'encetava el procés d'autodeterminació del poble català, i que entre d'altres, té aquests principis que crec que convé destacar:

"-Sobirania. El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà."

"-Legitimitat democràtica. El procés de l'exercici del dret de decidir serà escrupolosament democràtic, garantint especialment la pluralitat d'opcions i el respecte per totes, a través de la deliberació i el diàleg en el si de la societat catalana, amb l'objectiu que el pronunciament que en resulti sigui l'expressió majoritària de la voluntat popular, que serà el garant fonamental del dret de decidir.

-Paper principal del parlament. El parlament, com a institució que representa el poble de Catalunya, té un paper principal en aquest procés i, per tant, s'hauran d'acordar i concretar els mecanismes i les dinàmiques de treball que garanteixin aquest principi."

Evidentment, el Tribunal Constitucional va córrer a anular aquesta declaració, però la pròpia declaració i la forma com va ser aprovada situen la qüestió en el camp de la legitimitat, no en el de la legalitat. Menys d'un any després de la Declaració de Sobirania va ser la consulta per la Independència del 9N de 2014. A l'any següent, les coalicions independentistes JxSí i CUP obtenen la majoria absoluta dels escons del Parlament, i la majoria relativa dels vots emesos. Des d'aleshores l'acció del govern català, encaminada a la construcció de la República Catalana independent s'ha vist, òbviament, entorpida des de l'estat espanyol que ha fet servir tots els sistemes de l'estat, en particular el judicial, però també mètodes de guerra bruta (espionatge, creació de proves falses...) contra polítics independentistes. En el seu afany anti-independentista,l'estat espanyol s'ha carregat, àdhuc, la ja de per si dubtosa divisió de poders convertint al Tribunal Constitucional en la seva arma favorita contra la Generalitat.

Segona raó, reprenent el fil: que l'estat espanyol s'ha carregat principis bàsics del funcionament democràtic, començant pel de la separació de poders; en particular sotmetent el poder judicial; i continuant per posar els poders de l'estat al servei de la ideologia nacionalista espanyola que representa millor que ningú el PP, però que no és només el PP.

L'estat espanyol, doncs, oposa a la legitimitat catalana una legitimitat construïda des de la intolerància nacionalista que, per si fos poc, ha destruït els principis i les legitimitats democràtiques de l'estat que diu defensar.

A Catalunya, el govern català està executant el pla independentista del full de ruta i els redactats de les lleis de desconnexió estan encetats. Si algú em digués que existeixen redactats d'emergència per si els fets es precipiten i cal prémer el botó nuclear de la desconnexió d'urgència, jo estaria molt inclinat a creure-m'ho. Però el trànsit pel full de ruta es fa amb un equilibri difícil perquè, com ja s'ha dit més d'una vegada, mentre el nou estat català no sigui capaç de funcionar de forma autònoma (sobretot, la posada en marxa efectiva de la hisenda catalana) caldrà continuar sota la legislació espanyola.

Tanmateix, el govern català ja pot actuar com independent "de facto" en molts àmbits, també internacionals. De fet actua així tot sovint seguint el principi dels fets consumats. Això també ha estat detectat per l'estat espanyol i aquest és el motiu pel qual a Madrid es recorren sistemàticament totes les lleis catalanes, pràcticament sense excepció.

Però hi tornem a ser: el govern d'Espanya pretén curt-circuitar la Generalitat amb lleis i processos judicials, però pel camí el que de debò està destruint és a ell mateix, i s'està convertint en un estat autoritari i nacionalista on la missió de les lleis és sotmetre als ciutadans, enlloc de servir-los. Però davant del poble espanyol, essencialment nacionalista, aquesta auto-destrucció està justificada, fins i tot és aplaudida. Només es contempla amb disgust a les comunitats que són nacionalment diferents, o més barrejades i riques sociològicament.

El full de ruta independentista, doncs, avança tot i que de forma lenta, esdevenint estat independent "de facto" allà on ja es pot i amb equilibris precaris allà on encara cal conviure o dependre de l'estat espanyol.

Per això avui Carme Forcadell ha anat a declarar. Significativament, només ha contestat als seus advocats, no als jutges del sistema judicial espanyol, als qual no se'ls reconeix la legitimitat: en virtut de la declaració de sobirania, per una banda; i pel trencament dels principis democràtics i de separació de poders per l'altre.

Amb l'atac judicial contra Forcadell l'estat espanyol pretén humiliar l'independentisme. A molts independentistes ens hauria agradat que Carme Forcadell no hagués anat a declarar i, en canvi, hagués fet una proclama independentista ben contundent. Però no estem en aquest punt. Encara. Però ens hi apropem. Jo crec que sí que veurem Carme Forcadell, potser abans que no ens pensem, fent aquesta proclama que avui encara no ha pogut fer.

En realitat, el joc espanyol no té gaires secrets. No han humiliat a ningú. Més aviat han demostrat, un cop més, les seves misèries i la seva profunda degradació democràtica.

Tenim raó i estem guanyant. No n'hi ha prou amb tenir raó, però és agradable saber-ho. És més important cometre els mínims errors i perseverar. Paciència i pas a pas.
Publica un comentari a l'entrada