dissabte, 13 de setembre de 2014

Reflexions abans del Dragon Khan.

Algunes idees i reflexions a l'endemà de la Diada.

Ahir va quedar ben explicitat que la gent vol votar. Avui, a hores d'ara, resulta inversemblant pensar en cap altre escenari. Resten dos mesos. Hi ha alguna possibilitat que aquest desig minvi? hi ha quelcom que ho pugui fer canviar?

Personalment, crec que no. L'agenda fins el 9N fa pensar que, més aviat, aquest desig anirà in crescendo. Per què? perquè la setmana que ve, vota Escòcia. Els escocesos votaran. El greuge comparatiu està servit. Més enllà dels resultats, el que és democràtic és votar. Això ho entén tothom i aquesta carta s'ha de jugar a fons.

Amb bon criteri, l'endemà del referèndum escocès, s'aprovarà la llei de consultes i, immediatament, la consulta del 9N. També immediatament l'estat recorrerà la llei i la convocatòria i, en pocs dies,el tribunal constitucional resoldrà contra totes dues.

En aquest punt els ànims estaran prou exaltats. Cada negativa de l'estat ¡, ja sigui del "gobierno" o del constitucional no farà mes que escalfar els ànims. La pressió popular per fer la consulta anirà creixent.

Tot seguit a la sentència del constitucional contra la consulta es pot esperar una cimera dels partits pro-consulta que, en aquest moment, hauran de prendre la decisió definitiva: acatar o no acatar.

Personalment, jo crec que no acataran, és dir, que es farà la consulta, almenys per un parell de raons:

- Perquè ja s'ha fet abans. No acatar el constitucional és quelcom que passa amb una certa freqüència: per exemple, sistemàticament l'estat no acata les resolucions del constitucional sobre la llengua catalana al País Valencià. O aquesta altre: El Parlament de Catalunya no va acatar la resolució del Constitucional sobre la declaració de sobirania.
- perquè ara mateix les plebiscitàries suposarien un enfonsament electoral catastròfic per CiU que, de pas, s'enduria per davant el procés d'independència. Al meu entendre, la forma "elegant" de perdre és anant a les plebiscitàries.

Vull remarcar el "a dia d'avui". Els propers dos mesos sí que seran un Dragon Khan. No se m'acut quins fets i de quina magnitud podrien ser capaços de canviar la percepció majoritària de la inevitabilitat de votar el proper 9N. Però no crec que es pugui descartar algun tipus d'acció per part de l'estat. També molt probablement qualsevulla gran acció de l'estat, es veuria contestada per una nova gran mobilització. Igual com jo ho veig, a l'estat també ho veuen, així que si en fan alguna, haurà de ser molt grossa i molt ben pensada. Alerta, doncs.

Sobre els desacataments, dir que desacatar és fàcil, sobretot quan no hi ha qui et pugui coercir. L'estat desacata resolucions del tribunal constitucional simplement perquè els membres del tribunal poden dir el que vulguin, però qui té la força per coercir i imposar les resolucions és el mateix estat. És el resultat lògic de ser a l'hora acusat i botxí. Només s'executen aquelles sentències que queden bé a la foto. Coses de la no-separació de poders.

La clau és qui pot coercir. L'estat pot coercir perquè té la policia per a fer complir sentències. A Catalunya, però, la policia no depèn de l'estat si no de la conselleria d'interior. A Catalunya, l'estat no té capacitat plena de coerció. Per tant, no pot obligar de forma rotunda i inevitable a que s'acati la sentència del constitucional.

Una de les claus per a votar el 9N serà, doncs, la fidelitat dels mossos a la conselleria d'interior. No és que els mossos hagin de fer res especial aquell dia. Només s'espera que facin les tasques habituals d'una jornada de referèndum.

Cosa que no vol dir que l'estat decideixi enviar la guàrdia civil a tancar col·legis, o que el govern civil assumeixi la direcció dels mossos, o que es retirin les competències de seguretat a la Generalitat. En fi, estem en un punt en que cal esperar algun tipus d'acció d'aquesta mena. Cometran un nou error. El definitiu.

Per votar el 9N, caldrà que la Generalitat, molt probablement, desacati al TC. I després caldrà que el poble desobeeixi anant a votar.

Desobeirem nosaltres al votar, no la Generalitat. Convé tenir-ho present. Per tant, el 9N, cal anar a votar. Indubtablement. Fins i tot diré que en aquest punt és poc important el sentit del vot. El fet mateix de votar serà un acte de rebel·lia. Poca broma.

Anem directes al desacatament i la desobediència i, qui sap, si a alguna cosa més.

Sobre les plebiscitàries: avui he llegit un argument al Periódico que venia a ser que el cas escocès i el cas català no són paral·lels perquè a Escòcia el referèndum d'independència l'ha impulsat un govern independentista, mentre que a Catalunya, el partit del govern no es va presentar amb la Independència al programa. Es pot contestar que el partit del govern a Catalunya es va presentar amb la consulta al programa, que és el que s'espera fer el 9N. En tot cas, és indubtable que si en comptes de la consulta s'hagués portat la independència al programa la resposta per part de l'estat hauria estat la mateixa: no a tot. Des de l'òrbita del (que queda) del PSC oficial encara pretenen que la gent tingui paciència.

Paciència? Catalunya va deu anys per davant d'Espanya. El 2004, amb el govern Maragall es va tancar el'etapa del pujolisme: sis legislatures seguides de CiU. Va ser un terrabastall. Van aparèixer actors nous: ERC i ICV. Maragall va resultar ser un visionari. L'oasi català es va esquerdar. I es va escriure un estatut que hauria permès un encaix còmode pels catalans dins l'estat espanyol. Aquell estatut va anar a Madrid on va ser esqueixat. Amb tot, aquell text es va aprovar en referèndum... per tornar a ser mutilat després pel constitucional i amb aquesta darrera humiliació va esclatar la revolta. Tot ben amanit amb la crisi i l'esclat de la bombolla immobiliària. El retorn del PP més involucionista dominat ideològicament per la FAES. Reformes laborals. La mediocritat del PSOE. A Catalunya va aparèixer l'ANC, pel front independentista. Per la seva banda, el front dels moviments socials estava en erupció: PAH, Marea Groga per l'educació pública, 15M... Conflictivitat social pels EROS, pels desallotjaments. Poc a poc tot va confluint. La gran manifestació del 2010 pel dret a a decidir, la gran manifestació de Diada del 2012, la Via Catalana del 2013 i la V d'enguany. La reclamació, finalment, de votar el 9N. I fer-ho, de forma natural, inevitablement, en rebel·lia. Volem la Independència per canviar-ho tot, com diu l'eslògan més lúcid de la CUP.

A Espanya, però, encara estan en la fase de trencar el règim del PPSOE. Qui sap. Potser Podemos o alguna cosa semblant propiciaran un canvi. Però encara té molt recorregut per fer. Massa. Potser anys. Aquesta és, per mi, la gran dificultat i el gran trencament: Catalunya està a punt per completar la seva revolució. A Espanya, tot just ara està començant a visualitzar-se. No anem a l'hora. Els desitjo molta sort. Els desitjo la llibertat. Crec que la Independència de Catalunya és també una grandissima oportunitat pels espanyols. Serà el darrer servei dels catalans a Espanya. I prou. No vull esperar. Al meu entendre, no anem a l'hora. No som ni millors ni pitjors. El que passa és que no anem amb els mateixos temps.

Per nosaltres, ara és l'hora. El 9N, votarem. Sí i Sí.

Publica un comentari a l'entrada