25è aniversari de la mort de Salvador Espriu

Avui es commemora el 25è aniversari de la mort de Salvador Espriu. Molts blocàires han penjat posts que recorden la data.

ELs que ja tenim una edat (tampoc molta edat, no ens passem) podem dir que hi havia una cosa que es deia BUP (Batxillerat Unificat Polivalent) que era, en definitiva, el Batxillerat. Resulta que a mi em va tocar fer el 3er de BUP al curs 84-85. En aquella època al 3er de BUP es feia literatura catalana. I un dels autors que s'estudiaven era Salvador Espriu.

Salvador Espriu va morir el 22 de febrer de 1985. La coincidència de dates va fer que aquell any el tema Espriu fos tractat de forma especialment acurada. La professora ens va ampliar el material del nostre llibre de text (SOLC, Edicions 62) començant per la data de traspàs d'aquell escriptor del que jo no en sabia res i que havia mort aquell mateix any.

Va ser en el marc d'aquesta assignatura del batxillerat que vaig tenir el primer contacte amb Salvador Espriu. Així, sense èpica. Com tots els companys i companyes d'aquell moment. Val a dir, a més, que com que no era gaire bon estudiant, aquella primera experiència espriuenca va ser, més aviat, ben poc profitosa. No ens enganyem, el senyor de la foto del llibre estava molt prim, no semblava gaire simpàtic, tenia un posat molt seriós, i parlava de qüestions massa transcendentals per a un cap de trons que només pensava a escaquejar-se, passar-s'ho bé i que -i això sí que és trist- tampoc reeixia gaire en aquest intent.

Aquella època d'estudiant adolescent va passar. Més endavant, tot just abans d'entrar a la Universitat, però sobretot a la Universitat vaig tenir una etapa de creixement identitari que em va portar a mirar-me la literatura del meu país com allò que era: com un gran tresor. Vaig redescobrir a Espriu. Va ajudar molt en aquesta redescoberta que un diari avui desaparegut, "El observador", publiqués les obres de molts autors en un format de llibre de butxaca molt pràctic per dur amunt i avall. Em vaig gastar molts dels calers que els meus pares em donaven pels esmorzars en aquells llibres. En aquella època jo estudiava fora de Barcelona (era l'ultim any de carrera), així que els trajectes en tren els aprofitava per estudiar i per llegir. Era ben d'hora pel matí, en un tren baixant cap a Vilanova, veient les llums de les barques dels pescadors tornant a port i com sortia el sol sobre el mar, que jo llegia a Espriu.

Recordo les reflexions precises i ascètiques sobre la mort. Recordo també la poesia que em costava d'entendre i que em semblava gairebé mística. Amb un llenguatge precís. Destil·lat. Elegant en la seva sobrietat hieràtica. Complex per la seva càrrega de símbols i conceptes. Els mots eren els necessaris i suficients. No era fàcil llegir Espriu.

Però cal llegir-lo, com no pot ser d'una altra forma. Cal tornar al cementiri de Sinera, cal escoltar Antígona, a Laia i a Ariadna, al doctor RIP, cal escoltar la pell de brau i la història d'Ester. Ens cal la seva reflexió sobre la mort, i adonar-nos que som vius i que aquest és un fràgil tresor. La nostra llengua és viva. Depèn de nosaltres que visqui i hem de portar-la fins a la generació dels nostres nets. Venim dels pares però ens arrelem en els nostres fills. La llengua viurà si és la llengua dels nostres fills. Aquest seria el millor homenatge, 25 anys després.


Petita selecció de poemes de Salvador Espriu