Els ciutadans grecs podran triar, tampoc no ens enganyem, entre el foc i les brases: o acceptar el “rescat” europeu a canvi de retallades en drets socials i en serveis públics, baixada de salaris, augment dels impostos i tot allò que suposi desmantellament de l'”estat del benestar”; o bé ser expulsats de l'euro i el tancament a l'accés al crèdit internacional. Si més no a l'europeu, l'anglosaxó i segurament d'altres.
Per cert, que cal dir que el “rescat” europeu de moment només és que una part del deute serà perdonat, a canvi de cedir el control de l'estat als creditors estrangers i, probablement, esdevenir de forma definitiva una colònia interna i paupèrrima de la UE.
Entre el foc i les brases han de triar els grecs. És una tria plena d'amargor. L'orgull nacional i el cabreig amb la UE segurament els empenyerà al no. La situació dels grecs és desesperada i la desesperació és una mala consellera. O dit d'una altre forma: quan la situació és desesperada, les mesures són desesperades, no les més adequades.
Tot i que, mirant-ho fredament, ¿qui pot dir quina és la millor decisió que poden prendre els grecs? Jo em veig incapaç d'afirmar que per als grecs el millor és seguir a l'euro. Veig les pegues de sortir-se'n, però sospito que mantenir el control, o la il·lusió de control, sobre el propi destí pot tenir un efecte poderós i galvanitzant sobre la societat grega. Patiran, segur, però jo no menystindria el fet d'haver mantingut l'orgull nacional intacte i, molt important, haver recuperat la sobirania econòmica que es va haver de cedir en entrar a l'euro.
El cas, però, és que durant el dia d'avui el que he pogut escoltar i llegir a molts llocs és que en cap cas s'havia de permetre aquest referèndum. Visca la democràcia. Polítics del nostre país han blasmat la consulta grega obertament o han fet jocs de paraules per venir a dir que “ara no tocava”.
Doncs si ara no tocava, ja em diran quan. Però poca cosa es pot esperar d'uns polítics que van pactar una reforma de la constitució que, entre d'altres perles, posa el pagament del deute als creditors estrangers com a prioritari enfront de, per exemple, les pagues dels jubilats o les ajudes a les vídues.
A Islàndia, als banquers i polítics que van portar el país a la ruïna, els van tancar. Potser a Grècia veurem alguna cosa similar. Potser per això els polítics i banquers corruptes que s'han enriquit durant anys ara diuen que això de demanar al poble que en pensa del tema no toca. Potser és que, en realitat, ja ho saben el que el poble en pensa del tema.
O potser és que el poble d'aquesta banda dels Pirineus és extraordinàriament mesell, cosa que podria ben bé ser així, oi? Be mirat, el poble de per aquí està convocat a votar en dues setmanes i mitja i, o molt s'equivoquen les enquestes, o tindrem que el PPSOE a Espanya (i el PPSCIU a Catalunya) obtindrà una majoria més que absoluta.
Aleshores, si els polítics que han estat responsables directes durant anys de dur als ciutadans de l'estat (i als de la comunitat autònoma de Catalunya, en particular) a una situació similar (o pitjor?) a la dels ciutadans grecs seran premiats amb quatre anys més del gaudi de l'exercici del poder, què es pot esperar?
Ben mirat, un referèndum aquí no toca. No cal preguntar res. Aquest és un país de xais. Almenys, els grecs s'han guanyat el dret a decidir amb una resistència ferotge.
Papandreu serà el que sigui. I els grecs no són sants. Segurament la gran corrupció dels polítics grecs no és més que un reflex, o una imatge disminuïda o augmentada, qui ho sap, de la petita corrupció dels ciutadans grecs.
Res que no coneguem, però, per les nostres latituds. I parlo de les històries que tots podríem explicar de factures sense IVA, de colar-se al metro, de les comptabilitats en negre, de contractes laborals il·legals... És corrupció. No per quotidiana o per ser de valor reduït menys reprovable que la gran corrupció que suposa destinar fons públics a construir carreteres o infraestructures inútils com aeroports o trens d'alta velocitat amb contractes a dit.
No, els grecs no són uns sants, com tampoc ho som els catalans ni els espanyols. Però els grecs, a diferència dels xais ibèrics, han plantat cara i la continuen plantant. Les vagues generals i les revoltes han estat constants aquests darrer any. No se'n sortiran de la crisi amb les revoltes, segur, però jo m'estimo més creure que alguna cosa ha tingut la seva lluita i la seva resistència en el fet que hi haurà un referèndum on podran triar. Triar entre el foc i les brases, cert, però també entre acotar el cap, o mantenir-lo alt amb orgull i independència.
I mireu, no se si serà la millor tria, però jo espero que triïn amb orgull.
La revolta comença a Grècia.
PEOPLES OF EUROPE
RISE UP!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada