Acabo de sentir per la ràdio la notícia de la mort de Raimon Panikkar.
Al Panikkar me l'escoltava per la ràdio, al programa del Bassas, els matins quan anava a la feina. Quan tocava Panikkar sabia que el discurs no em deixaria indiferent, que escoltaria arguments rumiats i gens convencionals.
Després vaig poder llegir algunes de les converses entre Panikkar i Bassas en el llibre de recull que va publicar Catalunya Radio. Aquelles converses, fins i tot quan les qüestions tractades semblaven més un exercici dialèctic que no un autèntic i quotidià dilema ètic, resultaven instructives i em feien rumiar.
Er algú amb el que crec m'hauria agradat parlar.
Se'n va un savi. Un mestre.
Que descansi en pau.
La meva pregària
És un crit
Que no projecta
-en un Altre que no hi és,
És un plany
Que no extrapola
-del dolor el seu sentit.
És un prec
Que no imagina
-que tot l’univers el sent.
És un goig
Que no es creu pas
-alegria universal.
És un cant
Que no s´escolta
-com si fos a si mateix.
És un doll
Que surt de l´ànima
-com si fos un respirar.
És un plor
Que el cos lamenta
-perquè no es pot amagar.
És un prec
Que jo m´invento
-pel que no puc atrapar.
És un salt
Que el meu cor sent
-per no estar en lloc absent.
És un bes
Que surt dels llavis
-puix no saben més parlar.
La meva pregària és muda
Car no sap dir estimar.
A quin Déu es dirigeix
Puix que Déu està pertot?
De quin dimoni s´enfuig
Si fugir ja és demoníac?
A quin àngel s´encomen
Si l´àngel vetlla per mí?
No és diàleg,
No som dos:
Car pregar no és xerrameca.
No és monòleg,
No som u:
La pregària no és silenci.
Què serà doncs la pregària,
Sinó viure amb atenció,
Escoltant l´alè de Vida
Que palpita a tot arreu,
I escoltant-lo transformar-lo
Per fer-lo més bell I bo?
No és pregària inocencia
Que no vol sinó estimar?
Raimon Panikkar
La nova inocència
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada