El funcionament de les rodalies es tan caòtic i desastrós que no hi han paraules. Ara també es veuen afectats el FGC. No se amb quina cara ningú s'atrevirà a dir que la Sagrada Família no corre perill. A la vista del que està passant, jo crec que fins el Sagrat Cor del Tibidabo corre perill.
La cosa sembla ser que no te remei i que caldrà tenir paciència. Paciència. Paciència i rumiar molt bé a qui es votarà el proper març.
No sempre és bo tenir paciència. A vegades cal dir prou. Prou és el lema de l'acte que s'ha celebrat per reclamar l'acompliment de la llei per al retorn dels papers que els franquistes van robar i apilar a Salamanca. Coincideix en el temps amb el debat sobre les lleis de la memòria històrica i del memorial democràtic.
Aquestes lleis són curtes. No reparen gairebé res. Però els franquistes espanyols borden i bramen dient que això és remoure el passat, reobrir ferides i no se quantes animalades més. Diuen que els "rojos" també van cometre assassinats i que ara es vol manipular la història. I el govern espanyol "d'esquerres" s'arronsa, és culpable, i no retorna els papers i no anul·la els judicis. Els franquistes encara tenen molt poder. El franquisme ideològic és quelcom molt més transversal que no es vol reconèixer. Hi ha molt franquisme entre votants del PSOE. Són molts els espanyols que saben que la guerra del 36 no només va ser entre esquerres i dretes, sinó entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català i basc.
Els "rojos" que van cometre assassinats, podem estar segurs que ja van pagar fa molt de temps. Amb mort, presó, o exili. Però van haver hi molts republicans que no van fer mai cap mal, i també van ser humiliats, represaliats, torturats, exterminats. Molts republicans van ser víctimes després de la guerra.
Les fosses reclamen ser obertes, els noms coneguts i la memòria dels desapareguts recuperada, i els papers han de tornar.
Papers de compatriotes ancians, vius encara, que saben que els franquistes encara guarden i retenen el botí de guerra. Vencedors i vençuts, i encara és així. La impostura de la "transició democràtica" cada dia que passa es desvetlla com la gran mentida que és.
Cap reconciliació, cap perdó. Un cap d'estat imposat pel dictador. Un cap d'estat que és cap suprem de les forces armades. Una democràcia vigilada. Cas únic a la UE.
Han provat d'enganyar confonent les paraules. Callar no vol dir perdonar. Callar no vol dir oblidar. No es pot oblidar i perdonar mentre hi han vencedors i vençuts. Mentre hi ha fosses per obrir. Mentre hi ha desapareguts sense nom. Mentre hi ha papers captius.
Aquesta batalla no acabarà fins que els presoners tornin a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada