Refundació (V)

Segueix el capítol dedicar a "Catalunya: país capdavanter". Un cop assentada la importància de l'educació, ara es reflexiona sobre la "vitalitat demogràfica". Inicia amb la frase següent que estableix la línia base: "Un país que no aposta per ell mateix és un país que no creu en ell
mateix. I un país amb taxes de natalitat baixes és un país que no aposta per ell mateix.".
Jo ho comparteixo. Senzillament, estic d'acord amb "El catalanisme ha de situar com a valor social el fet de la natalitat i com a prioritat política el suport a les parelles que vulguin tenir, adoptar o acollir fills." Impecable.

Afegiria que crec que és una qüestió de recuperació de la dignitat individual, primer pas per a la recuperació de la dignitat col·lectiva. Crec que hem viscut els últims temps sota el gran engany de dir que els fills són un obstacle per al desenvolupament personal i professional. Juntament amb la frase també terrible: "tenir fills és molt car".

Evidentment que hi ha qui les circumstàncies, econòmiques, de salut, o del que siguin, li impedeixen tenir fills malgrat desitjar-ho i lluitar per aconseguir-ho. Sempre hi haurà un petit grup que es veurà privat d'aquesta opció vital. Però crec que són els menys.

El cas, però, és que vivim en una societat on no es tenen fills, perquè no es volen, perquè costa massa tenir-ne, o perquè quan finalment s'aconsegueix una posició favorable llavors ja se n'ha perdut la il·lusió.

Ja he dit altres cops que a vegades em fa l'efecte que hem acceptat, com societat, la renuncia a tenir fills. Si és volgut, aleshores devem ser la primera societat de la història que es suïcida col·lectivament al renunciar a la procreació.

Si és imposat, aleshores fem-nos mirar on tenim la dignitat de deixar-nos extingir sense oposar resistència. A tant hem renunciat? Acceptem individualment la renúncia a ser pares? Perquè és una renúncia individual. Aquest model de societat on vivim està afectant-nos individualment d'una forma brutal: ens neguem la paternitat. No hi renunciaven ni els esclaus. No són qüestions identitàries. Parlem de projectes de vida personals. De temps d'estar amb la família. Com és possible que no hi hagi un clamor de la gent per denunciar que estem deixant de ser humans? Com és que no ens hem revoltat, per la força inclús, contra aquesta mutilació?

Acabat aquest punt, Mas enceta la qüestió de les infraestructures. Continuarà...