divendres, 23 de novembre de 2007

Candel, Educació i Refundació (I)

M'he llegit el pdf amb la conferència de l'Artur Mas sobre la refundació del catalanisme. Interessant. Hi han reflexions que comparteixo i altres que no comparteixo.
El document mereix una anàlisi detallada.

Abans de seguir, un parell d'apunts: un record pel Paco Candel. Vaig llegir "Els altres catalans" en una edició que corria per casa dels meus avis quan era força jove. Va ser el descobriment de que Catalunya era diversa, que català ho és qui vol ser-ho. I que el racisme de la paraula xarnego és quelcom molt dolorós, tant pel qui rep l'insult com pel mal que fa a l'ideal de Catalunya país de tots. Pel mal que ens fa a tots.

Moltes gràcies Paco, Francesc.


Segon: Catalunya està a la cua de l'estat i d'Europa pel que fa a nivell educatiu en secundària. La situació de l'ensenyament és un problema estructural sagnant i profund que transcendeix de llarg el desastre a les infraestructures. Es diu que l'arribada d'immigrants ha contribuït decisivament a la baixada del nivell educatiu. Potser sí. Però hi ha dues reflexions a fer: es podia preveure l'arribada de la immigració i les conseqüents necessitats educatives? i segona, potser relacionada amb la primera, no dic que no, com és que la inversió pública per alumne és tan baixa si la comparem amb el País basc o Navarra?
Em diuen que la vergonya dels barracons estarà subsanada l'any que ve. Evidentment, però, això no és més que cobrir la necessitat fonamental d'espais dignes per a l'educació. Però l'educació en ella mateixa: quanta inversió ha de rebre, què passa amb el model educatiu? com es veu afectat el model educatiu pel model social en que vivim (i que ens ve donat, més que no pas triat)

Aquest dos incisos previs calia fer-los. La conferència de l'Artur Mas en parlava de la immigració, de l'educació, dels models socials o del dret a decidir. I ho feia des d'una perspectiva concreta.

Artur Mas inicia la seva conferència amb un parell de consideracions: ell és el líder de CiU tot i que el discurs no és partidista i manifesta que vol ser president de la Generalitat.
Continua amb la revisió dels objectius històrica del catalanisme i el resultat en la consecució d'aquests objectius. Els objectius del catalanisme els desglossa en:
- la pervivència de la nació catalana.
- la recuperació de les nostres institucions d’autogovern.
- el progrés econòmic i social dels catalans.
Afirma que tots tres resultats han estat reeixits en un llarg esforç que abasta "els darrers 100 o 150 anys.".
Per aconseguir aquests tres objectius, el catalanisme va precisar d'una "Espanya democràtica, europea i pròspera." i va contribuir, va ser motor de canvi, a "regenerar Espanya". Segons Artut Mas, el catalanisme també va obtenir l'èxit en el seu esforça de la regeneració d'Espanya.

Amb tot, acaba amb aquest bloc destinat a la revisió històrica del catalanisme amb el següent paràgraf, que comparteixo: "I si alguna recança ens queda és la de comprovar que a la pell de brau hi predomina més l’odi que la concòrdia, i la intolerància que el respecte. En molts
aspectes, Espanya s’ha regenerat. En alguns altres, simplement degenera. El clima polític n’és un bon exemple. La incomprensió cap a Catalunya, també."

Una dada: el mot "Catalunya" apareix 117 cops; el mot "Espanya", 26; "Europa", 11.
Una cosa que m'ha cridat molt l'atenció ha estat justament la importància que es concedeix a Espanya en aquest discurs sobre el catalanisme. Molt més important que la que es concedeix a Europa.

Espanya és allà. Qualsevol horitzó nacional passa o per una entesa o per un conflicte amb Espanya. És més. Encara que Europa també és allà, resulta que la relació amb Europa, a curt i mig termini, també passa en major o menor grau per Espanya.

És inevitable parlar d'Espanya en una document que reflexiona sobre el catalanisme? segurament és inevitable.

Segueix el discurs. Enceta el bloc que acabarà amb la declaració dels nous objectius per al catalanisme. Abans, però, una afirmació força sucosa: "[el catalanisme] constitueix l’únic element capaç de mobilitzar les energies i les esperances del poble català. Quan parlo del
poble català, parlo dels més de set milions de catalans."

El poble català: els ciutadans del Principat. El públic objectiu del discurs. No es parla de Països Catalans. La referència als països de parla catalana ni apareix en el discurs. El catalanisme pot obviar aquest referent, no diré polític, però sí cultural?

I segona: de debò que el catalanisme és capaç de mobilitzar les energies i esperances dels ciutadans del Principat? No és aquesta una assumpció molt optimista? No serà més aviat un objectiu a assolir més que no pas una realitat d'avui?

En toc cas, el referir-se als set milions i mig de ciutadans com a catalans, avança un objectiu del nou catalanisme, que rep el nom potser equívoc de plenitud nacional, però que comparteixo en el fons: El poble de Catalunya, el conformen o l'haurien de conformar tots els ciutadans. Els set milions i mig, i també el conformaran els que compatriotes que vindran de nou.

Mas ofereix, a continuació, i tenint en compte l'anterior, una definició de català: "és català qui se’n sent, o qui viu a Catalunya i ho vol ser. El sentiment de pertinença és més important que la condició administrativa de viure en un territori. I en qualsevol cas, la voluntat de ser català és l’element més determinant."

Aquesta definició apel·la al propi sentiment personal. No imposa res a ningú: és català qui s'ho sent, més enllà de la condició administrativa. No fa cap presumpció identitària o ideològica. No diu que sentir-se català obligui a fer cap adscripció nacional o impliqui l'exclusivitat.

De fet, és una definició molt antiga. I rep una atac clàssic des de l'espanyolisme: si vius aquí i has nascut aquí, per molt que et sentis australià no ho seràs mai. Si vius aquí i has nascut aquí, per molt que diguis que només ets català, mira el teu carnet i digues que hi posa. Tu ets espanyol.
En Carod-Rovira va haver de patir aquest vell atac al "tengo una pregunta para usted". La resposta evident és "jo se qui sóc". Les lleis no poden imposar ni sentiments ni identitats particulars.

Continua Mas reafirmant que només des del catalanisme es pot redreçar la situació d'embarrancament que viu el país. Per això, diu, caldrà que el catalanisme es mostri amb "les seves millors cartes:
- estima al país per sobre de la ideologia. La construcció del país per sobre de les dretes o les esquerres.
- esperit renovador i modernitzador per sobre del conservadorisme.
- confiança en la persona i en la societat per sobre dels poders públics.
- mentalitat oberta i projecció al món per sobre de la mirada curta i tancada.
- valors i actituds de compromís per sobre de la cultura de la desvinculació o de l’egoisme particularista. "

I aquí començo a arrufar el nas. "La situació d'embarrancament només es pot redreçar des del catalanisme." què vol dir això? De catalanisme n'hi ha a tots els partits, entès d'una forma o d'una altre. Més encara: el catalanisme és un component estructural en institucions i organitzacions de tota mena. La situació d'embarrancament, al meu parer, només es pot redreçar si es fa una avaluació correcta dels problemes, s'adopten les decisions adequades i és posen els mitjans. Les decisions adequades preses en clau nacional tenen, sens dubte, una vessant política. La vessant política, grosso modo, pot ser de dretes o d'esquerres.
La construcció del país, al meu entendre no està per sobre de dretes o esquerres. No ho està perquè no es construeix sense un model. I de models, grosso modo, en tenim de dretes o d'esquerres.
Poc a poc es va perfilant el catalanisme de Mas. No sense sorpresa veiem que està per sobre de "dretes i esquerres", reproduint el ja vell argument de la dreta segons el qual ja no existeixen dretes ni esquerres.
No només això, el catalanisme, segons Mas, te "confiança en la persona i en la societat per sobre dels poders públics." Tota una declaració de liberalisme.
Ja hem vist quines són algunes de les característiques del catalanisme segons Mas. Acaba aquest bloc amb la declaració de les bases per a la seva refundació:
- Allà on el catalanisme cercava la pervivència de la nació, hem de substituir-ho per la nació plena, per la vivència de la nació en plenitud.
- Allà on hi havia l’aposta per la modernització, hem de fer l’aposta per un país capdavanter.
- Allà on es buscava la regeneració d’Espanya, hem de situar, a més, Catalunya al món. construir la Catalunya global.
- Allà on es parlava d’autonomia o d’autogovern, hem de parlar del dret a decidir per nosaltres mateixos sobre allò que ens és propi.

En aquest punt acabo el post. En el proper continuaré amb l'anàlisi del primer punt "La Catalunya plena", seguint el mateix mètode que l'emprat en aquest: descripció seqüencial del discurs de l'Artur Mas, citant-lo quan em sembli convenient i afegint les meves opinions personals.

Una darrera consideració: aquest discurs s'allunya de la meva ideologia. Hi hauran més crítiques que acords. Seré dur en la meva valoració. Tanmateix aplaudeixo i agraeixo a l'Artur Mas l'esforç, reeixit o no, tant li fa, de presentar la seva proposta i de convidar a la reflexió. Criticar és més fàcil que construir. Construir és el que ha fet l'Artur Mas i criticar és el que faig jo ara. Crítica constructiva, espero que sigui. Si més no, constructiva per mi.

Una última cosa. Ja hi ha cartell per a la mani del u de desembre. És el següent:


Penjo el cartell. Ens veiem el dissabte! no hi falteu!
Publica un comentari a l'entrada