dimarts, 6 de novembre de 2007

narinan

Continua el drama de les rodalies. Tot el mes de novembre, i potser part del de desembre (i més enllà?) amb la vergonya dels autocars. Un trajecte de 20 minuts es fa en una hora o més.
I anem fent.
Anar fent. Quina expressió més resignada. Conec el cas d'uns que tenen família andalusa, que quan parlen per telèfon, el familiar de Catalunya respon a la pregunta de "¿como estáis?"amb la catalanada "vamos haciendo". Em consta que els familiars andalusos han confessat més d'un cop que no entenen que vol dir això de "ir haciendo". És bo? és dolent? No. Ni una cosa ni l'altre. És resignació. És donar com bo el seguir respirant. És acceptar que encara es poden rebre més pals però que, a manca de res millor, encara estem vius.
Anar fent. Conviure amb el desastre. No hi ha alternativa.
Anar fet. A mi m'agrada molt aquella expressió tan musical "anar-hi anant", pronunciada "narinan". A més de musical te un matís que me la fa superior èticament: hi ha un objectiu, hi ha una tossuderia. També hi ha una resignació, si es vol, però no hi ha derrota. O simés no, no és definitiva. Poden caure pals però anem a alguna banda. Hi ha un objectiu.
Bé, segur que això que acabo de dir és molt opinable. També es podria dir que és una expressió resignada. Això de que hi ha un objectiu, en definitiva, ho dic jo. També es podria dir que "vas anant", o que "segueixes anant", cap al no-res, o pitjor encara, cap al desastre inevitable. Llavors el matís èpic esdevé tràgic i l'expressió, per mi, cau en la categoria de l'absurd.
Com que no m'agrada l'absurd prefereixo la interpretació més combativa.
En tot cas, hom podria pensar que només un país que ha patit derrotes sonades i contínues pot fer de la resignació un motiu per a expressions populars tan incomprensibles als forasters.
I en això devem estar, un cop més.
- com està allò de rodalies?
- va fent.
- i a vostè com l'ha afectat?
- doncs agafo l'autobús i "narinan".
Publica un comentari a l'entrada