divendres, 30 de novembre de 2007

Refundació (VI)

Infraestructures

Seguint amb la conferència d'en Mas, avui toca parlar de les infraestructures. Per cert. Primer de tot recordar que demà és la manifestació i que per moltes i bones raons cal assistir-hi. Jo ho faré.

Segons Mas, el catalanismes ha de fer "un plantejament definitiu sobre el tema de les infraestructures [...] que no pot ser altre que reclamar, exigir i exercir el dret a decidir sobre les infraestructures i els equipaments del nostre país. [...] Al costat del dret a decidir les nostres infraestructures de tota mena, tenim l’obligació o el deure de decidir bé".

Apareix aquí el dret a decidir referit a les infraestructures.

Entenc que Dret a decidir vol dir que la Generalitat projecta noves infraestructures, fa el manteniment i l'explotació de les existents, dirigeix i participa en el procés de planificació de noves infraestructures i en el manteniment de les existents, i en supervisa l'execució dels treballs. La Generalitat no ret més que al poble de Catalunya el balanç de l'obra feta i dels pressupostos corresponents. La Generalitat és l'únic interlocutor amb Europa pel que fa a infraestructura de nivell europeu que afecta l territori principatí.

En definitiva, per mi el dret a decidir referit a les infraestructures, tal com està exposat en la conferència d'en Mas, admet una lectura que pot superar el plantejament de l'article 140 de l'estatut del 30S.

L'article 140 deia al punt 1: "1. Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre ports, aeroports, heliports i altres infraestructures de transport situats a Catalunya que no tinguin la qualificació d’interès general per llei de l’Estat."

En canvi, en la "refundació" a l'estat no se l'esmenta per res.

Home, no està mal.

També és veritat que es parla de dret a decidir. Aleshores, els catalans podríem decidir "lliurement i sense coaccions" (les cometes són meves) que seguim com ara.

Per mi, parlar del "dret a decidir " tal com es fa en el document d'en Mas, o tal com s'està fent des de certs sectors "sobiranistes" em produeix desassossec. Tant costa dir clarament: "és objectiu del catalanisme que la Generalitat tingui la competència exclusiva i plena sobre totes les infraestructures ubicades totalment a Catalunya, i participa amb veu i vot amb les ubicades parcialment o que hi transiten".

De la mateixa manera, tant costa parlar de "independentisme" i per això es fa servir aquest eufemístic i ambigu "sobiranisme"?

Bé, en tot cas, el capítol dedicat a infraestructures acaba aquí, amb aquesta declaració sobre el dret a decidir aplicat a les infraestructures. No diu com s'aconseguirà que AENA, RENFE, ENDESA, REE escoltin i s'avinguin a fer cas al dret a decidir dels catalans, o com Telefónica o Abertis abandonaran les seves posicions de monopoli per a centrar-se en la qualitat del servei, en comptes de en els beneficis. Estic convençut, però, que aquestes empreses privades o semi-públiques tenen altres preocupacions i que les proclames catalanes, de moment, no els preocupen gaire. No és res que no es pugui arreglar amb unes indemnitzacions raonables (raonables per a no afectar el compte de beneficis, és clar). Potser el dret a decidir dels catalans és el d'acceptar o no les indemnitzacions quan n'hi han.

El fet és que no tenim dret a decidir sobre les infraestructures més que en una petita part. El fet és que diem "el nostre país", quan resulta que, en propietat, només tenim un pis, més o menys hipotecat, en un bloc d'edificis, amb veïns amunt, avall i als costats. El que és nostre és allà. Sortir al carrer equival a començar a pagar per gairebé tot. A vegades, pel simple fet de ser-hi. No, el país no és nostre. El sentim com a nostre, alguns, però hi estem de lloguer.
Fins hi tot, quan el pis ja està pagat, en el fons, és una propietat virtual. Una caixa en un bloc de caixes.

Els autèntics amos el país prou que se n'ocupem de fer-te pagar només que posis el peu al seu terreny, o et beguis la seva aigua. L'aire encara és lliure, però el pagarem també. I acabarà sent d'algú.

Me n'he anat del tema. Però tampoc tant. En el fons la qüestió de decidir està relacionada amb la propietat. Qui és el propietari del sol, de l'aigua, del vent, dels recursos, del mar, dels rius? qui els administra? Doncs bé, la pregunta és aquesta Decidim recuperar el país? un país que avui pertany a l'estat o a empreses que tenen la seu ben lluny d'aquí. Decidim ser els propietaris, els mestres, els conreadors de la nostra pàtria? o acceptem viure de lloguer? i ja veurem què passa quan el lloguer sigui més car.


Sostenibilitat

El dret a decidir sobre les infraestructures està relacionat amb el següent punt: la sostenibilitat.
Mas fa una gran declaració "la generacions actuals tenen dret a gaudir del territori que els ha estat llegat; tenen el deure de preservar-lo per a les generacions que vindran després de les nostres; i tenen també l’obligació moral de contribuir a la sostenibilitat de tot el planeta". Però la cosa queda aquí.

El catalanisme ha d'estar compromès amb la lluita mediambiental. Simplement perquè, com senyala Mas, el paisatge és un element definitori de la pròpia identitat. De totes formes, la inferència que fa segons la qual el catalanisme és l'única força que pot vertebrar de forma transversal la sensibilitat mediambiental resulta, com en algun altra cas, més aviat un objectiu a assolir que una afirmació que correspongui al present.

Mas fa un comentari "La defensa de la sostenibilitat no pot ser patrimoni exclusiu d’opcions polítiques que difícilment aportaran una visió de conjunt del país" en el que alguns han vist una vetllada crítica a Iniciativa. Potser sí. A mi em sembla una crítica al moviment i als partits ecologistes en general. Iniciativa no em sembla particularment ecologista. I menys després de saber que la gestió "verda" de Barcelona ens ha dut a la ciutat més contaminada de la Mediterrània amb uns 1200 morts a l'any com a conseqüencia de la contaminació ambiental.

Opino que l'ecologisme, i parlo d'ecologisme i no de sensibilitat mediambiental o de "sostenibilitat", ha de ser, al meu entendre un element constituent i estructural del catalanisme, i de l'independentisme en particular Cal recuperar el país per cuidar-lo. Es tracta de ser-ne els propietaris, no d'estar-hi de lloguer. Es tracta de deixar un lloc endreçat, espero que millor, per als fills. Es tacta de respectar i protegir la biodiversitat del país. Es tracta d'entendre que els recursos del país són limitats, que el clima canvia i que la pressió demogràfica sobre el territori creix. Es tracta d'encetar i promoure polítiques i accions paliatives i adaptatives al canvi climàtic. En definitiva, es tracta de ser molt més intel·ligents i responsables.

La meva opinió és que cal canviar hàbits de vida, poc a poc, o potser no tant, ja ho veurem. Segurament cal canviar també el sistema.

Per mi, el paradigma és el camp de golf: l'aigua és escassa i cada cop és més cara; tanmateix, els camps de golf són un gran negoci. Fins hi tot amb l'aigua molt més cara segueixen sent un gran negoci. Aleshores el sistema diu: que es facin més camps malgrat l'encariment. És un gran negoci. Mentrestant, la majoria del poble veu com cada dia l'aigua és més cara, o se li restringeix el consum per a garantir el subministrament als que sí poden pagar-la. Per al poble l'aigua no és un negoci sinó una necessitat vital, però això el sistema ho ignora. Pel sistema, si no tens calers per pagar aigua cara, et mores de set. Mala sort.

L'aigua és una necessitat vital. Era un bé públic. Ara és un bé de consum. Un producte. No ens pertany. Els rius, els estanys no són nostres, com no ho són tantes i tantes muntanyes reconvertides en negocis de la neu. No ens pertanyen. Estem de lloguer al país.

El sistema està pensat per a fer grans negocis, no per atendre les necessitats vitals de la gent.

Potser la visió ecologista és la que realment aporta una "visió de conjunt del país". Molt més que no pas creuen alguns.



Estat del Benestar

Finalment, per acabar el bloc de "Catalunya, un país capdavanter", parla de l'Estat del Benestar.

De nou, comença amb una gran declaració de principis: "un catalanisme sense vocació de justícia social equivaldria a un catalanisme sense ànima".

Finalment, el catalanisme que propugna Mas formula una proposta concreta: "deixem que
progressivament els ciutadans escullin el servei social que més s’adapta a les seves necessitats com a persona, i fem que l’oferta d’aquests serveis, pública o privada, es vagi adaptant a la demanda.". Més endavant referint-se a aquesta capacitat de triar i posa la condició "amb independència de les possibilitats econòmiques de cadascú"

És dir, "potenciar el dret a triar per part de l’usuari el servei que més li convé."
Un altre cop, el recurrent "dret a triar". Ara, els serveis socials.

Amb el benentès que "correspon als poders públics reconèixer els drets de tota persona a gaudir d’uns determinats serveis de benestar –sanitaris, educatius, socials en sentit ampli-, a garantir-ne la seva prestació, a fer-ne la planificació a nivell territorial, i a controlar-ne la seva qualitat."
Segons Mas, el sistema de benestar seria "Més just, perquè el dret a triar que sempre han tingut les persones amb més ingressos seria un dret compartit per tothom; més lliure, perquè
cada persona faria ús de la seva llibertat per escollir, i es sentiria més corresponsable del funcionament de l’estat de benestar; i més eficient, perquè introduiria més competència tant en l’oferta pública com en la privada, i per tant la possibilitat de reconèixer millor els mèrits dels
professionals."

To això està molt bé. Però hi ha una frase clau, per mi: "amb independència de les possibilitats econòmiques de cadascú". Això què vol dir? 1 - gratuïts. l'accés és per tant, independent del nivell econòmic? 2 - cost proporcional a la renda: i aleshores hi hauria d'haver una subvenció progressiva acord al nivell de renda, més barat, àdhuc gratuït per als més desfavorits; cost complet per als més solvents.

A mi m'agrada més la primera opció. Crec que massa fàcilment podríem caure en el doble sistema de benestar social, un de gratuït i, probablement saturat i desbordat, per als més pobres; i un de car i sense cues per als rics si es fes la tria pel segon model. Un cop més, crec que hi ha un postulat fonamental: el sistema de benestar social -sanitat. assistència, educació...- no és un producte, ni un servei comercialitzable. Nego que es puguin aplicar criteris de mercat als hospitals, als CAPs, als casals i residències d'avis... Això són necessitats vitals i fonamentals. O dit d'una altre forma: els beneficis que generen no són econòmics o, si més no, no ho són directament.

la meva tria és, per descomptat, crear un estat del benestar català, públic, gratuït i de qualitat. Amb suport a les famílies que són, en primera instància, les que es poden responsabilitzar dels seus petits, grans i malats.

Segurament, un cop més, ens cal recuperar aquest concepte de família com a cèl·lula bàsica i constructiva de la societat. Recordo que Pujol insistia molt en això. Recordo també que un cop va dir una cosa així com que "Abans que no ens pensem, parlar del suport a la família serà el discurs més progressista que es podrà fer". Crec que el temps li està donant la raó.

Avui el Periodico parlava del model educatiu finès que Mas posava com exemple per parlar de l'educació. Segons l'article, ser mestre a Finlàndia és una tasca amb un prestigi social que aquí no existeix. Diu l'article que els sistema educatiu finès reserva a l'educació dels més petits als professors amb millor expedient.

També diu que, a diferència d'aquí, la majoria de les famílies finlandeses no te cap dubte que és la mateixa família la principal responsable de l'educació dels nens. Cosa que aquí no passa.
Més encara, el sistema educatiu és públic i gratuït des de la primària fins a la universitat. On gratuït inclou transport, material escolar i menjador. Com aquí.

Hi ha qui parla dels escandinaus com el paradís socialdemòcrata. Jo m'hi apunto. Si algun cop em perdo busquin-me per allà.

Una cosa que destaca en tot el discurs de "refundació" és la seva ambigüitat. S'admeten molts lectures. Quan sembla que estem en una línia de socialdemocràcia, de cop es fa un gir liberal.

Tanmateix, aquesta mateixa ambigüitat em fa l'efecte de trampa per captar adhesions. El problema és que el discurs pot ser ambigu, però al final l'escola serà, o bé pública, de qualitat, laica i gratuïta, o bé no.

Posem noms: volem socialdemocràcia o neoliberalisme? es pot ser catalanista i neoliberal a l'hora? jo crec que no. Esquerra ja és socialdemòcrata. Fins ara, aquesta conferència només em reafirma en la tria del meu vot per Esquerra.
Publica un comentari a l'entrada