dimarts, 10 de febrer de 2009

"la pitjor recessió"

Finalment, el flautista de Hamelin ho ha reconegut: Hi ha crisi. Segons diu, "la pitjor recessió de caràcter global de la història recent". Encara no s'ha tocat fons i no se sap quant durarà.

Home, reconèixer això és un primer pas. Llàstima que hagi calgut perdre un any ben bo per a reconèixer-ho i actuar en conseqüència.

Als parlaments no hi ha un autèntic debat sinó que, més que res, es juga a escenificar. Entre tots els partits de l'oposició s'ha forçat la compareixença, però costa pensar que no estaria tot plegat molt apamat. Vull dir que sí, hi ha hagut compareixença, però no han rodat caps. Ni s'ha buscat tallar caps.

ZP és, al meu parer, culpable de dues coses: d'haver tolerat les bombolles especulatives (que ja venien d'abans) de l'estat durant la seva primera legislatura; i dos, de mentir per electoralisme i negar que hi havia crisi fa un any, quan les eleccions generals, i durant el primer any de la seva segona legislatura. D'això és culpable directament.

Però de tolerar les bombolles especulatives també en poden parlar el PP, i CiU i PNB i, diguem-ho calr, també el govern Maragall i el govern Montilla, o sigui, en la seva mida també IC i Esquerra.És el que té estar al govern.

De fet, potser la reacció dels darrers governs del Principat ha estat la única possible: en veure l'ofec econòmic, el col·lapse imminent dels serveis, del país, i que no es disposaven de mitjans per afrontar-ho es va decidir que calia un nou estatut i, sobretot, un nou finançament.

Era necessari fer alguna cosa. El peix al cove ens havia conduit a l'ofec. El nou estaut i el nou finançament eren una mesura possible. Però també era una mesura desesperada. I les mesures desesperades no sempre són les adequades. Quina era la mesura adequada?

Es va perdre la legislatura de Maragall en una batalla terrible, primer aquí, on el tacticisme -eufemisme per a estretor de mires, cobdícia, ànsia de poder- va afartar al poble. Ens vam matar els uns als altres i a Madrid es va anar dividits. Allí va continuar el tacticisme: l'estretor de mires, la cobdícia, l'ànsia de poder, la roinesa i l'estupidesa.

Malgrat tot va tornar-ne un estatutet, que no era el que es volia, amb un finançament que no era el que calia, però que suposava alguna millora. Un altre cop el peix al cove. Sempre el peix al cove. Alguns vam dir que allò era inacceptable. En un referèndum on la participació no va arribar al 50%, però, es va aprovar aquell estatutet i, per tant, allò passava a ser, de forma oficial, el nou Estatut de Catalunya. És doncs, la llei que amb totes les seves pegues i peròs, caldrà defensar i respectar.

Però aquest respecte se l'han saltat des de les Espanyes amb recursos al Tribunal Constitucional. Aquest cop els espanyols han negat fins-hi tot el roï i mesquí peix al cove. Catalunya és l'enemic.

L'altre dia fent broma amb un company deiem que Espanya és l'estat del món on es respecta més les lleis de mercat. El proteccionisme a l'estat és impossible. És més: es fan boicots als propis productes. Bé, el cert és que el comentari té una trampa, realment són molt proteccionistes. Catalunya sempre ha estat un país estranger. Això sí, sotmès a les seves lleis i als seus impostos. Allò que se'n diu una colònia.

La promesa de l'Estatut ha estat una més de les moltes que ha fet el flautista de Hamelin i, com totes les altres, aquesta tampoc l'ha complert. Avui encara no hi ha finançament ni acord. El govern Montilla està lligat de mans i peus. La crisi colpeja i el país s'ofega.

No es veu llum al final del túnel, diu ZP. No es veu. Sospito que l'acudit que diu que quan es veurà la llum al final del túnel serà un tren que vindrà cap a nosaltres, pot ser alguna cosa més que un acudit.

El resum: No podem esperar res dels governs. De cap.

Una constatació: els mitjans de comunicació dels darres dies han estat una crònica de successos. L'assassinat d'un executiu d'hosteleria, agressions a mossos d'esquadra, una persecució amb trets a Sants, bandes de brètols... Sempre hi ha hagut violència. N'hi ha més ara? Exageren els mitjans? que proven d'espantar-nos? Està relacionat amb la descomposició social que provoca la crisi?

Personalment, i penso en el cas de l'executiu assassinat, trobo que la delinqüència comú mereix la condemna i el càstig més dur. Em fan riure aquests que diuen que no es pot comparar aquell que roba una cartera amb el que roba millions des del despatx d'un banc. No estic d'acord. Els mètodes són diferents, cert, però el crim és el mateix en tots dos casos: sostreure, manllevar, robar, fer mal, torturar o matar. Uns i altres són psicòpates. Uns i altres no senten res quan fan mal, quan roben o maten, només pensen en el seu propi benefici. És cobdícia. Sempre la cobdícia.

Són l'enemic. Un enemic que cal combatre. Són el mateix enemic: el psicòpata ric i poderós que mata des del seu despatx a gent que no veu, i el psicòpata que mata a sang freda a l'home que té al davant, potser mirant-lo als ulls.

No penso perdonar als delinqüents, per petits delinqüents que siguin. Hi ha un càlcul en la mida del delicte: fins a tant, no és delicte sinó falta. No hi ha presó. No hi ha càstig. Però el mal es fa. El psicòpata calcula pel seu benefici i no té en compte él mal que rep la víctima, les víctimes. Els petits delinqüents fan tant mal com els grans delinqüents.

La delinqüència va en contra de qualsevol utopia. Per activa, perquè destrueix espais de llibertat, perquè els saqueja. Per pasiva, perquè provoca reaccions d'increment del control i de la repressió, o simplement, perquè n'és l'excusa.

Ja costarà prou canviar les coses com per a sobre haver de vigilar els paràsits.

Si la llei ha de ser trencada que ho sigui per a assolir un ordre de més llibertat per a tots. No per a satisfer la cobdícia de criminals.
Publica un comentari a l'entrada