diumenge, 1 de febrer de 2009

Els rostres de la crisi

Aquesta nit han dedicat el "30 minuts" als "rostres de la crisi". Han presentat com la crisi, els tancaments, l'atur, estan afectant a gent concreta, amb rostre, amb nom, amb famílies.

S'han pogut sentir paraules de tristesa, de por, de ràbia, també d'esperança.

El documental ha estat punyent. Si l'objectiu era posar cara a la crisi, crec que ho han aconseguit.

Tanmateix, un dels rostres de la crisi no ha sortit al "Trenta".

Em refereixo al rostre crispat, rabiós, diria, de ZP. "No és el moment de presentar grans beneficis" li diu a la gran banca amb la que es reuneix demà.

I és que aquesta setmana li deu haver quedat un cos de màmbo quan una darrera l'altra, la gran banca espanyola ha presentat uns resultats més que bons. Diguem-ne que amb "grans beneficis".

Però, és clar, potser la culpa és seva, no? no es pot anar a la reunió de Washington, amb cadira de préstex, xulejant de sistema financer "El millor del món" per, a continuació, fer un "plà de rescat" a la banca.

Esta clar que sí que és el "millor sistema financer del món". Ho han demostrat amb aquests beneficis enmig de la crisi.

Encara que, tenint en compte això, llavors potser no calia cap rescat, oi?

O potser, apreciat ZP, és que t'han clavat una punyalada per l'esquena i t'han enganyat, a tu, al millor mentider del món.

Potser la banca et va dir que sí, que obriria l'aixeta del crèdit i tu no et vas fixar com per darrera la cadira creuaven els dits. Et deien que sí, però ells ja sabien que els calers anirien a fer encara millors els comptes de resultats.

I així, milers de milions, una animalada de milions, han anat als "grans beneficis" de la banca, i el ZP que veu que l'han enganyat i que l'han deixat amb el cul a l'aire i, pitjor, sense calers.

Sense els calers de tots els contribuents, i aquest és el problema. Que el ZP ha jugat amb els diners dels contribuents (bonic eufemisme per "pagadors d'impostos", és dir súbdits) i els ha perdut. Els va donar a la banca pensant que la banca li arreglaria el problema. Quin il·lús. La banca ha agafat els calers i ha fugit.

I ara el ZP està vermell de ràbia perquè l'han enganyat. A ell, al flautista de Hamelin.

Però la seva ràbia i el seu enuig, en definitiva, només són un petit problema d'orgull. En canvi la ràbia, la por, la tristesa i l'angoixa dels rostres de la crisi són un problema de tots. Són el nostre problema. Perquè d'aturats, de possibles aturats, de gent que està patint les conseqüències de la crisi tots en coneixem, i potser nosaltres mateixos en som.

Venen temps molt durs. Tots podem ser els rostres de la crisi. Rostres de tristesa, de por, de ràbia.

També d'unitat, d'imaginació, de solidaritat.

També d'esperança.
Publica un comentari a l'entrada