Pàgines

diumenge, 2 d’agost del 2009

"Per què som com som" d'Eduard Punset (1)

Per què som com som? és una pregunta que es qualifica de forma immediata com filosòfica.

També és el títol del llibre d'Eduard Punset que pretén respondre o, si més no, aportar informació, dades i opinions per a enriquir el debat que genera la qüestió.

El text es basa en els continguts dels documentals Redes que Eduard Punset ha presentat a TVE. A la vegada, Redes s'incardina en el projecte empresarial Smartplanet, de divulgació científica que lidera ell mateix.

Redes em recorda, per la intenció, que no pel format, una antiga sèrie documental de la BBC: Connections, que presentava l'historiador James Burke (Jo dira que Burke i Punset s'assemblen físicament i tot!).

"Per què som com som" és un llibre que demana un parell de lectures. En una primera lectura la gran quantitat d'anècdotes i curiositats de tot tipus que farceixen les seves pàgines poden fer perdre la visió de la intenció global del llibre o, inclús, de les diferents parts o capítols.

També cal dir una cosa: encara que pot explicar alguna teoria poc coneguda, en canvi, molts cops la informació que aporta no és nova. O si es vol, no està dient res que un (bon) estudiant de batxillerat no pugui arribar a conèixer.

Però els fets, els experiments, les anècdotes, estan presentats amb entusiasme, de forma didàctica, entenedora i estimulant: Una bactèria esdevé un mon apassionant.

Aquest llibre, doncs, compleix la missió de divulgar teories i punts de vista moderns i a la vegada de transmetre coneixements que són fonamentals. Crec que està ben fet així: un llibre de divulgació de la ciència pot explicar una teoria ultra-moderna de forma brillant, però si no la contextualitza i la vincula als coneixements que el comú de la gent hauria de tenir a l'abast, aleshores no és distingible d'una novel·la de ciència ficció. Punset no cau en aquest parany. Ans al contrari, encomana entusiasme per la ciència.. Seria un bon llibre per estimular l'afany científic de joves estudiants.

Cal una segona lectura, amb més calma per adonar-se de la xarxa de connexions que descobreix l'autor amb els comentaris i, sobretot, amb les preguntes que fa.

"Per què som com som". Eduard Punset. Edicions Destino. ISBN: 978-84-9710-107-3
301 pàgines.

L'enfoc que dona Punset a la pregunta "per què som com som" és històric-científic: Descriu l'evolució des del misteri de l'origen de la vida. Recorre el camí que ha portat fins a l'ésser humà, passant per l'aparició del sexe, de la parla o de la intel·ligència i de com tot plegat està codificat en gens. Arriba a l'home actual, descriu la importància extraordinària dels estímuls que reben els bebès, així com la necessitat de l'educació de les emocions. Finalment, ens dona la seva opinió de "per què funciona el sistema" (que funcioni no vol dir pas que funcioni bé o que sigui el millor dels sistemes.)

El llibre està estructurat en cinc parts. A cadascuna d'elles, fidel a aquest estil que insereix dades, exemples, i referències de forma constant, desenvolupa el tema de capçalera en un nombre variable de capítols.

1. Els orígens
"Així va començat tot" Ens presenta les darreres teories sobre l'origen de la vida. Com es va poder arribar al primer material genètic? L'enfoc més modern és que "la vida és una propietat emergent que sorgeix quan la diversitat molecular d'un sistema químic prebiòtic va més enllà de cert llindar de complexitat". Però això només és una part del problema:la vida pot arribar a sorgir, però necessàriament ha d'evolucionar. quin mecanisme va permetre que aquelles poc més que molècules autoreplicables poguessin canviar i evolucionar? com es va aconseguir la col·laboració entre mol·lècules diferents? Com la primera "vida" va transformar el seu entorn generant condicions per a formes més evolucionades i complexes de vida? I si resultés que, al contrari de la hipòtesi inicial, la vida fos "una equivocació" pràcticament irrepetible?

"Som una comunitat de bacteris en moviment". És el provocador títol del capítol segon. L'ésser humà és un bon lloc on llegir com ha evolucionat la vida. Cap de nosaltres seria viable sense la infinitat de bacteris que es troben al nostre cos. El nostre cos? i què ens ensenyen els bacteris? com s'ha produït aquesta simbiosi? En part té a veure amb l'extraordinària vida sexual dels bacteris. En aquest cas sexe és sinònim d'intercanvi de gens i els bacteris són els éssers més promiscus que es poden trobar. L'intercanvi i captació de gens i d'ADN de l'entorn (de tot l'entorn, no només d'altres bacteris de la mateixa espècie) és massiu i continuu. I què els permet això? Els bacteris extremòfils,per exemple, prosperen en llocs on la vida "superior" és impossible. Però no només això,la seva capacitat d'adaptació els ha permès desenvolupar nano-"motors" per a la seva mobilitat o un procés tan radicalment transformador com la foto-síntesi. Els bacteris primitius van transformar l'entorn i es van readaptar al nou entorn per a seguir prosperant. Tot mercè a una promiscuïtat sexual que ens faria enrogir.

I, per cert, que l'evolució no ha acabat pas. Cal esperar que els bacteris prosperaran molt temps després que l'home o, inclús, les formes més complexes de vida superior hagin desaparegut. En veritat es pot dir que aquest és el planeta dels bacteris. Que són els seus autèntics dominadors. Tant que fins hi tot els éssers vius més complexos en són hostes que els acullen perquè d'ells en depèn la seva pròpia existència.

Però a més resulta que el motor de la cèl·lula eucariótica, la mitocòndria, procedeix de l'evolució de bacteris que podien viure sense oxigen. Els bacteris van aportar la clau de volta de l'element constructiu fonamental dels éssers vius més complexos.

Punset, doncs, ret tribut a aquests éssers diminuts en el segon capítol. Uns éssers que es reprodueixen per divisió,de forma que són potencialment immortals.


2. L'Evolució de les espècies i el gran salt endavant
"No hi ha proposit en l'evolució". En el capítol anterior, Punset ens diu que la vida ha anat evolucionant i transformant el planeta, i que això a permès noves formes de vida més complexes adaptades a les noves condicions. Però vol dir això que hi ha una "intenció" en l'evolució, com diu la teoria Gaia?
La història de la terra és molt llarga. En aquest "temps geològic" la vida ha patit cinc extincions massives. La dels humans pot ser la sisena? tanmateix, la vida ha continuat després d'una extinció massiva, els bacteris són bons candidats a sobreviure. Però també els artròpodes,els insectes són bons candidats a sobreviure a un disbarat de la humanitat.

Aquesta potser és la clau: no hi ha intenció en l'evolució,però l'ésser humà hauria d'actuar de forma intel·ligent. El més intel·ligent que es pot fer ara és defensar la biodiversitat. La tecnologia obre moltes possibilitats. L'evolució intel·ligent de l'ésser humà és, o hauria de ser, la seva tecnologia. També pot ser la seva perdició.

Punset opina que seria missió dels científics el transmetre els coneixements i descobriments de forma adequada,lluitant contra tòpics, errors, o explicacions interessades. No ho tinc gaire clar que ho puguin fer. Tanmateix, sí que crec que els científics estan en millor posició que ningú per a baixar-nos els fums com espècie. La natura,la vida en la terra,es mesuren en temps immensos en el qual la història de la humanitat només n'és una petita fracció. La força desfermada de la natura i de l'univers és incontenible i l'autèntica intel·ligència estaria no en pretendre oposar força a la força sinó en ser capaços de comprendre i conèixer per a aprofitar la força, o per ser capaços de fugir-ne amb garanties, arribat el cas. Tasca difícil tot sigui dit. La complexitat de la natura complica els models. Però és que la incertesa és part consubstancial de la natura. Tanmateix, per a l'important cas dels models meteorològics, els models i l'increment de la potència de càlcul estan produint models cada cop millors i més acurats que cada cop permetran previsions més correctes i precises a major termini.

En aquest punt acaba el tercer capítol, fixem-nos que la paraula clau que ha aparegut és "intel·ligència"

Hem recorregut el camí que porta de l'origen de la vida, a l'evolució i modificació de l'entorn per aquesta mateixa vida, i arribem a un moment,en termes d'edat de la terra, en que el que és fa necessària la intel·ligència per a sobreviure com a espècie.

I aquí enceta el capítol quatre, també amb un títol provocador: "La intel·ligència neix per a manipular o ajudar al veí". La clau està al cervell. Tenim el cervell més gros que la resta d'animals, bé, de fet no és així,hi han animals que el tenen més gros, però el nostre és el més gros en proporció al cos que tenim. Perquè és tan gros? doncs sembla ser que té a veure amb la necessitat de comunicació. Aquesta és una idea extraordinària: les societats humanes, inclús les més primitives, resultaven complexes. Les relacions interpersonals i de comunicació complexes requerien, cada vegada, un cervell més gros. Podríem dir, atenció, que la política és la mare del llenguatge i de la intel·ligència, i després d'aquesta afirmació, ara canviem el joc completament: Quin és el següent animal de la llista en la relació mida del cervell envers mida del cos? resposta, els dofins.

Els dofins són éssers intel·ligents, amb autoconsciència, amb un llenguatge ric i amb una sexualitat que no s'orienta només a la reproducció,sinó també a l'obtenció del plaer, amb conductes que inclouen l'homosexualitat. El seu cervell tan gran és el producte de l'adaptació al medi marí que els permet nedar, respirar fora de l'aigua i dormir amb un sol hemisferi cerebral, deixant l'altre despert per a poder respirar.

Uns éssers intel·ligents que hauriem de respectar. Què en deuen pensar de nosaltres? a la divertida novel·la "Guia de l'autoestopista galàctic", els únics éssers intel·ligents que fugen de la terra abans que aquesta sigui destruïda per a fer-hi passar una autopista espacial són els dofins, els quals intenten salvar als humans provant d'avisar-los del perill, però els humans, que són uns enzes, no entenen els missatges i es limiten a tirar-lis peixos... De fet, els dofins no són els únics a fugir: també desapareixen els ratolins de laboratori. En realitat, però, són extraterrestres camuflats en missió d'observació dels humans. Una novel·la genial del Monty Python Douglas Adams.

D'alguna manera, aquest cervell tan desenvolupat dels dofins degut a l'adaptació al medi marí falseja una mica la taula. Els primats ens són més propers i en aquest cas veiem que és l'escorça cerebral la que s'ha desenvolupat més, com en els humans, sent aquesta part del cervell la que permet conductes més complexes.

Però per què va caldre que creixes el cervell? Doncs perquè hi havia un espai buit al medi ambient que podia ocupar una especie si se n'adaptava. Els rèptils dominaven el món de dia mitjançant la seva vista excel·lent. Però de nit calia una adaptació nova, altres sentits. Igual com uns mamífers van adaptar-se al mar i esdevingueren dofins,i en aquesta adaptació van desenvolupar un extraordinari cervell, quelcom de semblant va passar amb uns mamífers que es van adaptar a la nit, desenvolupant un cervell més gran per a les noves necessitats sensorials. Un cervell més gran que creix per a recordar el mapa del territori de caça i recol·lecció, per a desenvolupar un llenguatge per a millorar el treball en equip. Un cervell que creix i evoluciona cap al coneixement del món, cap a l'autoconsciència i cap a la consciència de la pròpia mort, en conseqüència, també cap a la depressió o l'esquizofrènia.

No només evoluciona el cervell, també evoluciona el cos per a permetre la fonació, pas previ al llenguatge parlat. Però, també sabem que hi han animals capaços de comunicar-se. Quina és la diferència amb els animals? doncs sembla ser que la diferència és el llenguatge escrit. En tot cas, la capacitat lingüística dels humans,extraordinàriament complexa i rica sembla que parteix d'una predisposició genètica, o sigui que l'evolució ens ha dotat de la capacitat d'utilitzar aquest instrument poderós. El fet és que tots els nens aprenen a parlar el seu idioma matern en un temps similar, independentment de la seva "dificultat" per als parlants d'un altre idioma. A la vegada, el idioma que parlem ens modela el cervell.Les tècniques de ressonància magnètica han permès veure com les zones cerebrals que s'activen en els anglofons són diferents de les que s'activen en parlants del xinès.

Quan es diu que "l'idioma modela el cervell" cal entendreu en el sentit literal, per a cada llengua es desenvolupa més una determinada part del cervell i es fa més grossa, pel fenomen de "plasticitat" del cervell, que ens diu que les connexions sinàptiques no són estàtiques, ans al contrari, es reforcen les que s'utilitzen més i es debiliten les que tenen poc us. Una conclusió immediata que se m'acut: Aprèn idiomes. Fa el cervell més gran.

El llenguatge humà és un instrument extraordinari de relació, per tant de comunicació i, també, d'engany i d'auto-engany; i també de projecció al futur:els llenguatges posseeixen el senti del futur i permeten plantejar escenaris. Això ens ho permeten la gramàtica i la sintaxi que cal considerar-les també com salts evolutius: tenim gens que ens predisposen a l'ús d'un llenguatge, és dir, a una sintaxi i a una gramàtica.

Aquest darrer és "el gran salt endavant de fa 40.000 anys", capítol 5, que és el moment en que apareix la sintaxi, és dir, els llenguatges estructurats amb temps verbals, amb capacitat de plantejar escenaris,la noció de temps. Només fa 40.000 anys que el cervell va experimentar aquest pas evolutiu tan important. Només fa 40.000 anys de la configuració actual del nostre cervell.

I ara que ja hem arribat al cervell modern, en el capítol 6, "així decideix el cervell" ens acostem a la forma com treballa. Com pren les decisions? quin és el pes de la part conscient, i quin de la inconscient? Quant costa pensar? Resulta que la major part de la despesa energètica del cervell és quan pensa, quan fa plans, memoritza i recorda, fa prediccions i deduccions. Bé,ja sabíem que el treball mental o intel·lectual pot arribar a ser esgotador.
El curiós del cas és que "tot acte conscient està elaborat inconscientement pel cervell". El cervell està processant informació constantment per sota del nivell de consciència.

I sort d'això. El cervell filtra i només allò que és relevant arriba a la consciència. El sistema està optimitzat de talforma que els processos automàtics com respirar, digerir o dormir funcionen a la perfecció sense que calgui pensar-hi. El camp conscient no és tan eficient i, en general, es cometen equivocacions en més del 50% dels casos. Tanmateix, d'alguna manera en descàrrec de la consciència, cal dir que abans d'encetar una avaluació conscient d'un problema, el cervell ja ha encetat de forma incoscient el procés d'anàlisi.

I els anàlisis inconscients depenen de les emocions. Per això als supermercats els productes es disposen com es disposen, i les campanyes de marqueting, entenc que electorals incloses, es dissenyen com es disssenyen, o el poder de les marques, o el marqueting viral. Tanmateix, però, al final les decisions conscients en ferm tenen sempre una càrrega de dubte que no es pot acabar d'eliminar.

I és que decidim des de la subjectivitat, i aquesta és una afirmació important. Al final les nostres decisions són l'expressió de la nostra subjectivitat, de la part més primitiva del nostre cervell i que està més involucrada amb el subconscient. Aquesta part i els circuits neuronals, que no són només un invent de psicòlegs, sinó una realitat neurològica necessària és el lloc on es desenvolupen els impulsos per a la consciència.

Amb el pas del temps, el cervell envelleix, i amb l'envelliment es deterioren circuits i memòria, però a la vegada, l'experiència ha construit altres circuits on s'han escrit metàfores i relacions entre fets, aparentment dispars. El que es perd en un lloc es guanya amb un altre.La plasticitat del cervell fa que s'adapti al seu progressiu envelliment i que el deteriorament es pugiu veure compensat per una major riquesa de matisos que enriqueixen la memòria i els processos mentals de la gent gran. Curiosament, un cervell madur, no malalt però sí "gastat" pot ser més ric, més feliç, amb els seus processos mentals perquè té més material a la memòria per a matisar-los, i més referències per a captar-ne els matisos.

I entre aquests processos està la "creació" de la realitat,la percepció. I amb això tanquem el cercle, la percepció és posssible per les connexions entre neurones, per les sinapsis, per la xarxa de circuits que estableixen. Això és el que "crea" la realitat i les idees.

I amb això acabo aquest primer post. Paraula important que ha aparegut: felicitat. Serà tractada en la tercerta part (la felicitat és un tema tan important per a Punset que li ha dedicat un llibre sencer "El viatge a la Felicitat").

Per a la segona (i tercera?) part d'aquest post, deixo les altres parts:
3. El nen i la capacitat de ser feliços
4. El sexe i l'amor
5. Com funcionem