El que estic llegint és la sèries de novel·les protagonitzades per la capitana Honor Harrington, personatge central del «Honorverse» creat per l'escriptor nord-americà David Weber.
Es tracta d'un conjunt de novel·les de ciència ficció militar, en les que es barregen batalles de naus espacials amb política. A les històries s'aprofita que el personatge principal és dona per a criticar situacions de masclisme fàcilment identificables amb el món actual. No es pot dir que sigui una novel·la "feminista", tot i la protagonista femenina. A tots els efectes és ciència ficció militar i, si de cas, més militar que ciència ficció. Les batalles entre naus espacials recorden clarament les batalles navals. El motiu és que l'autor David Weber és un estudiós de la història militar i la pren de font d'inspiració.
L'altre gran eix d'aquestes novel·les és la política. Més ben dit, en el fons és l'eix principal. L'acció militar i la diplomàcia no són més que instruments del poder polític, així que, en el fons, a aquestes novel·les de la capitana Honor del que es parla és de política.
Això lliga amb els meus gustos. Si alguna cosa m'interessa és la política.
Aquestes novel·les són, per dir-ho d'alguna manera, "política recreativa".
El que m'ha cridat molt l'atenció és la figura dels caps militars.
La realitat és que, tot i pintar-la com una dona valenta, ferma, intel·ligent, flexible, forta, honorable... jo no puc deixar de treure'm del cap la idea que és una psicòpata.
Vet aquí perquè: La capitana Honor és una cap militar (que sigui dona és circumstancial i no influeix) i, com a cap pren decisions que posen en perill les vides dels tripulants de la seva nau quan entren en batalla. No cal dir que l'objectiu de la batalla és infringir el màxim de mal possible als seus enemics. El seu anorreament, si és possible.
Totes aquestes decisions de vida o mort es prenen, tot sovint, de forma meditada. Els plans de batalla es discuteixen en reunions d'oficials en els que s'avaluen possibles opcions i es trien les que es consideren òptimes segons les restriccions d'objectius (militars o de caire més polític) a assolir, recursos i logística disponible.
L'escena d'una reunió d'oficials decidint quina és la millor tàctica de combat per anorrear una flota enemiga a mi em causa angoixa: Tens un grup de gent decidint la millor forma d'enviar altre gent a la mort tenint en compte les vides de la pròpia tripulació com un recurs més.
No només això: un cop preses les decisions, s'informa a la tripulació de la forma més adequada per motivar-los a acomplir la missió. La tripulació rep les ordres i les arengues dels oficials i es llencen al combat. Convençuts. Amb Il·lusió, que diria aquell.
Segons tinc entès, aquesta mena de manca d'empatia i l'aprofitament i manipulació de les emocions dels altres en benefici propi és el que caracteritza a les psicopaties.
El militar com a psicòpata és només una visió parcial. És evident que l'oficial ha de ser un psicòpata perquè si no, no podria liderar la seva tripulació i menar-la a la mort. Però no n'hi ha prou amb ser un psicòpata. A més cal formació: a les novel·les es veu com les naus han de ser reparades, mantingudes en funcionament, dirigides... hi han un munt de sistemes: de comunicacions, mèdics, logístics, d'armament, de maquinària.... que demanen navegants, enginyers, comptables, metges, mecànics i tècnics de tota mena sense comptar amb la tropa: mariners i soldats embarcats. Tot aquest personal està ordenat en una jerarquia que no es discuteix i que treballa constantment per mantenir les naus en funcionament.
Doncs bé, tota aquesta munió d'equips requereix de caps que siguin realment bons en les tasques i tècniques de coordinació. No només això, cal tenir una visió del conjunt i una visió tàctica i estratègica dels objectius. Els caps tal com estan descrits a les novel·les són professionals realment valuosos i necessàriament han d'estar ben preparats. Parlem de gent brillant, més enllà de la seva psicopatia (la referència seria Hannibal Lecter).
Tot aquest funcionament és similar al que es troba en el món civil.
Així, podem veure com a les obres civils, com construcció d'edificis, carreteres, vies de tren... o en projectes industrials, o de programari... trobem equips i meś equips que s'organitzen, es jerarquitzen, hi han caps, comandaments intermitjos, oficials, manobres... I dosis importants de psicopatia, tot i que sense l'extrem d'enviar algú directament a la mort... Segur? potser no és tan clar, com hem pogut comprovar amb els casos de treballadors morts per cops de calor, o per els milers de casos de sinistralitat laboral que es produeixen cada any, amb treballadors ferits i, també, morts. Sinistralitat que sovint està relacionada amb condicions de treball precàries, relacionades al seu torn amb situacions d'explotació laboral.
Explotació laboral a mans de psicòpates.
Torno a la capitana Honor. Honor és un personatge que se'ns ven com atractiu, com a positiu, com a model de conducta, fins i tot. De fet, se'ns fa evident que la capitana Honor té les qualitats necessàries per a triomfar com a cap allà on s'ho proposi.
El problema és que és una psicòpata. El problema és que el món en el que vivim situa psicòpates en llocs de direcció. A les empreses i a les administracions i els governs.
És així com ho dic, i tenim exemples: algú dubta que el passat 1 d'octubre no estaven perfectament planificats els atacs dels policies espanyols a les escoles? I que les escoles atacades ho van ser per motius tàctics o polítics? Abans i tot, algú dubta que la difusió de les imatges de gent acomiadant la policia amb crits de "a por ellos" responia a una estratègia de comunicació amb l'objectiu de crear pànic? O les imatges dels policies als autocars cantant el mateix? Anaven a la guerra i nosaltres érem l'enemic.
Igual com tornaran a venir aquesta tardor. psicòpates ells i psicòpates els que els van enviar, i tropa manipulada, disposada a matar i, qui sap, si també a morir.
És clar, a l'altre banda, hem de pensar que un cert grau de psicopatia també està entre els nostres dirigents i la nostra tropa, o potser no tant, i per això uns són segrestats i altres exiliats. O dit d'una altre forma: potser si avui la República no està desplegada és perquè ha faltat el grau de psicopatia necessària per enviar la tropa a matar i morir. Aquest pensament em remou els budells, però no puc deixar de pensar que la cosa va per aquí.
Això planteja un escenari prou horrible: vist que no hi ha entesa possible, arribarem a un xoc de tropes i psicopaties. Arribats al xoc, ens caldran dirigents capaços de fer que la nau sobrevisqui. Això vol dir que hauran de ser tècnicament molt bons però, sobretot, hauran de ser prou psicòpates per assumir les pèrdues de recursos que siguin necessàries per guanyar la guerra. Exactament com ja ens ha estat demostrat que estan disposats a fer els líders de l'enemic.
Aquest món és terrorífic: Un grau de psicopatia és un element cada cop més indispensable per assumir posicions de comandament. I com més poder, més psicòpata ha de ser.
El comú dels mortals, doncs, només tenim dues possibilitats: o mirem de canviar el món i el fem més humà i ens desfem dels psicòpates; o acceptem que els feixistes es preparen per a una nova campanya i els plantem cara.
O també podem mirar de fer les dues coses a l'hora.
En fi. Tot i ser una psicòpata m'estan encantant les aventures de la capitana Honor Harrington així que calculo que aquest setembre ja m'hauré llegit les tretze novel·les escrites a hores d'ara.
I per cert, està previst que es publiqui la catorzena novel·la de la saga aquest octubre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada