dimecres, 8 d’abril de 2009

nous ministres

Avui els nous ministres del govern de l'estat han pres possessió.

Els nomenaments em porten al cap una teoria semi-conspiranòica que vaig llegir a un llibre, em sembla que de Toni Negri, no se si "Imperi" o "Multitud". La teoria és aquesta: no és veritat que existeixi un club secret amb l'elit dels homes més poderosos del planeta i que dirigeixin els destins del món sense que ningú ho sàpiga. No és cert. Però és una simplificació útil que permet explicar el funcionament del món. És dir: no hi són, però com si hi fossin.

Amb els nomenaments passa una cosa semblant. Al meu parer, no crec que es pugui dir que hagin estat triats a propòsit amb la intenció de tocar els nassos al nacionalisme català (o potser sí?). Ni crec que es pugui dir que estiguin pensats per accelerar i aprofundir els efectes més negatius de la crisi. Però, de fet, és com si així fos.

Amb Chaves caldrà negociar el finançament i el desplegament de l'estatut. Ha anunciat que fomentarà la "cooperació de les institucions" i que s'han acabat les "reivindicacions de les autonomies". Autonomies. Que Catalunya sigui una nació preambular no compta. de fet, mai ha comptat. Amb el Chaves, encara menys. Tanmateix, les reivindicacions, de moment, quedarien prou satisfetes només que s'acomplís la llei.

Perquè la llei, l'estatut, no el compleix l'estat. És prou molest. Si jo no acato la llei, em multen o em tanquen a la garjola. L'estat, no. Els ministres de l'estat no compleixen la llei i ningú no els tanca a la presó.

Tots som iguals davant la llei, excepte els ministres. Ves per on.

Comencem per l'Elena Salgado. La vicepresidenta que farà de Solbes.

Perquè ha plegat Solbes? diuen que perquè estava cansat. També diuen que perquè més d'un cop havia contradit al ZP. Recentment, a la cimera del G20: EL ZP anuncia per la tarda que es començarà a sortir de la crisi el segon semestre d'enguany. L'endemà, el Solbes diu que el Banc d'Espanya probablement té raó en afirmar que almenys durant el 2010 encara continuarà la recessió.

Solbes plega i el substitueix la Salgado que, cal esperar, dirà allò que li agradi escoltar al ZP: "¡prometo! ¡apoyaré! ¡jugamos la championslí! ¡la crisis se acaba!" i coses per l'estil

Seguim amb Pepiño Blanco. Un personatge que és l'equivalent a l'Acebes, o al Trillo de l'època aznariana del PP: allò que es coneix com un "doberman".

El personatge ocuparà el gran buit que deixa la Maleni al ministeri de Fomento, o sigui els responsables de la RENFE i d'AENA.

La Maleni se'n va però els esvorancs es queden. Això ho saben prou bé els usuaris de RENFE. En particular els usuaris de la línia de Girona, que com els de la línia de Tarragona en el seu moment, ara estan patint a les rodalies i els regionals els efectes devastadors de les obres de l'AVE, o del "putoavedelscollons", que és l'expressió més comú entre els afectats per a referir-se al tren ràpid.

Doncs bé, el Pepiño Blanco, en virtut de ministre, és el nou amo de la RENFE. Sí, aquella companyia que havia de traspassar-se fa molt de temps, segons l'estatut.

Serà declaració d'intencions, o no, però avui mateix el Blanco ja ha deixat anar que les obres de Fomento serveixen per vertebrar Espanya.

Ha deixat anar el mot "Espanya" de forma explosiva, al vell estil falangista. De pas ens ha recordat que Espanya, gairebé 300 anys després del Decret de Nova Planta, encara no està vertebrada. O sigui, que és un invertebrat com els cucs.

300 anys després, hom pensa que potser és que la seva natura és aquesta (la del cuc) i que no cal vertebrar-la.

No és una qüestió de vertebracions. Només caldria traspassar la RENFE i complir la llei. Que l'estatutet és llei, encara que estigui recorregut al TC.

La qüestió del traspassos pendents dona peu per a parlar de la nova ministra de cultura: Ángeles González Sinde.

L'existència d'un ministeri de cultura, quan la cultura és competència de les comunitats autonomes és: 1- una duplicitat flagrant. Volen estalviar? eliminin aquest ministeri. 2-en molts casos una font de conflictes i d'agressió. En particular, l'Ángeles González va declarar-se en el seu moment a favor del "manifiesto por la lengua común", amb el que pots comptar quin respecte pel multilingüisme de l'estat pot tenir. I la fan ministra.

A més, la senyora aquesta, que ve de ser presidenta de l'acadèmia del cinema espanyol, està en contra de les descàrregues P2P. i està per protegir més els drets d'autor.

És la infiltrada de la SGAE al govern?

Llavors se m'acut que vet aquí l'explicació del ministeri de cultura: assegurar-se que la maquinària de propaganda del cinema espanyol està a favor del govern (encara que, com a maquinària de propaganda, és prou lamentable) i, segon, defensar els interessos dels "artistes" de la SGAE. En definitiva, els mateixos tipus que fan funcionar la maquinària dita. Com si amb la SGAE no es defensessin prou tots sols.

Ángel Gabilondo, ex rector de la Universitat Autònoma de Madrid (i germà del periodista Iñaki Gabilondo, quina casualitat!), assumeix el ministeri d'educació. Educació també és una competència traspassada. Molt del que he dit de cultura, doncs, també s'aplica aquí.

I també al ministeri de sanitat, que és una altre competència traspassada. La nova ministra és la Trinidad Jiménez.

Aquesta senyora es va fer famosa en el seu moment perquè, fa uns anys, en el cartell de campanya a les eleccions a l'ajuntament de Madrid on era candidata apareixia "massa bonica". Es va censurar el cartell original i se'n va fer un de nou amb la candidata Jiménez vestida de forma més discreta. Quines coses!

Adonem-nos que han substituït a tres ministres de carteres que, oficialment, estan traspassades a les comunitats autònomes: educació, sanitat i cultura. Repeteixo la idea d'abans: si volen estalviar, perquè mantenen ministeris inútils? L'administració central sobra! L'existència dels ministeris de Cultura, Educació i Sanitat és una estafa per als súbdits pagadors d'impostos!

Però si és l'estat el que estafa, paga i calla.

En resum, que em puc equivocar, però em fa l'efecte que aquests canvis al govern de l'estat semblen fets a mida per a tocar els pebrots i per a no ensumar ni de lluny per on vindran les bufetades en el desastre al que ens aboca la crisi.

Cada dia que passa sense finançament la Generalitat està més a prop de la suspensió de pagaments. Cada dia que passa entre 600 i 1000 aturats més al carrer.

Els que han posat ni ho faran millor que els d'abans ni canviaran res de fons. Potser són més bufons i sortiran millor a les fotografies o les seves declaracions tindran més claca. En la pràctica les polítiques seran les mateixes.

Noves cares per a les mateixes polítiques que deixen cada dia entre 600 i 1000 nous aturats al carrer.
Publica un comentari a l'entrada