Pàgines

dimarts, 28 d’abril del 2009

La marxa de Joan Carretero

La marxa de Joan Carretero d'Esquerra és una notícia de digestió difícil.

Trobo que crear un partit amb l'objectiu únic de la proclamació unilateral de independència és un retrocés.

Si hi ha alguna cosa que és estable són les majories sociològiques. L'experiència recent mostra que només en situacions descontrolades, com en el cas de l'11M es van produir tombs socials inesperats. Amb tot, els mateixos resultats del 14M ens mostren la gran lleialtat dels votants del PP al seu partit, que malgrat tot el que estava caient, van votar per milions.

Tenim a la vista alguna situació descontrolada? doncs no. Ni tan sols la crisi econòmica sembla motiu suficient per a mobilitzar les masses. La xarxa de protecció social, ja sigui subsidi d'atur, pensions o subvencions de qualsevol mena s'estan mostrant suficients, al menys per ara, per aturar accions de revolta social.

Descarto que a menys que la crisi es compliqui de forma dramàtica es produeixi algun fet puntual que catalitzi les forces per a un canvi.

Dubto que un partit que es limités a enviar el missatge d'una proclamació unilateral d'independència pogués capitalitzar les forces que es desfermarien en el cas d'un hipotètic fet o situació d'esclat social.

D'altra banda, és evident que dins l'independentisme hi ha un forat en l'ala del centre-dreta.

Esquerra és socialdemocràcia i ocupa el centre-esquerra (tot i que, per contrast amb el PSC-PSOE, sembla ubicada on el camarada Lenin va perdre la gorra). Les CUPs, per la seva banda, es declaren marxistes. L'ala esquerra està plena i coberta.

El centre-dreta, en canvi, viu, o malviu, a CiU sense ser capaç de convertir-se en l'opció hegemònica dins la coalició. L'extrema dreta independentista existeix en forma de grupúsculs més o menys minoritaris i sorollosos i, en alguns casos, declaradament racistes i xenòfobs.

A més està el vot independentista que des de fa temps és a l'abstenció. Aquest vot és difícil d'avaluar.

Llavors apareix aquesta opció de plataforma o partit "ni d'esquerres ni de dretes" sinó amb l'únic objectiu de la independència.

A l'esquerra no es podrà ubicar. Les esquerres fa temps que han après que aquest és un combat de llarga durada. Que cal convèncer un per un, persona a persona. Que és molt difícil guanyar un vot, un militant, un camarada i, en canvi, és molt fàcil desil·lusionar, frustrar, defraudar expectatives.

I que la forma de convèncer és la coherència. No fer volar coloms. El treball del dia a dia. La mobilització. El missatge directe. El treball al carrer, als barris, a les associacions. Implicar-se. Donar la cara. Dir el que es vol fer i fer-ho. I això vol dir no enganyar amb falses promeses.

I sí, això és molt difícil. No sempre s'ha fet bé. Cal aprendre dels errors i corregir-los. Escoltar. Però sobretot ser conseqüent amb els principis. Hi ha un projecte i uns valors que defineixen el partit. I per a la consecució d'aquests objectius és per al que s'ha bastit l'estructura.

La marxa de Joan Carretero és dolorosa i està per veure quines conseqüències tindrà. Sens dubte és un patriota. Mirem-ho com vulguem, però és una pèrdua. Tal vegada, potser, la seva decisió és el millor per a ell i per al partit.

Que tingui sort. Tan de bo sigui capaç de mobilitzar i articular els sectors socials que avui estan desmobilitzats. Tant de bo que la seva decisió serveixi per a sumar i no per a dividir.

De d'Esquerra, sent conseqüents, només es pot prometre "sang, suor i llàgrimes".

Però al final vencerem.