dilluns, 6 d’abril de 2009

Cant Espiritual

Estava remenant la caixa de DVDs i en un d'ells m'he trobat una antologia de l'obra poètica de "l'alquimista", Josep Palau i Fabre, o el "monstre" com es va posar a ell mateix en la seva autobiografia publicada de forma pòstuma. [1] [2] [3]

I me'ls he rellegit. I he trobat el Cant Espiritual. Em veig identificat en aquest text que descriu la contradicció espiritual de l'home que declarant-se ateu, en canvi desitja conèixer i estimar, i potser estima, Déu.

L'home és contradicció.

Ens aquestes dates de Setmana Santa em sembla adequat adornar el bloc amb el Cant Espiritual de Josep Palau i Fabre.



Cant espiritual

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?

¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te. Ets.

París, 14 de maig del 1950
Publica un comentari a l'entrada