M'he descarregat el PDF amb l'entrevista que li fan a Pasqual Maragall a l'Avenç. No he llegit res que no sospités i, de fet, no acabo d'entendre el terrabastall que diuen que ha produït. Suposo que cou que un ex-president de la Generalitat digui que l'estatutet és una enganyifa, que el ZP és felipista, que al PSC li cal un grup propi al congrés, que el pacte Mas-ZP es va carregar i enterrar definitivament la unitat que va fructificar en l'estatut del 30-S, que Barcelona ha de ser un hub aeroportuari, que cal recuperar el control en les infraestructures, que s'ha perdut molt de temps en lluites i debats estèrils sobre infraestructures, que cal repensar l'esquerra a Europa... Però que cogui no vol dir que no se sabés.
Maragall apunta a la superació de la relació de "conllevancia" entre Catalunya i Espanya incardinat-les dins un espai europeu. Proposa la creació d'un gran partit demòcrata europeu i de la supernació europea. Europa com a referent.
Maragall, el darrer federalista viu, ara també el darrer europeista de les nacions, dels pobles, de les regions, o de les ciutats, que al final sembla ser que ho veu tot igual. Si el teu somni no es pot acomplir, somia en quelcom més gran.
Però Europa avui és dels estats. Els nous estats d'Europa en són la prova fefaent que per donar un pas endavant dins Europa, o ets estat o no ets res. I la comparació entre el poder de decisió d'aquests nous estats d'Europa i la nostra comunitat autònoma, això sí, amb un super-mega-hiper-extra-estatutet que la converteix en un quasi estat, resulta demolidora.
No se'n lliura ningú d'aquest daltabaix. Començant pel PP, destructor de qualsevol esperança de canvi en la relació entre Catalunya i Espanya, seguint pel mateix Maragall, que va pecar de debilitat enfront el govern ZP (i que ha pagat amb el seu cap). Continuant amb PSOE i PSC que van acabar sent una mateix veu i han esdevingut mestres ribotaires. Seguint per una CiU que ha fet mans i mànigues per destruir (i aquesta és la paraula) abans al govern del Tripartit i ara al govern d'Entesa, i també d'ERC que potser en el seu moment va creure en alguna possibilitat d'encetar una via al canvi federalitzant d'Espanya, i digues-li bona fe, dugues-li innocència, o digue'ns burros, li va faltar la mala llet i la puteria necessària per tractar amb el "aliats" i amb el govern d'Espanya, i més tenint en compte que ni tan sols era la força hegemònica al Principat.
Avui, els partits que es van mentir, es van traïcionar, es van clavar punyalades i es van cridar el nom del porc a l'anterior legislatura estan, un cop més, front a front, al govern uns, a l'oposició als altres. Els partits de l'Entesa han d'assumir el desenvolupament del que queda de l'estatut i hauran de batallar amb la darrera retallada, si es produeix, que en faci el TC. Hauran de gestionar el calers que Madrid graciosament concedeixi, i hauran de tractar de tirar endavant les infraestructures que calguin per a fer que tot plegat rutlli de la millor forma possible. l'Entesa gestionarà les restes del naufragi, entre d'altres raons, perquè encara que ZP preferia a Mas de president de la Generalitat -un govern amb ERC de soci és munició pel PP- amb Montilla, si més no, els enfrontaments es solucionaran a porta tancada i amb poc soroll.
ERC i IC tenen la possibilitat de créixer com a partits de govern i, a l'hora, consolidar el tercer espai. La nova esquerra de la que parla avui Vicent Partal (cada dia que passa, més referent. Em declaro fan seu). Aquesta nova esquerra que Maragall prediu que creixerà i que el porta a especular amb el partit demòcrata Europeu, una esquerra diferent a la dels partits socialistes Europeus. Una visió Maragalliana. De fet, el tercer espai d'esquerra alternativa ja existeix, però és tan divers que em sembla que difícilment es podria agrupar en un super-partit europeu pròpiament dit. Tanmateix, si no en la forma d'un gran partit demòcrata, sí que en el fons, és necessari articular l'esquerra alternativa a Europa. O , si de cas, i més en la línia del que proposa Maragall, reconstruir l'esquerra a Europa a partir de l'alternativa.
Tornant al Principat, però, la tercera via sí es pot construir. Cal temps i esforç. Cal entendre i afrontar els canvis que, malgrat Espanya i malgrat l'encotillat sistema polític, estan produint-se. Canvis estructurals profunds: Relacionats amb la immigració, amb l'habitatge, amb el treball, amb el canvi climàtic, amb la crisi del model energètic...
I d'això, Maragall en parla una miqueta. Poc. És que, de fet, no en parla gairebé cap dels polítics dels grans partits d'esquerra i dreta tradicionals. O bé ho fan de forma que resulta massa poc tranquil·litzadora pel fet que quan en parlen ho fan emprant les qüestions com armes llancívoles i no plantejant reptes i solucions. Jo diria que per això avui els polítics apareixen en el baròmetres d'opinió com un dels problemes i motius de preocupació de la gent. No com els que han de solucionar els problemes.
Finalment, caldrà seguir atents a Maragall. Els opinadors diuen que Maragall encara no les ha deixat anar totes i que encara en sentirem alguna de grossa. A veure si és veritat. A mi, personalment, l'entrevista no m'ha sorprès. Com deia algú a la ràdio aquest matí, el que ha emprenyat de l'entrevista és que manifestés en veu alta la versió del fets que no havia de ser explicada. Per ningú, i menys per un ex-president de la Generalitat, i encara menys per l'ex-president del nou estatut. Algú deia a la ràdio aquest matí que el món de la política es el regne de l'ocultació i la mentida.
Es pot estar d'acord o no amb Maragall. Compartir o no els seus diagnòstics. Però és hipòcrita escandalitzar-se perquè ha explicat la seva versió dels fets.
Dir la veritat (ni que només sigui la teva) és políticament incorrecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada