dissabte, 12 de setembre de 2020

Una societat tova?

    Ahir va ser la Diada Nacional. La mobilització ciutadana va veure's afectada per les mesures contra la propagació del Covid19 però, malgrat aquesta circumstància, els diferents actes van ser un èxit de participació.  De fet, els actes de l'11 de setembre són els actes públics de major participació a Europa en el que portem de pandèmia.

    Per mi, és una bona notícia. L'independentisme segueix mobilitzat, tot i la lamentable baralla partidista. El següent pas hauria de ser, de nou, que les entitats civils es posessin al front i obliguessin als partits a abandonar la seva mesquinesa partidista. Amb el ben entès que les entitats civils primer hauran d'espolsar-se la influència  i el control  que els partits exerceixen sobre elles. Però el camí per mi és clar: han de ser ANC, Òmnium i CDR els que marquin el pas, i obligar a ERC, JxCat i CUP a seguir-los. 

    La gent és la que ha d'empènyer. Som la nostra generació, els que avui estem entre els trenta i els seixanta, dècada amunt o avall els que hem d'assumir i fer aquest esforç.

    Aquesta generació, La Generació X, amb els boomers més joves, i els millennials més grans, és la que hem pres la responsabilitat de materialitzar la independència de Catalunya, per a nosaltres mateixos i per als que ens segueixen els passos i, poc a poc, ens van reemplaçant.

    L'assumpció d'aquest repte per la nostra generació ens ha dut a viure diferents etapes : presa de consciència d'ideals, mobilització llirista... La caiguda de la vena dels ulls correspondria als últims  anys en que hem vist com el món és un lloc lleig, violent, i que «Europa»  o «democràcia» són paraules brutalment prostituïdes. La història no acaba aquí i la nostra generació hauria de prendre consciència de la realitat i assumir que caldran sacrificis, com a societat i com individus, per tenir alguna possibilitat de reeixir en els objectius que ens marquem. Em demano si som capaços d'assumir aquests sacrificis. Tinc la sensació, a vegades, que la nostra és una societat tova. 

    Tenim uns relats, nacionals, socials, de clans, de grups, en general, i ens organitzem, mobilitzem i col·laborem entre nosaltres tot agafant-nos a aquests relats. És així com les societats progressen, com ens explica Yuval Noah Harari en els seus llibres i conferències

    Tenim els relats, fins i tot ens mobilitzem. Però ens els creiem prou ? És possible creure-se'ls un cop entenem que només són relats ? ¿ De quina forma els altres relats que són necessaris per a viure matisen i modulen el relat independentista (o de qualsevol altre objectiu col·lectiu) ? ¿ quin relat tenim per assumir l'esforç i el sacrifici, no ja per a la causa independentista, si no per a qualsevol aspecte de la vida? ¿ Com d'importants són els relats sobre els valors sobre l'esforç, el sacrifici, la resiliència, la perseverança, la paciència, el valor, l'ètica... ?

    Per mi aquesta és la clau. La diferència entre una societat forta i ferma, i una societat tova i pusil·lànime. El relat sobre els valors, sobre l'esforç, sobre la perseverança. El relat sobre el caràcter. El relat, diguem-ne, estoic. Un relat que dona forces a l'individuu, que el fa ser social, que el fa ser constant, persistent, tossut, perseverant. Un relat del «durs a la feina». Un relat que no tinc tan clar que sigui el relat dominant. Un relat que en alguns moments s'ha pervertit des del poder per silenciar la dissidència tot subordinant-lo a altres relats de dubtosa ètica i moralitat (la blasmada « moralina »).

    És aquest el meu dubte. L'èxit, el succés, de la causa independentista i, en general, de qualsevol causa que la societat es proposi depèn dels relats i de la nostra actitud, la de cadascú, l'actitud individual, enfront a aquest relats. Depèn de cadascun de nosaltres. 

    Una societat forta i ferma ho és en tant que la majoria dels seus integrants ho són, Ho és en tant que la seva generació dominant és forta i ferma. 

    L'èxit no depèn només d'aquesta força. Per descomptat que els obstacles poden ser objectivament insalvables. Pot passar també que tot i la força i la fermesa d'aquesta societat, encara manqui preparació i capacitat. Tot això és possible. No és condició suficient que la societat tingui uns relats, una força i una fermesa però, sens dubte, és condició necessària. Els forts poden perdre una lluita. Els tous ni tan sols la intenten.

    Jo vull confiar en el meu país i en la meva gent. En la generació dels que actualment estem en aquest moment històric i que, per tant, l'hem de decantar.

    Aquesta tasca, la de guanyar la independència, però també tots els projectes i reptes que ens marquem com a societat reclamen fortalesa, fermesa, perseverança, capacitat de treball... i, acceptem-ho, potser no reeixim.  També haurem de ser forts si es fracassés. 

    Però avui, per cert, estem lluitant i la victòria és possible. És més, crec, i aquest és el meu relat, que la victòria és inevitable, que és qüestió de temps. Crec que poc. Que la tenim a tocar. Que la vam llepar el primer d'octubre de 2017 i que, en tot cas, aquella victòria va marcar el punt de no retorn. 

    Ens resta culminar. El relat de la victòria del primer d'octubre em dona forces. tanmateix, si el relat i els fets del primer d'octubre haguessin estat uns altres, l'objectiu de la Independència de Catalunya seguiria i segueix sent extraordinàriament motivador. 

    Un relat independentista que admet un munt de lectures, des de la més estrictament nacionalista i sentimental,  fins a la lectura filosòfica, ètica i democràtica, passant per la prosaica, però ben potent, dels beneficis materials, econòmics i socials d'una República Catalana dins el marc Europeu.

    Repeteixo, però, i aquesta és la idea d'aquest post : el relat de l'objectiu Independència necessita un relat previ. Reclama el relat per a una societat forta i ferma. 

    És el relat sobre els valors, sobre la perseverança, sobre l'esforç sostingut i la paciència. Aquest relat és fonamental. És estructural. No es pot construir res si prèviament no el tenim. Aquest relat és la diferència entre una societat forta i ferma, i una societat pusil·lànime i tova. 

    Tenim aquest relat ? Ens el creiem? És el que transmetem a la generació que ens segueix ? A vegades em sembla que defensar aquestes idees provoca rebuig, com si aquest discurs de l'esforç fos ranci i desagradable. Que té un tuf de « moralina » i de cosa vella i passada de moda.  

    La meva experiència vital, en canvi, em diu que aquest discurs és necessari, que el correcte és transmetre aquests valors. Que, de fet, és el més pràctic, si se'm permet la paraula.

    Som una societat tova ? Estem (estic) disposats al que calgui (què cal?) per assolir els nostres objectius ? Quins sacrificis, col·lectius i individuals, som (sóc) capaços d'assumir 

Cap comentari: