Passen els dies a casa.
Al contrari del que es diu, jo no puc avorrir-me. Sóc dels afortunats que, si més no de moment, faig teletreball i això vol dir que de dilluns a divendres bona part de les meves hores estan ocupades, i quan acaba l'horari laboral els estudis que estic fent a la UOC consumeixen una altre bona part del temps. Parlar, estimar-nos, fer de pares, de mestres, la cura entre nosaltres i en la mida possible dels avis, activitats domèstiques impensades i de tota mena amb el pinyol familiar fan que els dies es facin curts.
A les vuit, com tants altres veïns, sortim al balcó, ens saludem, aplaudim al personal sanitari. La meva germana Rosa forma part d'aquest cos de personal sanitari i, cada dia, els meus aplaudiments van, en particular, dedicats a ella. Ens explica a tota la família, per telefon o xarxes socials, la situació al geriàtric on treballa i sí, tot i que ens mostrem animats, que ens enviem acudits, en realitat patim per ella. Sabem que això no és broma.
Aplaudim des del balcó i, sovint, mirem al carrer. El carrer és avui aquell lloc mític, llunyà, escenari d'actes de tota mena, camí, l'excursió a peu de Sants a Sant Pere Màrtir, l'excursió a peu, o en bici, al port, a la Barceloneta, o més lluny fins la zona Fòrum. El lloc mític, llunyà, escenari de lluites, de revoltes, de manifestacions, de cadenes humanes, de reivindicació de drets, de llibertat, de democràcia, de solidaritat amb preses i exiliades. El lloc on el poble, tots som poble, mostra la seva força. El lloc on hem de tornar, que és nostre, tot i que avui, voluntàriament, ens n'hem retirat per aturar la propagació del COVID-19.
Mirem al carrer i ens oblidem de mirar al cel. Ho vaig fer l'altre dia, tot picant de mans i vaig veure ocells. Els enormes gavians, vaig veure tórtores i coloms, i també vaig veure falciots. Ja han arribat. Ja són aquí. Encara són pocs i no se'ls sent xisclar. Aviat seran molts més. Us saludo.
Què «pensaran» els falciots en trobar la ciutat aparentment buida i en silenci ? Potser, com tantes altres espècies que estan reocupant els espais que deixem buits es limitaran a fer la seva, més tranquils, això sí. Potser la seva estranyesa serà limitada i es diran a ells mateixos « es veia venir » i, sense més distraccions, es concentraran a condicionar un forat a la paret per a fer-hi el niu.
No deixem mai de mirar al cel. No perdem mai l'esperança ni deixem mai de lluitar pels nostres anhels. Els falciots vindran. Ja són aquí. la primavera és aquí. El gessamí d'estrella florirà i perfumarà la ciutat. En sentirem l'olor des del balcons. El carrer tornarà a ser nostre, com el cel ho és dels ocells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada