Cada dia que passa Europa fa més por. Segons "El Periódico", la UE pacta acceptar immigrants "a la carta". En què consisteix això? doncs, entre d'altres coses "Els Vint-i-set es comprometen d'aquesta manera a expulsar de la UE tots els immigrants irregulars que es trobin al seu territori, a cooperar entre tots per poder facilitar aquesta expulsió, a combatre amb la màxima fermesa els que exploten els sense papers, a establir els visats biomètrics i un control electrònic d'entrades i de sortides dels visitants a la UE el 2012, i també a fomentar acords de readmissió amb els països d'origen.". A qui deixaran passar? segons el diari, es "potenciarà la captació de persones altament qualificades i afavorirà que la immigració extracomunitària sigui temporal".
Un cop dins, a més de treballar, també hauran "d'integrar-se". Sembla ser que han tret el "contracte d'integració" del text però a canvi en demanen una "integració harmoniosa".
Doncs resulta que a mi, això de fer passar a la gent per un registre biomètric i un control electrònic i triar-ne els altament qualificats em recorda als processos de selecció dels nazis. No aconsegueixo treure'm del nas el tuf racista d'aquest text que ha aprovat la immaculada, democràtica i lliure Unió Europea.
Papers per a tothom? no seré jo qui els demani, però tinc clar que hi ha un dret fonamental, indefugible, que tenim tots que és el dret a recollir les coses i buscar-nos la vida a una altre banda. Jo tinc dret a emigrar i com jo, tothom. Tu tens dret a no deixar-me entrar al teu país? Potser el tens. Però no tens dret a impedir que em busqui la vida. No tens dret a ensenyar-me el menjar i dir-me no n'hi ha per tu, mentre aboqueu a les deixalles el que no podeu menjar de tant farts com esteu. I jo tinc gana i tinc dret a menjar. És el teu dret contra el meu dret. Però tu m'amenaces a mi que no tinc més que les meves mans, les meves pors, la meva esperança i el meu coratge. Tu, en canvi, no defenses el pa dels teus fills, sinó el marge de beneficis obtingut de manllevar del meu país el meu pa i el dels meus fills.
Potser tenim dret a fer d'Europa una fortalesa. Però potser llavors també tindran el dret i el deure d'assaltar-la. No seré jo qui digui que fan mal fet. Tots tenim el dret i el deure de buscar un lloc on poder viure. Sense fer fora ningú, segur, però quan el món es torna petit, la propietat privada es relativitza. Demanem-nos, si de cas, com és que hi ha tan pocs que tenen tant, i tants que tenen tan poc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada