dijous, 24 de juliol de 2008

la batalla del finançament?

La propera batalla que s'acosta és la del finançament. Aparentment el quatripartit està unit i farà front comú a Madrid. Fins i tot al Periódico diuen que el PSC es planteja no donar suport als pressupostos de l'estat si no s'obté un finançament satisfactori. Impressionant.

Caldrà esperar aconteixements. Encara estic molt escaldat de la negociació de l'estatutet. Per algun lloc he llegit que es fan apostes per saber qui es despenjarà primer, si PSC o CiU. Per la seva banda Esquerra diu que no donarà suport a cap acord que no tingui el vist-i-plau de CiU.

Fa l'efecte que el joc és el següent: el PSC vol ocupar l'espai de CiU i per això la duresa del seu missatge cap el PSOE. Tothom sap que un cert grau d'enfrontament amb Madrid funciona molt bé per obtenir rèdits electorals. CiU no pot deixar-se sobrepassar pel PSC en la defensa dels interessos de Catalunya, per tant, cal pensar que tibarà la corda (a menys, és clar, que es deixin enganyar de nou, com amb l'estatutet o els ofereixen algun caramel). Esquerra, per la seva banda en té prou amb demanar el mateix que CiU i, quan arribin les rebaixes, mantenir-se ferma. Si tots plegats han après alguna cosa de la negociació de l'estatutet, aquest cop no patirem tacticismes vergonyosos i tots hauran entès que, independentment qui estigui manant a Palau, hi han interessos nacionals que demanen la unió de tots i que la consecució d'aquests objectius, a la llarga, ens ha de beneficiar a tots els catalans en general i als partits en particular.

Cal anar junts i a totes. Si més no per aconseguir un bon Si ho aconsegueixen, l'endemà que arribin a Barcelona amb el finançament ja podran esbudellar-se entre ells si volen, però ara no.

Veurem si ho han après.

Tanmateix, no serà fàcil. Que hi ha crisi es una cosa que ja ho sap tothom. El gobierno ha rebaixat la previsió de creixement de l'economia per al 2009 a un 1% pelat. Quan en començar l'any la previsió era de més del 3%.

Vists els números, no crec que deixin anar els calers tan fàcilment. Un motiu més per plantar-se a Madrid units i disposats a barallar-se amb els lleons del congrés si cal.

Recordem-ho: negociar vol dir que els uns als altres es poden esclafar les pilotes, però proven d'arribar a un acord per no fer-ho o, si de cas, no esclafar-se-les totes. Doncs au, a negociar.

I una nota al marge: amb una previsió de creixement (de créixer, fer-se més gran), tot i que petita, resulta que la gent veu com li costa més arribar a fi de mes, augmenten els impagats i la morositat i, en general, la sensació és de veure-ho tot negre.

És dir: amb un creixement menor, la majoria recula en qualitat de vida. Però el cert és que hi ha creixement, no? a on va aquest creixement? doncs fàcil, a les butxaques dels que mai perden.

És un dels principis mal explicats del model neoliberal que ens volen fer empassar: ells diuen "si l'economia puja i les empreses obtenen beneficis, tothom gaudirà d'una part del pastís". El fet és que per a que això sigui "veritat" cal que les empreses obtinguin molts, però molts beneficis, o sigui, que l'economia creixi molt. Sense entrar en el fet que el creixement econòmic contamina, depreda el medi ambient, esgota recursos i exporta pobresa, el que és evidentment, perquè ho estem veient ara, és que en el model actual, amb creixements petits la majoria s'empobreix.

Si el que ens ve a sobre és una decreixement de l'economia (o fent servir l'eufemística expressió: creixement negatiu) llavors voldrà dir que alguns dels que sempre guanyen hauran de guanyar menys, o perdre.

Si això em passa a mi o a tu, m'estrenyo el cinturó, serro les dents i tiro endavant. Si això els passa a aquests, en canvi, apreten als governs, demanen subvencions, foten al carrer a milers de treballadors i si no els atura algú, se't foten a casa a veure si troben un mitjó amb calers, i s'empesquen alguna per fotre't fins la camisa. Es limita la democràcia, es reprimeix i els drets laborals es perden en nom d'una suposada eficiència i una suposada productivitat.

Compte que si les coses empitjoren, l'enemic seran els creuen que no poden perdre mai. I compte que faran el que calgui per no perdre.
Publica un comentari a l'entrada