El que porto de lectura -un terç, aproximadament- de "Vida i destí" ja m'ha proporcionat alguns moments de gran intensitat. Un d'aclaparador: la carta que la mare aconsegueix enviar al seu fill burlant els filats del ghetto jueu. Li explica l'experiència al gueto i li parla de la maldat i la bondat humanes. Li diu que ella morirà aviat, perquè ja han cavat la seva fossa. Li deman al seu fill que, sobretot, ell visqui.
No es pot resumir en quatre línies l'intensitat de la carta de la mare que és el capítol18.
Com tampoc puc deixar de destacar la reflexió sobre la llibertat i sobre la submissió que es fa al capítol 50. Perquè hi han majories silencioses que tol·leren o participen, malgrat no estar d'acord, en genocidis? en injustícies i en crims? a la vegada, perquè, enmig de la repressió més terrible apareix l'espurna de la revolta i de la insurrecció?
Diu Vassili Grossman:
"[...]l'instint de llibertat en l'home es invencible. Havia estat reprimit, sí, però existia. L'home condemnat a l'esclavitud es converteix en esclau per destí, no per natura.
L'aspiració innnata de l'home a la llibertat és invencible; pot ser aixafada, però no anihilada. El totalitarisme no pot renunciar a la violència. Si ho fes, moriria. La violència ininterrompuda, constant, directa o emmascarada és la base del totalitarisme. L'home no renuncia a la llibertat per pròpia voluntat. Aquesta conclusió és la llum dels nostres temps, la llum del futur".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada