Demà, mani per l'alliberament de la República.

Quan ahir es va conèixer la resolució dels alemanys d'acceptar l'extradició per malversació però no per rebel·lió, es va produir, essencialment, una reacció d'eufòria que, per a mi, resulta una mica difícil d'acceptar.

M'explico: tot el que s'ha dit que al rebutjar l'extradició per rebel·lió es desmunta la principal acusació contra els presos segurament és cert. A més, com piulava ahir la periodista Pilar Carracelas:

Alemanya està dient que l'autodeterminació mitjançant un referèndum no és delicte a Europa, però aquí ens seguim centrant en alliberar els presos per empatar amb l'Estat i això no passarà en anys, i es rearmi tot de nou. Per això s'ha matat l'autodeterminació per una generació.

— Pilar Carracelas 🐐 (@pilarcarracelas) 12 de juliol de 2018

Fixeu-vos bé: "Alemanya està dient que l'autodeterminació mitjançant un referèndum no és delicte a Europa". Referèndum que es va fer l'1 d'octubre i que, per cert, vam guanyar malgrat els cops de porra i la violència policial, i que vam ratificar el 21D, malgrat la repressió, el 155 i la campanya mediàtica més gran que han perpetrat mai els mitjans del règim.

L'anterior, certament, suma. És positiu. I segurament encara no hem vist totes les derivades. El tuf de descomposició de l'estat espanyol comença a ser notable. Si tot plegat, doncs, és tan positiu pels interessos republicans perquè mantenir les reserves?

Perquè parlem del franquisme. El franquisme és, en essència, autàrquic i feixista. La prova del cotó és la següent: Els segrestats han estat alliberats? No. Els alliberaran? No, no en tinc cap dubte, i el PPSOEC's seguirà fent la punyeta als exiliats. N'estic segur. Aviat veurem la pitjor cara de Pedro Sánchez.

Dic el mateix que ahir. Hem de mobilitzar-nos. És l'única forma de fer efectiva la República. No hi ha res a parlar amb el PPSOEC's i, tinguem-ho ben clar, quan arribi el moment, no dubtaran en fer servir la violència, tota la que calgui per impedir l'alliberament de la República.

El front internacional dels exiliats és important i és una batalla que cal guanyar. Està molt bé que Europa s'adoni que el problema és Espanya, no Catalunya. És bo. Però només en el sentit que quan arribi el moment hi hauran reconeixements internacionals europeus ràpids. No tant perquè els estats europeus donin la raó a les tesis independentistes com pel fet que els estats europeus no voldran posar-se en contra de les respectives opinions públiques que, cada cop més, veuen la causa catalana amb simpatia.

Bé, val a dir que el feixisme cada cop més descarat de l'estat espanyol ajudarà bastant.

Però el que és segur és que sense mobilització a Catalunya, explícitament per la República no hi haurà desplegament republicà ni reconeixements internacionals. Si no hyi ha República, ningú la reconeixerà. La batalla es lliura aquí.

Hem de posar el rellotge, de nou a l'1 d'octubre, quan es van fer públics els resultats i es va proclamar que la majoria havia votat independència.

Aquell dia vam guanyar. Era el moment de proclamar la República i defensar-la sense dubtes. No es va fer, i el resultat ha estat repressió, 155, presó i exili. Ni llavors ni ara hi ha hagut mai res a negociar amb l'estat ocupant. I qui somii avui amb referèndums pactats delira o menteix. I no, els "pobles germans d'Espanya" no mouran un dit. Els "pobles germans d'Espanya" cantaven, majoritàriament, "a por ellos". Ho segueixen cantant avui, quan a cada dia que passa és més evident el desastrós grau de corrupció de les institucions hereves del franquisme. Tant se val. Per ells l'enemic sempre seran els catalans. És un racisme atàvic i inherent al seu nacionalisme.

Oblidem-nos d'ells. Centrem-nos en Catalunya. Hem après que l'única via és la unilateral; que amb l'estat ocupant no hi ha res a negociar; que per a que Europa ens reconegui primer hem de fer efectiu el resultat del referèndum d'autodeterminació i això només ho aconseguirem amb mobilització constant i el control del territori; que les preses i els presos no poden ser l'eix central de la mobilització; que l'eix central de la mobilització és la República.

Només si ens captenim com estat esdevindrem estat.

Dit això, demà hi ha una mani a la que cal anar-hi. Nominalment és per exigir la llibertat de les preses i els presos. En la pràctica ha de ser per exigir el desplegament de la República. La llibertat de les preses i els presos, la llibertat de tots nosaltres, passa necessàriament per l'alliberament del República.

Preparem-nos pels dies que vindran. La batalla per l'alliberament de la República és a punt de començar. Vindrà un nou 1 d'octubre i aquest cop no hem de cometre errors.