diumenge, 1 de juliol de 2018

Una reflexió després d'haver vist "Immortals?"

Fa un parell de de setmanes van emetre per TV3, al "30 minuts", el documental  "Immortals?".

De moment està disponible al "3 a la carta", a l'adreça:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/30-minuts/immortals/video/5773369/

"Allargar la vida més enllà dels límits actuals és possible. Com? Fins quan es podrà viure? D'aquí 30 anys serem immortals, com ja anuncien alguns agosarats? Serà només per a rics?"

Allargar la vida de forma indefinida és, per mi, una qüestió apassionant. No només pel com es pot aconseguir, si no per les perspectives insospitades que obre.

Aquesta recerca ha atret l'interès d'inversors tan importants com Google. S'estan abocant quantitats importants de diners en diferents línies d'aquesta investigació.

El transhumanisme, que no és esmentat al documental, vindria a ser la justificació ideològica o filosòfica d'aquestes investigacions.No és pas un corrent de pensament nou.

S'estan posant molts diners en aquesta recerca que lluita contra l'envelliment i que busca allargar el temps de vida saludable de forma indefinida. Poc o molt, aquest objectiu és compartit per tots els investigadors contra les malalties, tot i que potser no ho expliciten tan clarament.

L'allargament indefinit de la vida, un cop ens adonem que pot ser una realitat en poques dècades, planteja un debat a molts nivells, no només el filosòfic o ètic. També, i potser més que cap altre, reclama un debat pràctic, que inclou  l'econòmic i sobre el nou model de societat que crea.

Per mi, tot això ve al cas perquè aquestes passades setmanes he estat fent uns cursos a la feina per traspassar un servei de manteniment a l'oficina on treballo: Els meus companys i jo ens encarregarem d'un servei de manteniment d'unes aplicacions informàtiques. Per mi no és cap novetat: És la feina que he estat fent durant anys a un treball anterior.

El que passa és que quan portes molt temps treballant en el que sigui acabes rumiant sobre aspectes de la teva activitat, els hi dones la volta i els la hi tornes a donar. Veus el perquè de les coses i les poses en el context de la teva pròpia experiència, i en el context de la societat que perceps.

En el meu cas particular, que estic a punt de fer-ne cinquanta, la percepció del pas del temps, de la seva escassedat, de la lleugeresa i liquiditat del present gairebé m'imposen un biaix inevitable per analitzar el que veig.

Els serveis de manteniment de les empreses són, essencialment, una venda de temps. L'empresa que ofereix un servei de manteniment està dient al seu client: "Jo m'encarrego d'aquestes tasques que no són pròpies del teu negoci i així tu podràs dedicar-t'hi plenament al que de debò t'interessa".

Dit fàcil: Les empreses de serveis venen temps.

Hi ha tota una tècnica, m'atreviria a dir una ciència, al voltant d'aquest comerç del temps.

L'objectiu d'aquestes tècniques és optimitzar l'us del temps, de ser més eficients en l'us del temps.

Ara bé, eficient vol dir, sobre tot, més barat. L'objectiu final és, de forma resumida: vendre temps molt barat.

Per descomptat això vol dir comprar temps molt barat. Com més barat millor.  Com? El  temps s'adquireix  a preu baix en forma de salaris baixos. Es fa evident que la major part de les despeses de producció de les empreses de servei corresponen a la massa salarial, perquè la seva matèria primera és el temps dels seus treballadors.

Cal, a mes, optimitzar aquest temps barat. Cal fer que els treballadors del servei estiguin plenament ocupats prestant el servei. I cal mantenir la plantilla en una dimensió ajustada. Aquesta mida ajustada porta a dimensionar els equips de manteniment de forma que els treballadors estiguin ocupats el 100% del seu temps, de forma que es pugui donar el servei demanat, diguem que al 95%, tenint en compte que es permet un cert grau d'incompliment, diguem que el 5%, que client i proveïdor es posen d'acord que estarà penalitzat.

La trampa és que per al proveïdor el fet de pagar aquesta penalització per l'incompliment del servei és més barat que contractar un treballador més per cobrir el 100% de la feina.

Vet ho aquí. Per si no ho sabíeu, ara ja ho sabeu: els serveis de manteniment ja saben que no respondran al 100% del servei. Les plantilles es dimensionen per anar de bòlid i arribar a un grau de compliment prou alt per a que pagar les penalitzacions sigui més barat que el salari d'un nou treballador.

Els negoci dels serveis, doncs, "optimitza" el servei per a fer el mínim, és dir per a que hagi un cert grau d'incompliment. Els clients poden suportar aquest incompliment perquè per ells és més barat i els permet "guanyar temps". Els proveïdors, per la seva banda, guanyen diners venent i "optimitzant" el temps barat del seus treballadors.

Grinyola una mica, oi? El cas, però, és que clients i empreses proveïdores troben que això és fantàstic i accepten les regles d'aquest joc. A cada nou contracte de servei els clients miren d'aconseguir cada cop millor servei, o incloure més tasquen en el servei; i els proveïdors miren que cada cop sigui més barat prestar-lo.

Ja podeu imaginar qui acaba assumint les exigències d'uns i altres.

Exacte, els treballadors.

Intuïtivament el cos ens demana fugir corrent d'un negoci plantejat en aquest termes. Però  d'altra banda, necessitem treballar. O més ben dit, necessitem guanyar-nos la vida d'alguna forma: cada dia hem de menjar, beure, vestir-nos, tenir un lloc per dormir...

Amb uns companys comentàvem que per a tirar endavant  un negoci són més interessants els negocis estrictament comercials: comprar i vendre, i millor encara si és sobre plataformes automàtiques. Per què? perquè l'objectiu inconfés de tothom és viure la vida, i per a viure la vida, que  és una successió d'instants del present cal tenir temps.

Viure la vida és tenir temps per a un mateix, per a gaudir del lleuger i inaprehensible present. Aleshores, partint d'aquesta premissa, qualsevol negoci que impliqui una despesa del propi temps, en particular els serveis -però també els projectes- el que està fent és apartar-te del teu l'objectiu principal que és viure la vida, gaudir del propi temps.

Sí, és cert, hi ha gent que considera que la feina els emplena, que són feliços treballant... D'acord, no penso discutir-ho. Fins a cert punt, fins i tot, puc estar-hi d'acord si la feina que fan els produeix un gaudi vital. Com sigui, però, no entro en aquesta discussió. La meva teoria no aplica a aquesta mena de gent. Ni cal que ho faci. La meva teoria només em serveix a mi. Jo només l'explico i si a algú li serveix, me n'alegro per ell.

Recuperant el fil: Les empreses de servei venen temps. Quin temps? òbviament, el dels seus treballadors. Els treballadors, en particular els de les empreses de serveis, però en general qualsevol activitat que demani un estar-hi a sobre per un temps, el que fan és vendre el propi temps.

Adonem-nos: "Vendre" el propi temps.

Segur que heu sentit la frase "el temps és or". És queda curta. El temps és l'únic bé real que tenim. I el seu valor ve donat per la seva inaprehensibilitat, el present es pot tocar, però només en el present. Amb prou feines es pot degustar, assaborir o sentir. És fugisser com només el temps ho és. El seu valor, el valor del moment present és el de tota la riquesa del món, en el moment present. Si el temps fos or, encara tindria sentit vendre'l i comprar-lo, però és que el temps és infinitament més valuós que l'or i, de fet, el temps no es pot ni vendre ni comprar.

L'engany més gran del món en que vivim és fer-nos creure que el temps es pot comprar i vendre. És un engany tràgic. Monstruós. Una perversió mortal.

Qualsevol preu al propi temps serà sempre el pitjor dels negocis, però és que a sobre, fins i tot partint del plantejament fals que "el temps és or", els treballadors avui estem venent el nostre temps a uns preus irrisoris i ridículs... i a la baixa!

La bogeria és tan gran que no només es fa una despesa de temps amb sous ridículs si no que, a més, hi ha gent disposada a fer "hores extraordinàries"!

Com pot ser això? Jo penso que perquè vivim enganyats.

El primer engany és creure que el temps es pot comprar i vendre. No es pot. El temps no és or. El temps és infinitament més valuós que l'or. El temps no es pot vendre. El temps només es pot viure.

El segon: ens pensem que som immortals. Només la gent que veu, o ha vist de prop la mort s'adonen, no sempre, d'aquest fet.

No som immortals. Tots morirem. I això, en si, no és dolent. És part de la vida i és, precisament, el que dona el seu valor infinit al temps. És això el que fa tràgic vendre el temps i malbaratar-lo. És això el que més costa de comprendre als joves, que se senten immortals més que ningú i que, per tant, són els més fàcilment enganyables i disposats a acceptar aquesta mentida de la venda del propi temps.

És la capacitat de disposar del propi temps el que diferencia fonamentalment als autènticament rics del als autènticament pobres. No és una qüestió de diners estrictament. És una qüestió de que hi ha qui gaudeix del seu temps, i hi ha qui "ven" el seu temps, sense gaudir-lo, sense viure'l, a canvi d'alguns objectes materials que, en teoria, li serveixen per viure, però en realitat només li permeten sobreviure i seguir malvenent ell seu temps.

I així arribem al documental "Immortals?" Resulta que hi ha qui investiga seriosament per oferir la "vida eterna", tot i que, de fet, només és un allargament de l'esperança de vida. Però l'argument de venda és aquest: "la immortalitat". "La primera persona que viurà mil anys ja ha nascut".

Potser és cert.

Visquem mil anys, o cent, o cinquanta, però, la qüestió és la mateixa: el temps només es viu al present. L'esperança d'una llarga vida només et proporciona la possibilitat de gaudir més presents, però també de patir-los, però sobretot i vist com funciona el món, de malbaratar-los. De no apreciar-los, de no adonar-te que ets aquí i ara. De passar-hi per sobre sense adonar-te'n.

Té  implicacions adonar-te que et mors. Que la mort, com el present es individual. Que no podem malbaratar el nostre temps com ho fem. Que l'engany del treball és mortal. Com també ho és  l'engany de la transcendència en una classe, o en una nació.

Aquests conceptes que són importants i que ens permeten relacionar-nos han de ser repensats tenint en compte que l'individu és el centre, i que el seu temps és tan curt com ho és el seu present.

Hem de fer que família, relacions, treball, classe o nació siguin conceptes de dimensió humana.

Això significa repensar també la política i, en particular, l'economia. Han de ser repensats a partir de reconèixer el fet, ineludible, que els individus morim, que només és nostre, a dreta llei, el present, i que vendre el propi temps a canvi de bens materials és la major estafa de la història.

No vull ser tractat com un component substituïble d'una classe obrera immortal que es dedica a vendre orgullosament el seu temps com a col·lectiu, però que en realitat, i tràgicament, qui  el ven són els individus que la formen. Hem d'acabar amb el treball entès com a venda del propi temps. Hem de ser molt més conscients de l'immens valor del propi temps. Hem de recordar sovint que ens morim.

El temps val infinitament més que l'or. No som immortals. Només tenim una vida per viure.

També podria ser que el que em calgués es canviar de feina.
Publica un comentari a l'entrada