Pàgines

divendres, 20 de juliol del 2018

L'endemà de la retirada de les euro-ordres.

La retirada de les euro-ordres de detenció i, per tant, la llibertat dels exiliats representen una victòria per a l'independentisme. Es lícit llegir-ho així i jo me n'alegro.

Però serà bo no desfermar l'eufòria.

S'ha guanyat una batalla, però en cap cas la guerra. La guerra és la d'alliberament de la República. Aquesta guerra és lluny  de guanyar-se.

L'estratègia exterior de Puigdemont està demostrant-se efectiva. De fet, les victòries ens venen d'aquesta banda. La mobilització ciutadana hauria de ser l'altre front d'on vinguessin més victòries. No 'hi ha prou amb manifestacions com la del passat dissabte. Va estar bé i era necessària. Però no és suficient. Cal molta més mobilització. No n'hi ha prou amb els llaços grocs. Estan bé i són necessaris. Però no són suficients. Hem de pujar de grau. La mani de l'11 de setembre serà important. Però ho serà molt més  la mobilització prèvia i posterior. I sobre tot serà molt important donar contingut republicà a aquestes mobilitzacions. No ens podem quedar en reclamar la llibertat dels segrestats. NO és l'objectiu principal. Ens hem de conscienciar i centrar en l'autèntic objectiu que és desplegar la República, és dir, reprendre de nou la desobediència.

No podem quedar atrapats en una estratègia centrada en els segrestats. És el joc que vol l'adversari. A  tota acció hi ha una reacció. La reacció a la derrota europea serà sobre  el flanc més dèbil o sobre on pensin que poden fer més mal.

La reacció serà, per una banda, sobre els presos polítics. Buscaran la forma de fer-los patir. De moment mantenint el seu segrest i, si no en posem remei, aquesta tardor amb un simulacre de judici en el que se'ls "condemnarà" de per vida. Que ningú em parli d'un judici "just", Tots sabem que serà una venjança per les derrotes que els vam infringir l'1 i el 3 d'octubre, i també el 21 de desembre.

Per l'altre banda, la reacció pot aprofitar l'altra baula dèbil del front sobiranista: els partits.   El número d'ahir  amb la suspensió del ple sobre la "substitució temporal" dels diputats que "suggeria" Llarena va resultar descoratjador i va mostrar una debilitat extrema dels partits. Es va considerar la possibilitat de substituir els diputats! Encara sort de la retirada de les euro-ordres perquè és un canvi d'escenari que gairebé obliga al desacatament.

ERC i PDECat sovint semblen més centrats en barallar-se entre ells que en l'objectiu d'alliberar la República. Jo entenc que les seves estratègies puguin ser diferents i, fins i tot oposades, però la qüestió és que des d'una mentalitat d'estat, l'alliberament de República és l'objectiu prioritari. Per als dos. Han de coordinar-se per a assolir aquest objectiu tan aviat com sigui possible. Hi ho han de fer lleialment. No es poden exigir mútuament la renúncia als propis principis. La situació és excepcional i per afrontar-la cal un pacte nacional, que no té perquè prendre la forma de coalició electoral. Per il·lustrar aquest argument  l'exemple és la CUP.

La CUP segueix les seves pròpies regles i això fa que el seu impacte sigui difícil d'avaluar: a vegades sembla disposar d'una immensa capacitat de mobilització i de pressió política, en canvi, en d'altres el seu debat ideològic intern es fa difícil de comprendre des de l'exterior i sembla fràgil i a punt d'esberlar-se. Amb tot, sort en tenim de la CUP i del seu debat intern i l'esforç constant per mantenir l'equilibri entre coherència i acció. A ningú se li acudiria demanar a la CUP que renunciés als seus principis. Tanmateix, el seu capteniment és republicà.

ÉERC i PDEcat estan assumint el "govern autonòmic que és de construcció de la República però fent com que acatem", i la CUP no participa en aquest joc. La CUP ha anunciat que està disposada a entrar en el govern si és per a fer un "govern que desplegui la República". Aquesta participació voldria dir el desacatament immediat. Suposo que, per això, no són al govern ni se'ls espera, de moment.

Però hauran de ser-hi. Més aviat que tard, perquè la única via és la unilateral.

Han de marcar-se objectius realistes i assolir-los. Tenir una agenda és important, és el que va permetre el 9N2014 i el 1O2018. Quan ens diuen que posar dates i calendaris va ser un error ens menteixen. Al contrari, van ser claus. Marcar objectius i assolir-los és la forma d'avançar.

El genèric "eixamplar la base" no vol dir res. Fins on cal eixamplar la base? marqueu un objectiu! Com l'eixamplem? quin mètode seguirem? i com podem avaluar que funciona? La realitat és que aquests darrers anys, amb agenda, calendari i objectius, la base s'ha eixamplat com mai. Aquest és el mètode, doncs, que s'ha mostrat més eficaç. Canviar de mètode ara seria, al meu entendre, un error i una renúncia. La majoria absoluta sobiranista ja existeix i és llarga. La majoria absoluta independentista també existeix, com ens indiquen els resultats i els estudis. Ampliar-la? i tant, i sabem com.

Unilateralitat, és dir,  desacatament. Mobilització ciutadana creixent i lideratges valents. Objectius clars. Busquem uns nous 1 i 3 d'octubre.

Aquest cop sí que defensarem la República.