divendres, 26 de juny de 2015

L'insomni d'una nit de Sant Joan

I quan ja agafaves el son, peta un tro al carrer que deu haver fet un cràter com el de Tunguska. Segur que aquestes explosions no acceleren el canvi climàtic? algú ha estudiat això?

Recordo les nits de Sant Joan de quan era petit. Es tiraven petards des d'una setmana abans i la revetlla era un esclat continuat i eixordador. Hi influïa que casa nostra era al costat de la riera d'Escuder, que no es va asfaltar fins que vam tenir una edat i que, per la seva condició de via no asfaltada i deixada, era el pipican del barri i, per Sant Joan, el lloc on tots els nens anaven a tirar els petards, coets i material pirotècnic de tota mena, mida i potència.  

Potència és la paraula. En aquella època, algun dels petards que es tiraven haurien pogut ostentar dignament el títol de míssils balístics.  

Ha passat el temps. Avui som més cultes, més nets, gairebé es diria que del nord si això fos un assaig de càntic a un temple qualsevol. La riera d'Escuder fa molts temps que està asfaltada i dels jardins i horts del carrer Daoiz i Velarde -un sorprenent vestigi del Sants històric que va resistir fins al final del segle passat- ja no en queda més que el record en els veïns que ja no som tan joves. Potser ara que tots som més cultes, nets i sofisticats, algú pensarà que això dels petards haurà perdut part de la seva màgia ancestral. Serà veritat?

Ha passat el temps. I han vingut crisis molt dures. I amb el pas dels anys, els petards han anat reculant. A Barcelona, en general, només es tiren petards per la revetlla de Sant Joan, i en una franja horària de no gaires hores.

No crec que sigui cosa de que avui siguem més cultes, nets o bufons. Diria que és més prosaic: Els petards són cars. Tirar petards és, per a moltes cases i famílies, una despesa difícil de justificar. Literalment, és cremar diners.

En canvi, jo diria que hi han més fogueres. Ho prefereixo. En realitat, és el que debò és tradicional. Fogueres a les que es cremen andròmines velles. Tot allò que volem deixar enrere de l'any. Focs que cremen i il·luminen la nit més curta i disbauxada.

I es fa de la necessitat virtut i ens estalviem uns calerons en petards. Cremen fogueres de Sant Joan. Mengem coca, bevem cava, i vi, i licors dolços. Toquen orquestres i es fan balls. Cançons de moda, i no tant de moda, a les revetlles populars. És el mateix des de fa molts anys, però ara amb menys petards i més focs.

S'afegeixen nous costums i  comença a ser tradició anar a la platja, a veure sortir el sol. Ens estirem a la sorra després del ball. Hi han famílies, colles d'amics, parelles abraçades, algun solitari que busca companyia, o que només mira. Alguns dormen. Cansats o ebris. Encara crema la foguera quan neix el dia.

Jo mig dormia al meu llit. Somiava aquesta revetlla. Sant Joan al meu cap, amb la remor de fons dels petards llunyans d'aquesta festa del solstici. De sobte, un altre tro esclatant amb ràbia al carrer m'ha espantat. He saltat d'un bot i m'he quedat penjat de la làmpada. De veritat, era necessari tant d'escàndol? És mala llet, això. Torno al matalàs i, a la fi, m'adormo i ja no esclaten més petards, o ja no els sento.

Són prop de les deu quan em llevo. Ja fa algunes hores que el sol s'enfila al cel. El peculiar silenci del carrer em diu que aquesta ha estat una nit de festa.

Festa. Sant Joan. Solstici.

Estiu.
Publica un comentari a l'entrada