diumenge, 7 de juny de 2015

Triplet



... i tres.

Triplet del Barça, que suma la seva cinquena Copa d'Europa, o  Champions League, com li diuen ara.

Recordo estar veien el partit per la tele, al 92, quan el Ronald Koeman va clavar-li un míssil a la Sampdoria que va servir per guanyar la primera Copa d'Europa del Barça. Jo crec que ningú s'hauria cregut en aquell moment que menys de vint-i-cinc anys més tard el Barça hauria acumulat cinc copes d'Europa, dues d'elles amb triplet i que seria, estadístiques irrefutables, el gran dominador del futbol Europeu de la dècada i mitja que portem de l'actual segle XXI.

Aquell gol de Koeman va ser, d'alguna manera, el fruit del caràcter guanyador, de l'estil i la forma d'entendre el joc que va implementar Johan Cruyff. Però no només el Barça, i al Barça. Aquell any el Barça va guanyar la Copa d'Europa, i molts barcelonistes, molts catalans, van comprendre que es podia guanyar. En què? en tot. Amb un esforç imprescindible, i amb una convicció ferma en les pròpies possibilitats. Sobretot va quedar clar que es podia ser el millor. Que l'èxit era un objectiu assolible. Que el  talent, la imaginació i la convicció assenyalen el camí. Que la sort arriba quan la busques i t'has preparat per aprofitar-la. Aquell Barça va provocar un clic mental necessari.

Van ser els anys del Dream Team. Seguit del Barça de Rijkaard, de l'escola cruyffista, i la segona copa d'Europa. Es va entrar en una etapa de cert desconcert després d'aquell cruyffisme inicial, i cal esperar a Laporta i Guardiola per a recuperar el camí. Guardiola, el cervell al camp del Dream Team de Cruyff, reimplementà aquella filosofia des del seu segell propi i enceta una etapa d'èxits, amb dues Copes d'Europa més que, amb giragonses i alguna interrupció, essencialment, avui encara dura, ara sota la batuta de Luís Enrique.

Ja ho he dit algun altre cop. HI ha una connexió subtil, potser malaltissa, entre el Barça i l'"esperit" del país. O potser és més prosaic: que el Barça guanyi posa de bones a la majoria del país.

Es poden discutir moltes coses: els sous dels jugadors, els patrocinis de l'equip, o les ratlles horitzontals a la samarreta. El que sigui. Només faltaria. Però això no treu que quan el Barça guanya, i ho fa amb èpica, amb brillantor, una majoria del país se sent més bé, amb més confiança. Una majoria del país se sent guanyadora, sent que pot afrontar reptes difícils i superar-los.

No és racional. Al contrari. És visceral. És el click que deia abans. Aquell factor de confiança que t'empeny pel camí nou i desconegut, perquè tens seguretat en tu mateix; en comptes de triar la zona de confort.

Jo crec que aquesta connexió existeix. Per això imatges com les d'ahir no tenen preu: els cracks del Barça vinguts d'arreu del món, contents, celebrant l'èxit lluint les seves banderes nacionals; Però també Pedro, lluint la de Canàries, i Jordi Alba la de la ciutat de l'Hospitalet de Llobregat lligada a la cintura.

Per descomptat, el gest de Piqué, agafant la bandera mixta Catalunya-Barça i plantant-la al mig del camp. Shakira diu que Piqué serà president del Barça algun dia. Sospito que té raó. De l'actual plantilla, Piqué és qui sintonitza millor que ningú amb aquests anhels de l'afició i qui l'encerta més en interpretar-los (un altre dia caldrà parlar de la seva fixació amb les xarxes...)

Imatges: els nens, els fills dels jugadors, van baixar al camp i van jugar amb aquests elements, com ja van fer amb la Copa del Rei. De nou Piqué, no se si és conscient de la potència de les imatges, li posa, genoll a terra, la medalla al seu fill...

Tot això no té preu. És visceral i les imatges són molt potents. Hi ha un relat i uns valors que estan allà. Amb Guardiola eren molt explícits, potser perquè s'estava construint el relat. Amb Luís Enrique, el relat està interioritzat. Ara, senzillament, es viu.

La d'ahir va ser una gran victòria, lluitada, suada i patida contra la Juve, que va ser un finalista poderós i molt competitiu. Valent. Admirable. Honorable i digníssim. La grandesa de la Juve encara posa més valor al títol aconseguit ahir.

No és paradoxa: la d'ahir va ser una victòria del Barça, però també va ser-ho de la Juve, i de tots aquells que -no cal que siguin del Barça o de la Juve- creuen en una determinada forma d'actuar, de lluitar pel que creus i de confiar en les pròpies forces i en les del teu grup.

Jo crec que aquest sentiment visceral forma part avui del nostre país. S'ha anat formant i ha anat creixent amb el pas del temps per la confluència de diferents factors. Però ara ja tant se val quins i com. No cal ser del Barça per sentir-lo.

Ara estem en aquest punt. Visquem-lo. Tinguem confiança. Perseverem. Lluitem pels nostres anhels. Els aconseguirem. Podem guanyar.

Gràcies, Barça!



Publica un comentari a l'entrada