Pàgines

dissabte, 28 de juliol del 2012

Ni pactes fiscals ni punyetes.

Cal agrair al PP que hagi deixat clar, d'entrada, que de pacte fiscal res de res. Que ni parlar-ne.

Sincerament, gràcies. Ara mateix tot el numeret mediàtic que es podia muntar al voltant del "pacte fiscal" i que només hauria servit per tenir entretingut al personal durant el temps que al PP li hagués semblat bé, i que CiU hauria desitjat que s'allargués fins a les properes eleccions catalanes, s'ha esfumat.

No haurem de patir la vergonya d'un circ com el que es va muntar al voltant de l'estatutet. Ja està. Des de CiU no ho donen per tancat i diuen que aquest cop als morros no ha estat oficial i que, de fet, encara no s'han posat a negociar.

Quina gràcia. Com si tinguessin alguna força per negociar. Desperteu! els heu demanat un "rescat"! i ara voleu negociar amb ells? És de ser inútils, com diuen a la tele.

Vaig poder veure uns moments del debat al Parlament sobre el "pacte fiscal" i no em podia treure del cap la sensació d'estar contemplant l'escenificació d'una gran mentida: Uns parlant de "la clau i la caixa", altres dient que demanem el concert econòmic, uns altres que si la Hisenda pròpia, uns de més enllà que si "l'agència compartida amb doble clau", encara d'altres que "Lofca o res", i també els que diuen que "pacte fiscal en la línia del concert econòmic".

En defensa del "pacte fiscal en la línia del concert econòmic" que ha de ser "tenir la clau i la caixa" es va alinear la majoria de CiU,ERC i ICV. Sembla ser que aquesta cosa tan complicada que es vol demanar és assimilable a demanar la independència fiscal. Em demano si no seria més senzill, en comptes de demanar la independència fiscal, proclamar la independència nacional.

Sigui el que sigui, l'endemà, el ministre Montoro va dir que de pactes fiscals res. I la vice-presidenta Soraya va acabar de reblar el clau amb un pujolià "ara no toca". Fi de la partida.

Suposo que a CiU el "no" el donen per descomptat, però que en els seus càlculs esta el poder entrar en el procés parlamentari i arribar a una situació de gran dramatisme mediàtic, com amb el Pla Ibarretxe, que els permeti ser "víctimes" d'una gran derrota i aparèixer com herois tràgics que lluiten contra forces infinitament superiors. Tot això amb vistes a capitalitzar la frustració generada per obtenir una majoria còmoda a les properes eleccions catalanes, i qui dia passa, any empeny. Si és aquest el pla, que sàpiga CiU que se'ls veu el llautó d'una hora lluny. No colarà.

El PP ho ha fet bé: uns copets a l'esquena i "Mirin, ara no toca". Els faltava dir "No emprenyeu amb bajanades". La "derrota" del pacte fiscal no tindrà, doncs, l'èpica de la "derrota" del "Pla Ibarretxe". En part perquè el PP actual, tot i que és molt més agressivament centralista i uniformitzador per la via dels fets, per la via de les formes, en canvi, és molt més civilitzat que el PP d'Aznar (tot i que no poden evitar tenir personatges extraordinàriament desagradables, com els mateixos Montoro, De Guindos, o Andrea Fabra).

A mi, el que em sorprèn, com a militant, és el suport que ERC està donant al pacte fiscal. Tal com ho veig jo, és fer-li el joc a CiU. Està escrit que el pacte fiscal no anirà enlloc i que el seu fracàs no mourà CiU cap a l'independentisme. Només se m'acut que és una forma de tractar de posar en evidència a CiU de cara a intentar créixer a les properes eleccions. Similars deuen ser les motivacions d'ICV.

Qui està fent un paper més galdós en tot aquest afer és el PSC. Aquest partit, que va arribar a aprovar un projecte d'estatut (l'estatut del Parlament del 30 de setembre de 2005) que recollia en el seu "TÍTOL VI. DEL FINANÇAMENT DE LA GENERALITAT I L’APORTACIÓ CATALANA A LES FINANCES DE L’ESTAT", el concert econòmic o, si és prefereix, un "pacte fiscal en la línia del concert econòmic" avui se'n desdiu de tot allò. El PSC ha perdut el nord.

En fi. Només espero que el PP liquidi aquesta llufa del pacte fiscal ben aviat. de fet, el que és trist és veure com al Parlament perden el temps en anar-se per les branques. És que no han entès en quin punt estem? Els parlamentaris del Parc de la Ciutadella prenen per rucs als ciutadans de Catalunya? per pura lògica: ¿com és que demanes un préstec d'emergència a canvi de deixar que se't fiquin a casa a dir-te què fer i què no fer i, a continuació, demanes posar condicions sobre unes finances que ni controles ni et deixaran controlar per les bones?

És que és ben senzill, coi! les independències, fiscals, nacionals, o les que siguin, no es demanen. Es proclamen. No hi ha més. En comptes de demanar l'impossible, el que cal és emprendre una acció que permeti obtenir el control efectiu sobre el que es recapta a Catalunya. Potser alguna cosa en la línia del que va suggerir Múriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural. Fets consumats, i no paraules.

Per il·lustrar aquest text, adjunto la intervenció de Joan Puigcercós en el debat sobre el pacte fiscal. Interessant. Explica la posició d'ERC, que com he dit abans, trobo que en la pràctica només dona aire a CiU. El no al "pacte fiscal" està més que assegurat, i CiU no sortirà d'aquest afer re-fundat com a partit veritablement independentista. Perdem un temps preciós discutint el sexe dels àngels quan caldria passar a l'acció amb decisió i coratge. Un temps que es perd que es tradueix en més empobriment, més atur i menys drets per als homes i dones de Catalunya.