L' "Informe Lugano" és un (fals) informe que analitza cap a on va, i les alternatives per a la pervivèncian del capitalisme neoliberal al segle XXI. Un informe suposadament encarregat per una organització secreta de les elits del planeta.
(Informe Lugano. Susan George. Ed. Encuentro - Icaria editorial - Intermón Oxfam)
Aquest (fals) informe escrit al 2001 per la politòloga Susan George descriu, entre d'altres coses, com dimensionar la població del planeta per a dur-la a un volum ideal per al capitalisme neoliberal. El llibre posa aquesta dimensió en un volum de població similar al de la dècada dels 70 del segle passat. Això vol dir passar d'una població per sobre dels 7.000 milions a una de, aproximadament, 3.000 milions.
Aquest genocidi s'hauria de perpetrar de forma que es respectessin els bens materials. Com aconseguir-ho? L'estudi analitza diferents vies i una d'elles és la de les pandèmies.
Al capítol 7, "Els flagels", hi ha un secció dedicada especialment a "les malalties exòtiques". Explícitament es menciona l'ebola. Reprodueixo (i tradueixo, perquè l'edició que tinc a casa és en castellà) el text. Torno a dir que estic parlant d'un llibre escrit al 2001. De fa, per tant, tretze anys.
"Quines són les perspectives per a les malalties exòtiques? en pocs anys, brots aïllats, símptomes aterridors i escriptors de talent han convertit patologies abans poc conegudes, com lÈbola, en quelcom de familiar. Com ERP (Estratègies de Reducció de la Població), esperem relativament pocs resultats d'aquests virus residents a zones caluroses, siguin filovírids (vector desconegut, possiblement rats penats o micos: Ebola, Marburg, Reston), arenavírids (que propaguen els rosegadors: el Matxupo, la coriomeningitis, la febre hemorràgica, la febre de Lassa) o bunyavírids (que propaguen les garrapates: la febre hemorràgica del Congo de Crimea i la del síndrome renal). Precisament per ser tan espectaculars, aquests brots s'han vigilat molt de propi, al menys fins ara, se n'ha limitat la rapidesa.
Certes pràctiques culturals que no existeixen a occident propicien el contagi. A la majoria de les societats africanes, és habitual el contacte físic amb els morts i els cadàvers han de ser purificats mitjançant la neteja i l'expulsió de l'orina i les femtes, cosa que garanteix pràcticament la transmissió dels virus a la família i els amics. No podem descartar que el portador d'un virus mortal prengui un avió a Nova York o a parís, però no considerem que aquestes malalties causin una gran mortaldat. El temut Ebola, per exemple, és summament sensible a la llum ultraviolada. Naturalment, si aquests virus exòtics es generalitzessin prou com per mutar amb rapidesa, aleshores les conseqüències no serien imprevisibles.
Tanmateix, hi ha una forma en que l'aparició d'una malaltia aterridora i excepcionals podria fomentar una mortaldat més enllà de la pròpia capacitat destructora del virus. Degut a la llarga experiència i per bones raons, els occidentals estan acostumats a a un nivell professional elevat i a la dedicació desinteressada dels seus metges i infermeres i tendeixen a atribuir automàticament aquesta conducta altruista als treballadors mèdics d'altres llocs. Haurien de replantejar-s'ho.
Quan el 1994 la pesta (yersinia pestis) va arribar a Surat, a la regió occidental de la Índia, tres quartes parts dels metges particulars de la ciutat van fugir i només una petita fracció del personal hospitalari va acudir als llocs de treball. Cent pacients que patien la malaltia i que havien acudit a l'hospital local , en veure que no rebrien atenció mèdica, s'ho van rumiar i van tornar a casa seva, escampant el mal pel camí. Va caldre l'exercit per mantenir a la resta de pacients a l'hospital per impedir nous contagis. La conducta de la professió mèdica podria contribuir en alguns casos a la difusió de la malaltia".
Repeteixo el que he dit en alguna ocasió i que vaig llegir o escoltar a alguna banda: no és veritat que existeixi una societat secreta que dirigeix el món des de l'ombra amb l'única finalitat de servir els propis interessos. Ara bé, el funcionament del món s'explica molt bé si fem l'aproximació de considerar que aquesta societat secreta existeix. L'informe Lugano (2001) va ser, entre d'altres coses, el resultat de fer l'exercici justament d'aquesta aproximació.
L'Ebola no matarà milers de persones a Madrid ni a Espanya. Tant de bo que no mati a ningú i espero de tot cor que Teresa se salvi. Però l'Ebola ha posat de manifest la increïble incompetència dels directors de la sanitat a la comunitat de Madrid i del "gobierno de España". I dic increïble incompetència perquè no vull parlar de negligència criminal.
Sí que puc parlar de brutalitat inhumana: de deixalles humanes com el conseller de Sanitat de la comunitat de Madrid. Però en mans d'aquestes desferres està la sanitat pública de Madrid. Tot un signe dels temps. Com he dit abans, fa tretze anys un llibre es plantejava la possibilitat que l'Ebola arribés de forma descontrolada a una ciutat com Nova York o París. Tretze anys. L'ebola va arribar a Madrid, en teoria, de forma controlada. Però hi ha hagut un contagi. De fet, això és el que resulta inversemblant. O, de fet, no.
Segur que Susan George no havia pensat en la incompetència manifesta d'uns "dirigents" com vector de transmissió. No se li pot retreure. Costa d'imaginar.
Per anar acabant, hi ha un parell d'enllaços al blog d'economia Gurusblog que vull posar. Planteja preguntes encertades i incisives. Des d'aquí em sumo a la seva petició de responsabilitats penals:
1. En Madrid tenemos a un inframental de Consejero de Sanidad.
2. Después de leer esto no te extrañará que haya habido un caso de contagio por ébola en Madrid.
En tot cas, ja es fa tard. Es fa molt tard per als centenars o potser milers d'africans que estan afectats per l'ebola. I pels molts més milers afectats de malària, o tuberculosi, o diarrea... o afectats per la manca d'aigua, de mesures sanitàries i d'educació, que aquests són els autèntics vectors transmissors de les pandèmies, molt més que els mosquits o les puces .
Sí, jo també penjaré la foto. Aquest és el rostre de l'ebola a l'Àfrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada