Amb la designació de Rio com a seu dels Jocs Olímpics crec que molts ens hem tret un gran pes de sobre. Si Madrid hagués estat nominada des d'ara fins a una bona temporada més enllà dels jocs hauríem viscut enmig d'una desesperant tempesta espanyolista. Però això només hauria estat la xocolata del lloro. El que hauria estat angoixant de debò és que tots els esforços d'inversió haurien anat a l'aparador madrileny i, sobretot, a les butxaques corruptes de la casta de funcionaris, polítics i empresaris tant característica de la capital del regne. D'això a Barcelona en sabem una mica. Més que res, perquè ja ho hem viscut, i pagat, i, d'alguna manera, encara ho paguem.
Però el que em crida l'atenció de l'elecció de Rio, i més encara per la forma com ha anat, és la metàfora que hi veig.
Jo estic disposat a acceptar que la candidatura de Madrid era bona. Àdhuc molt bona. Perquè no? dins del meu desconeixement, estic disposat, fins i tot, a acceptar que era la millor. En canvi, el COI ha triat Rio. Ha triat Rio després de descartar Chicago en primera ronda, i Tòquio a la segona.
I vet aquí la metàfora: què ha triat el COI? una potencia emergent. La capital d'un membre del club BRIC (Brasil, Rússia, Índia, Xina -China, en anglès-), en contra de la capital d'un membre del club PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya -Spain, en anglès-). Un emergent contra un decadent. Lula Da Silva contra ZP. Un país que vol créixer i que té ganes de fer-ho, contra un estat, que no país, que està qüestionat des de dins i des de fora.
Un estat que ha vist -i aquesta és la notícia del dia, ara que l'efecte nominació ha passat i només queda desparar les taules de la festa que no va ser- com més de 80.000 ciutadans passaven durant el setembre a engreixar la ja prou inflada llista dels aturats. L'estat reconeix, després de manipular els números i descomptar de la llista amb tot el que sigui imaginable, més de 3.700.000 aturats. En la seva decadència, han estat capaços de dir que, si més no, aquests resultats són millors que els de setembre de l'any passat. Extraordinari. (3.700.000 aturats segons l'INEM. Però la EPA, Enquesta de Població Activa, també del ministeri, que no descompta, per exemple, als aturats que estan fent un curs de formació, parla de més de 4.100.000 aturats, un 18% d'atur).
Al Principat no podem tirar coets tampoc: més de 12.000 nous aturats. Al País Valencià, gairebé 10.000. A les Illes Balears, més de 5000. El total d'aturats als Països Catalans és de més d'1.000.0000 (Si seguiu l'enllaç veureu que les dades per a Balears estan malament, posa com a increment del mes el nombre total d'aturats).
Doncs aquest estat, aquests països, són els que el COI ha descartat. De la mateixa i significativa manera que també ha descartat Chicago: Els EUA també estan en reculada. El món, de fet, està en reculada a causa de la crisi que es va encetar als EUA.
Tòquio també ha estat descartada. La proposta de Tòquio era, en realitat, una denúncia massa descarada de que el món ha de canviar. Tòquio no podia ser seleccionada perquè el seu missatge, d'alguna manera ecologista, més que d'"esperança" es podia interpretar com d'"alarma". Però algú dubta que uns jocs a Tòquio no haurien estat excepcionals?
I el COI ha triat Rio. Un emergent. En la meva lectura de la metàfora, el missatge del COI és que s'aposta per un ordre nou, multipolar, amb els BRICs jugant un paper important en el nou ordre. Però, crec jo, que l'aposta del COI és que tot canvii per a que no canvii res. També era una gran aposta la de Tòquio, potser la que més ens convé, més en la línia pensar en decreixement, que no en nous ordres, o en la insistència en el creixement que representen els emergents. Tot això, és clar, és només metàfora, doncs si alguna cosa són els Jocs Olímpics és un negoci bestial i antiecològic i en les antípodes d'un decreixement real.
Però els missatges podrien ser aquests. Així, les "forces vives" de Chicago i Madrid volien uns jocs a les seves ciutats: grans negocis, inversions, promoció. Però el COI ha castigat la decadència. Durament amb Chicago, descartant-la en primera ronda, però amb una extraordinària duresa amb Madrid, perquè? en aquest cas la lectura de la metàfora és aquesta: el primer guanya, el segon perd, els demés participen. En quedar segona, de cara a la galeria s'ha arribat fins al final, però la derrota, en aquest cas és un càstig amarg.
Per la seva banda, Tòquio ens feia un avís: cal canviar de veritat. Rio ens deia: volem créixer i ser com vosaltres. Premiant a Rio, el COI -occident i el primer món, el de veritat, els països rics que estan emetent el missatge que ja s'està sortint de la recessió (Ni EUA ni, per descomptat, Espanya, estan en aquest club)- s'ha premiat a ell mateix i no escolta el missatge japonès. Tota una metàfora. El capitalisme que es "refunda", que canvia alguns actors, per a que tot segueixi igual. Però les coses podran ser iguals? De debò que aquest és el camí?
Un pes de sobre menys. Ens estalviem la vergonya i la càrrega de Barcelona i València subseus olímpiques. Ens estalviem la depredació d'un Madrid hipertrofiat. En aquest sentit, gràcies Rio. Però també: escolta Rio, no és aquest el camí. Mireu Tòquio. feu cas de Tòquio. El seu missatge és el que ens convé. Adéu Chicago. Els vostres amics no ho són tant i us deixaran sols. Adéu Madrid, adéu, Espanya. A tu també et deixaran sola. Et deixarem. No ens convé estar al costat dels perdedors. És supervivència. Aquest vaixell cal abandonar-lo mentre encara es pugui salvar alguna cosa. I llavors, emprendrem un rumb diferent.
Un altre món és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada