Prou de perdre el temps

La notícia del dia és que el Tribunal Constitucional segueix sense emetre la sentència de l'estatut. Es veu que la ponència que s'ha presentat avui que esmenava quaranta articles i n'interpretava d'altres era massa tova. Els jutges del sector conservador més una parell dels suposadament "progressistes" han votat en contra de la ponència.

La meva lectura és la següent: l'estatutet serà molt retallat i el que s'està decidint és la magnitud de la retallada. No n'hi ha prou amb rebutjar la definició de "nació preambular", o tocar quaranta articles, o dir com cal intrepretar-ne d'altres. No. Potser voldran que, explícitament, en l'article primer aparegui alguna cosa tipus jurament de fidelitat a la bandera espanyola o el dret i el deure dels catalans a conèixer i cantar el "cara al sol".

Els entesos diuen que, després del que ha passat avui, cal tornar a començar de nou i la sentència no sortirà abans de les eleccions al Parlament, a final d'any.

No tinc ni punyetera idea de com els nostres polítics ens vendran aquest nou aplaçament. Potser alguns respiraran alleujats. Tanmateix, espero que a cap se li acudeixi dir que aquest aplaçament permet tenir esperances de que que l'estatutet no serà tocat. Aquest aplaçament l'únic que vol dir és que els "jutges" del constitucional no s'han acarnissat prou en aquest judici que nominalment és contra l'estatutet, però que, de debò, és contra els catalans.

Quan arribi el dia, el constitucional li farà una nova ribotada a l'estatutet. Això és el que passarà. Això és el que han vingut a dir avui. L'estatutet, els catalans, Catalunya, fa temps que estan sentenciats i condemnats en aquest "judici". No hi ha cap possibilitat de que l'estatutet se'n surti. Aquest és el fet.

Les paraules d'uns i d'altres demanant calma i esperar a sentència són, doncs, una presa de pel. Sabem de sobres que l'estatutet serà retallat. Sabem de sobres que la "democràcia" espanyola es passa per l'engonal el resultat del referèndum. Sabem de sobres que mai acceptaran com a constitucional ni tan sols la humiliant definició de "nació preambular". Que no vinguin, doncs, els polítics d'aquí d'allà demanant que s'esperi a que es dicti sentència, perquè la sentència ja està dictada.

La sentència ja està dictada. Han decidit que els catalans no tenim dret a la identitat nacional. Han decidit que la meva identitat nacional l'he d'adaptar al que ells manin. El tribunal constitucional pretén ficar-se dins el meu cap i dir-me que he de sentir i que he de pensar. Pretén dir-me qui soc.

Doncs no. Jo sé qui soc. Jo i molts més. No em faran creure. La meva nació és Catalunya.

La llei quan és injusta cal combatre-la. Les lleis espanyoles són injustes.

Cal trencar amb les seves lleis. Aquesta és la conclusió. No cal esperar a que es dicti sentència perquè la sentència fa temps que està dictada de facto. No cal esperar. Mai, en realitat, ha calgut esperar. Ara, si de cas, es veu molt clar. Aquell que diguin que cal esperar la sentència, simplement, ens volen enganyar.

Només hi ha una resposta possible a la sentencia. Ells ens neguen. Neguem-los a ells. Tirem pel dret. Adéu, Espanya. Independència. Prou de perdre el temps.