dilluns, 5 d’abril de 2010

Tren correu 1.104



Un altre llibre llegit aprofitant el temps de vacances: "Tren correu 1.104. El darrer viatge del Quico Sabaté i els seus quatre companys", de Joan Ventura. Editorial Edithot.

Es tracta d'un llibre recent, editat el gener d'enguany, amb motiu del cinquanta aniversari de la mort del Quico Sabaté i dels seus companys a mans de la Guàrdia Civil i del Sometent.

Qui era el Quico Sabaté? Molt resumidament: un lluitador antifranquista anarquista i partidari de l'acció directa. En Quico Sabaté va arribar a ser considerat per la propaganda feixista com "l'enemic número u del règim". En acabar la guerra civil, Quico Sabaté va continuar la lluita com a maqui des de França, creuant la frontera per a realitzar les accions que el van fer temut i odiat entre els franquistes i que el van convertir en personatge llegendari entre els contraris a la dictadura.

El llibre ens parla de la darrera incursió del Quico Sabaté amb quatre companys més. Aquesta incursió va acabar tràgicament amb el Quico, els seus companys i un guàrdia civil morts. En aquesta ocasió el Quico pretenia arribar a Barcelona per a venjar-se dels inspectors de la "Brigada Político Social" - l'aparell de repressió franquista- que havien assassinat als sues dos germans.

En la seva primera part el llibre relata de forma semi-novel·lada les diferents etapes de la incursió dels maquis, el seu primer encontre amb la Guàrdia civil al Casot de Falgars, el setge que va patir el grup al mas Clarà i la fugida ferit i en solitari del Quico tot prenent el tren correu provinent de Portbou, i de com veient-se cada més envoltat, va provar de fer-se fonedís abandonant el tren a Sant Celoni, i com allà, segurament sota els efectes de la morfina que s'havia injectat per suportar el dolor de les ferides, va perdre el domini de la situació i, finalment, va ser abatut pel sometent el dia 5 de gener de 1960.

La segona part del llibre recull l'informe i les autòpsies que va fer la Guàrdia Civil. En Joan Ventura detalla sobre l'informe els punts foscos i les contradiccions que se'n poden observar.Així, per exemple, sembla que els quatre companys del Quico Sabaté havien decidit rendir-se al Mas Clarà quan es van veure envoltats i que van resistir fins a la matinada per a donar temps al Quico per a poder intentar la fugida. Aquesta decisió la van prendre suposant que en lliurar-se a la policia salvarien la vida. Però, pel que es dedueix dels informes policials,
van morir tots durant el tiroteig, ara bé, resulta que els testimonis diuen que realment els companys del Quico es van rendir (dos d'ells si més no, l'altre va quedar ferit greument al principi del setge i probablement ja era mort a la rendició, i l'altre va provar d'ocultar-se al Mas Clarà, però fou descobert). Llavors cal sospitar que els companys del Quico van ser assassinats per la Guàrdia Civil que va simular la fugida i els va matar emparant-se en la "Llei de Fugues".

Finalment, a la part del cloenda, Joan Ventura ens presenta amb més detall al personatge del Quico, el seu ideari polític i com estava estava de sol, d'alguna manera abandonat per la CNT que,en aquella situació,trobava en el Quico més aviat una font de problemes que un activista útil en la seva estratègia. Ventura també ens fa un petit esbós de la resta dels personatges que intervenen en l'aventura i dels motius que haurien impulsat Quico a aquesta incursió que, pel que es veu, el mateix Quico sospitava que podia ser l'última.

En homenatge al militant anarquista el casal independentista popular de Sant Celoni pren el seu nom. Segurament el seu record haurà de ser així. Avui que es parla tant de memòria històrica, aquest és un dels personatges que convé recordar: pel seu caràcter llegendari, una mica Robin Hood, però també pel seu esperit de llibertat (i llibertari) que el va portar a actuar com a maqui, al marge dels moviments de resistència "oficials". Cosa que segurament també el situarà en la marginalitat d'aquesta memòria històrica oficial.

Com deia el mateix Quico: "Tu saps molt bé que sols la mort podrà fer-me canviar. Mentre visqui jo he de lluitar, perquè vaig néixer per a la baralla, i la batalla, per a mi, és un joc i lluitaré contra la tirania i les injustícies [...] Avui tenim un problema a Espanya que afecta a tots els espanyols de consciència: és un deure moral i una responsabilitat amb els que estan a les presons i presidis i amb tots aquells que caigueren, que moriren amb la convicció que altres estaven darrere seu i que continuarien la lluita"
Publica un comentari a l'entrada