Un company de la meva època de profe universitari deia : « els problemes complexos demanen solucions complexes », i és ben cert. És una frase que fa mal perquè el que ens agradaria seria que els problemes complexos fossin fàcils de resoldre, que en general els problemes tinguessin solucions senzilles.
És cert que molts cops la solució a un problema es basa en una idea clau sobre la qual es pot bastir la solució, i potser aquesta idea és senzilla, o fàcil d'explicar, però, tanmateix, la implementació de la solució topa amb infinitat d'altres problemes que fan que el resultat final sigui una construcció amb molts detalls i que demana equilibris, compromisos i proves per garantir que els objectius s'assoleixen de forma raonablement satisfactòria.
Tot això ho dic a la vista del que ha passat avui al Parlament, en resum: La investidura de Puigdemont s'ha aplaçat. Es guanya temps per trobar una solució que haurà de ser complexa a un problema que és complex.
Potser el problema més gran de tots és que s'està desactivant el carrer. Em fa l'efecte que l'estat major (o els estats majors) de l'independentisme o no volen portar la situació fins al punt de tensió que es va viure el 27O o, en tot cas, han renunciat a portar l'enfrontament amb l'estat al nivell de la resistència pacífica massiva, o a l'acció directa al carrer.
Em fa l'efecte que es vol minimitzar la acció al carrer i centrar-se exclusivament en el combat institucional.
Però això té una pega molt grossa : en el combat institucional sempre hi haurà subordinació i, per tant, sempre hi hauran cartes marcades i regles que es canviaran a conveniència de l'estat.
Si es porta el xoc al pla institucional i es descarta el carrer ja hem perdut.
La qüestió és diàfana : si es fa president a Puigdemont, per exemple telemàticament, amb desobediència explícita del 155, però el xoc es redueix a l'institucional el resultat serà que hi haurà repressió : Tindrem més electes tancats i continuació de la intervenció de les institucions via 155. Estaríem com ara. En realitat pitjor, perquè hi haurien més presoners.
Si el xoc inclou el carrer de ben segur que tindrem repressió i escalada de la repressió. Però en aquest cas es plantejarà el repte del control efectiu de Catalunya per part de l'estat, cosa que no sembla possible vista la resistència l'1 d'octubre, o la vaga general del 3 d'octubre o la vaga general i els tall de vies del 8 de novembre. Hauria de ser, també una resistència persistent en el temps i, en particular, caldria preservar la llibertat dels electes i del Parlament.
Només veig aquestes opcions. Aquest moviment ha començat al carrer, i el carrer és l'únic que té prou força per menar-lo a port.
Segur que m'equivoco i no tinc en compte molts aspectes. Com sigui, entenc que el President del Parlament estigui tractant de trobar una solució que ens permeti avançar en el desplegament de la República i, en aquest sentit, entenc l'aplaçament d'avui com una forma de guanyar una mica de temps.
Però el problema és diabòlic : investir Puigdemont significa repressió. No investir-lo és la victòria del 155. Investir Puigdemont sense comptar amb la força del carrer resistint i defensant el Parlament vol dir, en el millor dels casos, que més electes aniran a presó i la situació no haurà millorat, de fet, al acceptar el joc de la repressió sense cap resistència estarem acceptant també que el tribunal constitucional alteri -com ja ha alterat- el resultat de les eleccions i no es pot descartar, a mig plaç un govern del 155 amb Inés Arrimadas de presidenta, amb l'únic objectiu de desballestar completament les institucions catalanes, el model educatiu i els mitjans públics de comunicació.
Investir Puigdemont, per tant, només pot anar acompanyat d'una demanda explícita a la població de la defensa de les institucions. Tal com ho veig ara mateix.
Hi han altres vies, segur, però amb elles l'autogovern català sembla que queda tocat i recula i, en certa forma, suposen la victòria potser no absoluta, potser no completa, del 155.
En fi. A veure què passa. Només espero que, aquest cop, els nostres electes, els nostres representants, entenguin que en aquest combat hi hem de ser tots.
Jo vull, almenys, tenir la possibilitat de defensar la República.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada