sense por

Com es venia anunciant, el nombre d'aturats ha pujat el mes d'agost. L'acabament dels contractes temporals de serveis turístics, l'acabament de les obres del plan-E, el degoteig d'EROS han dut a les dades que ja es coneixen.

D'aquí al cap d'any es preveu un increment continuat de l'atur. La pressió dels partits d'esquerres ha forçat al govern a ampliar l'ajuda de 420€ a tots els aturats que han esgotat les prestacions durant aquest any. Segueixo pensant que si bé és necessari alguna acció d'aquest tipus, només és un pedaç. Qualsevol solució, però, que per força implica canviar l'estructura econòmica del país, demana molt temps. Demana, per començar un canvi de mentalitat de la gent, i una formació general mitjana superior.

La formació és una paradoxa. Mai com avui hi havien hagut tants universitaris. A la vegada, el fracàs i abandonament escolar són molts alts. No hi ha un terme mig. On és la FP? Per què tants estudiants han preferit, i prefereixen, abandonar abans d'acabar la FP? Això també ha de canviar.

El que cal fer és començar a canviar. Serà dolorós, és clar, i -literalment- caldrà pagar les hipoteques i els deutes contrets. No tothom podrà, i aquest cost caldrà assumir-lo entre tots plegats. Més enllà de pagar als bancs, el que cal fer és retornar al futur, als nostres fills, la riquesa que se'ls ha manllevat. Un crèdit no és més que portar riquesa del futur al present, i no s'ha de confondre amb una inversió, que és tot el contrari: gastar riquesa del present per a generar riquesa en el futur.

Ara és quan cal invertir sense por en el futur. Tampoc tenim alternativa. Ara cal invertir per a fer un món amb regles diferents. Cal invertir en educació i formació, això és el primer i fonamental. Cal invertir en crear consciència de classe, de país, de societat i cal invertir en confiança entre nosaltres. Cal invertir en una estructura econòmica nova. Cal invertir per a que l'energia del futur sigui neta i no es depengui del petroli. Cal invertir per adonar-se que la riquesa no va lligada al "creixement econòmic". Que justament és el model de "creixement econòmic" el que està en crisi. Cal invertir en decreixement.

I cal canviar perquè adonar-se que la riquesa està en decréixer és el pas més important de tots. És el pas que no donaran mai els polítics, governants ni elits empresarials. El seu món és aquest que avui està en crisi i tractaran per tots els mitjans al seu abast de que les coses seguiexin iguals, però pitjors: poderosos amb beneficis en augment, classe treballadora explotada i reprimida, i un nombre cada cop més gran d'exclosos, per una banda subvencionats i per l'altra reprimits.

Es parla de la dècada perduda del Japó, doncs bé, jo crec que si no fem res, si no som capaços d'afrontar el futur i plantar-li cara, de dir alt i fort, "no és això el que volem" i "un altre món és possible", si no ens aixequem i ens llevem les pors, tan còmodes com són, no tindrem una dècada, sinó una generació perduda.

El que tenim per davant és una generació per guanyar. Un món nou per guanyar. Un canvi que comença ara. Un altre món és possible i ara se'ns ofereix l'oportunitat d'aixecar-lo sobre les runes d'aquest món vell que s'acaba. Però no val a badar.

Es pot. Podem. Un altre món és possible.