dilluns, 4 de setembre de 2006

Jo també vull un estat propi (II)

Ho he fet! he acabat "Els viatges " d'Ibn Battuta. Gran llibre. Per començar, gran en tamany. Degut a que me l'he llegit fonamentalment en els trajectes en transport públic, he trigat quatre o cinc mesos ben bons en llegir-me'l tot. Certament que si s'hagués tractat d'una d'aquelles novel·les que enganxen i apassionen des del primer moment me l'hauria llegit en una setmana, però no és el cas. És un llibre que està farcit de dades, de dates, de llocs i de noms. Hi han alguns noms àrabs que ocupen una línea sencera, i part de l'altre! és, per tant, molt dens en alguns paràgrafs. També està farcit d'històries. Històries amb títols molt sonors ("El miracle de tal" o "el poder d'un somni") i que després resulten molt més senzilles i prosaiques i, ben mirat, molt humanes. Un llibre que recull fets cruels, divertits, atacs de pirates... Un llibre travessat des del principi fins el final per un fidel islamisme, i que va viatjant entre les diferentes branques d'aquesta fe. Un llibre, en definitiva, amb molta intensitat, que demana un cert esforç de continuitat, doncs, de fet, no hi ha una història i el personatge central és més un observador que un protagonista. Un llibre amb ulemes, cadís, alfaquins, sultans i esclaves...
Un llibre gran. I un llibre bell. Amb tota la seva varietat de llocs, personatges i fets. Tot plegat sota la mirada del fidel musulmà que va ser Ibn Battuta, de l'aventurer disposat sempre a viatjar més enllà per visitar la tomba d'algun mestre o savi venerable, o per conèixer el país desconegut. Per tastar els menjars extranys i exòtics. Per tenir i deixar dones i fills pel camí. És un viatge per la geografia de l'islam, de la ma del "més gran viatger de tots els temps". Un viatge que et porta de Fes, a les estepes russes, a la Xina, a Jakarta, a Delhi, Mali, a l'Andalus... I sempre amb una lloança a Al·lah, lloat ara i sempre el seu nom! o a Muhammad, que intercedeixi per nosaltres!
Un llibre tan intens i tan vast que potser, sense voler, l'he llegit com calia. Poc a poc, al pas de la caravana de camells que travessa el Sahara. O dels pelegrins a la Meca. O d'una gal·lera de mercaders catalans, cristians infidels! que Al·lah els confongui!
M'ha agradat. M'ha costat. Finalment, hem tornat a Fes. Espero, en algun moment del futur tornar als morabits del camí amb l'Ibn Battuta.
Publica un comentari a l'entrada