És un camí d'anada i tornada? es pot anar del lliure al privat i tornar al lliure? Segurament no. Segurament hi perdem tots quan aquest camí no es pot fer.
Certament hi han coses que són lliures i de tots. No regulades. Pertanyen al comú i el seu us, per vital, no cal regular-lo. Parlo de l'aire, parlo de l'espai, parlo del mar... No, del mar ja no... de l'espai...ben mirat, tampoc, i de l'aire, sembla que alguns comencen a posar el fil a l'agulla.
Lliure: de tots. No regulat.
Però ai las! algú descobreix que si és de tots cal posar-hi normes. Normes que n'assegurin el lliure accés en igualtat de condicions per a tothom, que en garanteixin el bon ús (qui determina què és un bon ús?) I aquesta que alguns diuen que és la societat més lliure que ha vist la història universal és, de forma paradoxal, la que té més normes. Que contínuament incrementa el número de normes i fa passar el que és lliure a la categoria de públic. I el que era lliure ara és públic i amb normes, i es pot jutjar, permetre o prohibir-ne l'ús. I cal gestionar-ho tot plegat.
I algú descobreix que el que és públic és car, que no cal que tots paguem per una cosa que no fem servir tots, que potser el capital privat pot gestionar-ho igual de bé. Que no cal que sigui públic. I llavors el que era de tots i amb normes, i que abans senzillament era de tots, ara esdevé de només alguns. Aquesta alguns afegeixen a les normes un preu. I l'accés a allò que era de tots, lliure i gratuït, ara és pagant, i amb normes.
I paradoxalemt, algú diu que aquest és el zenit de la llibertat: aquesta societat on cada dia hi han ménys coses lliures, més normes i més gent que no té res, ni tan sols el que és públic, i uns quants que cada vegada posseeixen més. Posseeixen coses que abans eren lliures i ara són d'ells.
Stalllman ho va dir: "Free as in Freedom".
Que no t'enganyin:: de lliure, a públic, a privat.
La millor norma és la que no cal escriure.
Certament hi han coses que són lliures i de tots. No regulades. Pertanyen al comú i el seu us, per vital, no cal regular-lo. Parlo de l'aire, parlo de l'espai, parlo del mar... No, del mar ja no... de l'espai...ben mirat, tampoc, i de l'aire, sembla que alguns comencen a posar el fil a l'agulla.
Lliure: de tots. No regulat.
Però ai las! algú descobreix que si és de tots cal posar-hi normes. Normes que n'assegurin el lliure accés en igualtat de condicions per a tothom, que en garanteixin el bon ús (qui determina què és un bon ús?) I aquesta que alguns diuen que és la societat més lliure que ha vist la història universal és, de forma paradoxal, la que té més normes. Que contínuament incrementa el número de normes i fa passar el que és lliure a la categoria de públic. I el que era lliure ara és públic i amb normes, i es pot jutjar, permetre o prohibir-ne l'ús. I cal gestionar-ho tot plegat.
I algú descobreix que el que és públic és car, que no cal que tots paguem per una cosa que no fem servir tots, que potser el capital privat pot gestionar-ho igual de bé. Que no cal que sigui públic. I llavors el que era de tots i amb normes, i que abans senzillament era de tots, ara esdevé de només alguns. Aquesta alguns afegeixen a les normes un preu. I l'accés a allò que era de tots, lliure i gratuït, ara és pagant, i amb normes.
I paradoxalemt, algú diu que aquest és el zenit de la llibertat: aquesta societat on cada dia hi han ménys coses lliures, més normes i més gent que no té res, ni tan sols el que és públic, i uns quants que cada vegada posseeixen més. Posseeixen coses que abans eren lliures i ara són d'ells.
Stalllman ho va dir: "Free as in Freedom".
Que no t'enganyin:: de lliure, a públic, a privat.
La millor norma és la que no cal escriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada